dissabte, 30 d’abril de 2011

Quina nit la del dijous!

Un grapat de gent, els suficients per omplir el Teatre Calderón, vam tindre la sort de gaudir dijous passat d'un gran espectacle: Música de telers, una producció que aglutina sis propostes diferents del panorama musical alcoià, cadascuna amb el seu peculiar estil. Però no es tracta tan sols d'una successió d'actuacions, sinó que el fil conductor és el procés d'industrialització alcoià (el de qualsevol poble, en realitat) i la lluita constant dels treballadors, presentat a través de projeccions audiovisuals.


Els protagonistes en qüestió van ser Pelandruska, Batà, Hugo Mas, Arthur Caravan, We Are Not Brothers i Verdcel, anant des de la música instrumental de caire folklòric fins al jazz, la cançó d'autor, el rock o la música electrònica (l'única que em va "xirriar" un poc, per cert, però ha d'haver de tot). El colofó, no per esperat menys aborronador, va ser la versió conjunta de la cançó que dóna nom al concert: El meu poble, Alcoi.
Un espectacle magnífic, en definitiva, que va demostrar la qualitat i l'esforç de la "contracultura" local, i al qual van deixar ben clar, "con un par", que si havien tingut aquesta oportunitat al seu poble (l'estrena va ser a Barcelona) era per pur electoralisme, ja que el nostre govern local no és precisament un entusiasta d'aquestes propostes.
Enhorabona a tots, i en especial al "mànager", Pau Grau, el qual em consta que alguna vegada ha passat per ací.

dilluns, 25 d’abril de 2011

Biblioteca Alcoiana (XL)

Títol: Escritores de Alcoy. Notas y conceptos.
Autor: Adrián Miró García
Any d'edició: 1973
Editor: Autor, La Victoria (imp.), Alcoi.
Pàgines: 148
ISBN: 84-400-6105-6

Resulta tristament irònic que, quan em vaig proposar fer una sèrie sobre les obres de temàtica bibliogràfica d'Adrián Miró, l'autor ens deixara. En fi, no podem fer més que continuar amb aquest modest homenatge i una altra de les seues obres més significatives. Com solia ser habitual en ell, es tracta d'una nova recopilació d'articles que van anar apareixent al Ciudad (els últims que ha fet, per cert, sobre una sèrie de Virgilio Botella, per desgràcia han quedat incomplets), en aquest cas referents a escriptors nascuts o molt vinculats a Alcoi, independentment de que les seues obres tinguen alguna cosa a veure amb el nostre poble.
Al ser un recull d'articles, i com el propi autor justifica a la introducció, no és un treball exhaustiu ni amb una unitat estructural, però no deixen de ser aportacions interessants sobre molts autors desconeguts, al menys per a mi, amb un lleu predomini de les creacions poètiques. Com a complement i colofó perfecte al llibre, trobem unes breus notes biogràfiques de tots els escriptors ressenyats al llarg de l'obra. En qualsevol cas, llegir a Miró és sempre una delícia, sobre tot per la gran erudició i cultura general que demostra sense pretensions, i pel profund coneixement de tot "lo alcoià", amb el mèrit afegit de residir tant de temps allunyat d'aquestes terres.
Una obra molt recomanable i que posteriorment va ampliar, com veurem.

dimarts, 5 d’abril de 2011

El cartell 2011

Coent a més no poder. I amb això ja estaria tot dit.

Vaja per davant que no tinc res contra Paco Aznar, faltaria més. L'admire pel seu vessant teatral, i resulta apropiat en la seua faceta radio-festera, però en el camp del disseny mai ha destacat especialment, i les seues carències són evidents. Ja va fer la portada de la Revista fa un parell d'anys, i deuria haver servit d'avís (cosa més coenta, redéu), però no, se li encarrega tot un cartell que anuncia unes Festes d'Interés Turístic Internacional (les úniques on no es fa concurs) amb els mèrits de... ser alcoià? (les males llengües diuen que una considerable rebaixa en la qüestió pecuniària també ha influït).
Començaríem dient que no podem considerar-lo cartell, ja que la tipografia en ocasions és pràcticament il·legible (mancança d'accents a banda). Seguiríem assenyalant unes anatomies impossibles i uns caps mal dibuixats. Continuaríem parlant d'un simbolisme forçat i recarregat. I pel que fa a la composició (clàssica i poc imaginativa), els colors (de dubtosa combinació) i la temàtica (poc arriscada), ja són aspectes més subjectius de cadascú.
I ara una reflexió: el cartell va deixar d'encarregar-se a artistes reconeguts perquè solien ser polèmics. Estem condemnats a la mediocritat en sacrifici d'allò políticament correcte?
Més encara: el concurs es va acabar perquè el premi va quedar desert uns anys degut a l'escassa qualitat dels dissenys presentats. De veritat penseu que aquest cartell quedaria per damunt dels que pogueren fer, per exemple, els alumnes de l'Escola d'Art?

Senyors responsables del cartell: fem un concurs públic, amb un premi atractiu i un jurat amb formació artística. L'element que anuncia la nostra Festa mereix major dignitat.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Crònica de la visita

El dissabte sí ens va eixir bon dia, així que, per si teniu interés, ací teniu la crònica de l'excursió per Alcoi.