divendres, 1 de juliol de 2011

Reflexions deportivistes

És hora de fer ja una reflexió pausada i sense l'emoció del moment, aquesta vegada més tardana que mai, sobre el que ha sigut la temporada de l'Alcoyano.
Com que la darrera ocasió que vaig parlar, quan alcançàrem el lideratge, va ser el senyal per anar costera avall, destitució de Paco López inclosa, vaig decidir no dir res més fins que no finalitzara la temporada. I mira per on, resulta que ens classifiquem per al play off i eliminem, un darrere d'altre, a tots els rivals que ens trobem pel camí. I jo mossegant-me la llengua, però no volia temptar a la sort. Ja sabeu allò de no ser supersticiós perquè dóna mala sort.
Però en fi, jo venia a parlar de la temporada, que com deia, ha resultat de nou amb la classificació per a la promoció d'ascens, amb una discreta tercera posició i, s'ha de reconéixer, una evolució prou irregular. Ja he mencionat en altres ocasions la devaluació de la Segona B i la mediocritat de la majoria d'equips, el que permet una classificació digna per poc que faces, com ha sigut el cas. Determinants han resultat, per cert, fitxatges d'hivern com Paco Esteban, César Remón, Álvaro o Fran Miranda.


Però el més bo encara estava per vindre, amb l'eliminació consecutiva, a doble partit, de tres autèntics "gallitos" com són el Castilla, l'Éibar i el Lugo. El futbol és així, quan menys ho podíem esperar i més factors en contra hi havien (recordem que el Depor és un dels de menor pressupost de la categoria), havem acabat pujant a 2ª Divisió A, 42 anys després de deixar-la.

Gràfics obtinguts de Futbolme.com
 
Deixeu-me que vos conte un poc el que ha suposat aquest ascens per a mi. 
Després d'aficionar-me pujant al Collao de la mà de mon pare, em vaig fer soci la temporada 1995-96, precisament la que va suposar el descens a 3ª Divisió. A partir d'ací, després d'una temporada triomfal on quedàrem campions amb aquell màxim golejador, Boli, el Lorca es va creuar al nostre camí i començàrem a enfonsar-se al pou de la Tercera. Sense diners i exclusivament amb jugadors de la comarca, tocàrem fons aquell any de Calsita on, si no arriba a ser per una carambola on l'Alacant pujava de categoria i deixava un lloc lliure, hauríem descendit a Preferent i, amb seguretat, hauria desaparegut el club.
Era difícil explicar als amics la meua passió pel Depor, que sempre posava com a favorit per damunt de qualsevol equip de Primera, i no eren poques les burles, però reconec les escasses bondats d'aquells camps de terra i equips de barri que ens tocava veure, a més de les habituals campanyes de rescat econòmic per a poder pagar al planter. L'amic Germán va compartir molts pelegrinatges pels camps dels voltants.
Per fi, arribà aquell mític ascens l'any 2004, amb invasió del Pitín inclosa, i des de llavors el play off d'ascens ha sigut el nostre lloc habitual, però amb poca fortuna. Especialment dolorosa fou l'eliminació front al Cartagena, després de quedar campions i tindre el partit de tornada al Collao. Però allò que el futbol et lleva, t'ho acaba tornant, i després d'aquest breu repàs personal d'història deportivista, permeteu-me que em senta especialment orgullós d'aquest ascens. En la riquesa i en la pobresa, en la salