dimarts, 5 de juliol de 2011

Fer més mili que el "canuto"

Aquesta frase feta, ja quasi igual de desapareguda que la mili, es referia al canó ("canuto") de metall que donaven antigament als soldats amb la llicència absoluta per haver acabat el servei militar obligatori, i que els servia com a salconduit. Doncs bé, quina va ser la meua sorpresa quan la iaia em va donar el "canuto" del meu besavi, amb la corresponent llicència i fulla de serveis. Considerant que va estar ni més ni menys que a la Guerra de Cuba, la veritat és que no té desaprofitament, així que em permet posar-vos la transcripció més algunes curiositats. 


EL CAPITÁN GENERAL DE Valencia y en su nombre el Coronel del Regimiento Infª Reserva de Alicante nº 101 Don Sixto Sanchez de Val

CONCEDO LICENCIA ABSOLUTA, por haber permanecido doce años en el servicio militar, desde la fecha de su ingreso en Caja, según lo dispuesto en los artículos 2º y 7º de la ley de reclutamiento, al soldado Rafael Perez Martínez, hijo de Rafael y de Dolores, natural de Alcoy, Juzgado de primera instancia de id., provincia de Alicante, nació el día 13 de agosto de 1875, de oficio Batanero, su estado ___________ Fué alistado en el reemplazo de 1894 y clasificado como soldado, habiendo prestado los servicios que se expresan al dorso.
Y por haber cumplido su compromiso en el Ejército, expido la presente en Alcoy á 8 agosto de 1904

Anotado al folio 46 núm. 560
EL COMANDANTE MAYOR                                   Sixto Sanchez de Val
                            (Signatura)

Primeres consideracions: el meu besavi va tindre al meu iaio amb 49 anys, el que explica que nasquera fa tant de temps, en 1875, soles dos anys després dels fets del Petroli, per exemple. I no podia tindre altre ofici més alcoià que el de bataner, clar. Com a curiositat, havien de complir-se 12 anys de mili, motiu de no poques disputes a l'època, ja que existia la possibilitat de pagar per a lliurar-se, cosa que soles podien fer uns quants, evidentment. Al meu besavi li van donar la llicència amb "soles" 10 anys complits, possiblement com a compensació per haver anat a Cuba.

SITUACIONES, SERVICIOS Y VICISITUDES

Francisco (il·legible) Comandante Mayor del Regimiento Infantería Reserva de Alicante nº 101 del que es Primer Jefe el Coronel Don Sixto sanchez del Val

Certifico: que el individuo comprendido en esta licencia durante su permanencia en el servicio ha prestado los siguientes.
1894   En 8 Dibre. (diciembre) tuvo ingreso en la Caja de Reclutas de la Zona de Alicante y en el sorteo que sufrió en 10 del mismo obtuvo el nº 677.
1895   En la revista de Abril fue alta en el Regtº Infª (Regimiento Infantería) de Africa nº 2, quedando con licencia ilimitada, siendo baja en fin de mayo por pase al Regtº de Mallorca nº 13, quedando de instrucción y guion. (guarnición), hasta el 27 de agosto que embarcó para Cuba, llegando a Puerto Príncipe el 14 de sepbre. (septiembre), quedando hasta el 20 que marchó a Vista Hermosa, permaneciendo de operaciones y conducción de convoy, 26 de nobre. (noviembre) salió de operaciones por el departamento de las Villas y finó el año.
1896   En id. id. (ídem ídem, el departamento de las Villas) hasta fin de abril que marchó á Madruga quedando de guion. (guarnición) hasta el 19 de octubre que marchó a Candelaria, quedando de operaciones, donde finó el año.
1897   En Candelaria hasta fin de enero que se trasladó a Madruga, quedando de guion. (guarnición) hasta el 20 de sepbre. (septiembre) que marchó a Calabazas, llegando el 1º de octubre, quedando de guion. (guarnición) hasta fin de año.
1898   En Calabazas hasta el 19 de octubre, que marchó al Vedado (Habana) donde continuó hasta el 23 de Dibre. (diciembre), que embarcó para la Península y finó el año.
1899   En igual situación, desembarcando el 7 de enero en Valencia y marchó con 3 meses de licencia como repatriado y en esta situación hasta fin de marzo que es baja en este Regtº por pase al de Reserva de Alicante nº 101, en el que causó

 El meu besavi va pertànyer gran part de la seua vida militar, després d'un breu pas pel regiment "África nº2", al "Mallorca nº13", que ha tingut molts anys l'aquarterament a Llorca, però desconec si també a aquell moment. Com veiem, es va "xuclar" tota la Guerra de Cuba, de 1895 a 1898, bàsicament amb tasques de defensa de guarnicions, fins a la intervenció nord-americana i la derrota final. Ací l'uniforme colonial a Cuba i Filipines de l'exèrcit espanyol:


La vida allí no va ser fàcil. L'escassesa d'aigua obligava a beure's el pixum dels cavalls (mateix remei que s'adoptaria anys després a la Guerra del Rif, curiosament), i eren freqüents les malalties tropicals de tot tipus. De fet, es deia que els que tornaven d'allí estaven "cucats" i no podien tindre descendència. Sembla que el meu besavi ho va desmentir amb cinc fills amb dues dones diferents, l'últim dels quals va ser el meu iaio.


1899   alta en la revista de abril, ingresando en el 2º Bon. (batallón) y finó el año.
1900 al 1904  En id. id. (ídem ídem) hasta el 8 de agosto que es baja en este Regtº y en el Ejército como licenciado absoluto por haber cumplido los 12 años de servicios con abonos que la Ley previene; habiendo observado durante su permanencia en el servicio buena conducta.

(Signatura)
Vº Bº
Sánchez

 Els darrers anys els passà al Regiment de Reserva nº101 d'Alacant, el que en la pràctica m'imagine que suposaria estar desmobilitzat i residint ja a Alcoi, que és on li signen la llicència.
En fi, un grapadet d'història amb més valor sentimental que altra cosa, però que conservaré com un tresor. No puc evitar pensar que una bala perduda o una malaltia greu patida per aquest home hauria suposat la meua no-existència.

divendres, 1 de juliol de 2011

Reflexions deportivistes

És hora de fer ja una reflexió pausada i sense l'emoció del moment, aquesta vegada més tardana que mai, sobre el que ha sigut la temporada de l'Alcoyano.
Com que la darrera ocasió que vaig parlar, quan alcançàrem el lideratge, va ser el senyal per anar costera avall, destitució de Paco López inclosa, vaig decidir no dir res més fins que no finalitzara la temporada. I mira per on, resulta que ens classifiquem per al play off i eliminem, un darrere d'altre, a tots els rivals que ens trobem pel camí. I jo mossegant-me la llengua, però no volia temptar a la sort. Ja sabeu allò de no ser supersticiós perquè dóna mala sort.
Però en fi, jo venia a parlar de la temporada, que com deia, ha resultat de nou amb la classificació per a la promoció d'ascens, amb una discreta tercera posició i, s'ha de reconéixer, una evolució prou irregular. Ja he mencionat en altres ocasions la devaluació de la Segona B i la mediocritat de la majoria d'equips, el que permet una classificació digna per poc que faces, com ha sigut el cas. Determinants han resultat, per cert, fitxatges d'hivern com Paco Esteban, César Remón, Álvaro o Fran Miranda.


Però el més bo encara estava per vindre, amb l'eliminació consecutiva, a doble partit, de tres autèntics "gallitos" com són el Castilla, l'Éibar i el Lugo. El futbol és així, quan menys ho podíem esperar i més factors en contra hi havien (recordem que el Depor és un dels de menor pressupost de la categoria), havem acabat pujant a 2ª Divisió A, 42 anys després de deixar-la.

Gràfics obtinguts de Futbolme.com
 
Deixeu-me que vos conte un poc el que ha suposat aquest ascens per a mi. 
Després d'aficionar-me pujant al Collao de la mà de mon pare, em vaig fer soci la temporada 1995-96, precisament la que va suposar el descens a 3ª Divisió. A partir d'ací, després d'una temporada triomfal on quedàrem campions amb aquell màxim golejador, Boli, el Lorca es va creuar al nostre camí i començàrem a enfonsar-se al pou de la Tercera. Sense diners i exclusivament amb jugadors de la comarca, tocàrem fons aquell any de Calsita on, si no arriba a ser per una carambola on l'Alacant pujava de categoria i deixava un lloc lliure, hauríem descendit a Preferent i, amb seguretat, hauria desaparegut el club.
Era difícil explicar als amics la meua passió pel Depor, que sempre posava com a favorit per damunt de qualsevol equip de Primera, i no eren poques les burles, però reconec les escasses bondats d'aquells camps de terra i equips de barri que ens tocava veure, a més de les habituals campanyes de rescat econòmic per a poder pagar al planter. L'amic Germán va compartir molts pelegrinatges pels camps dels voltants.
Per fi, arribà aquell mític ascens l'any 2004, amb invasió del Pitín inclosa, i des de llavors el play off d'ascens ha sigut el nostre lloc habitual, però amb poca fortuna. Especialment dolorosa fou l'eliminació front al Cartagena, després de quedar campions i tindre el partit de tornada al Collao. Però allò que el futbol et lleva, t'ho acaba tornant, i després d'aquest breu repàs personal d'història deportivista, permeteu-me que em senta especialment orgullós d'aquest ascens. En la riquesa i en la pobresa, en la salut i la enfermetat...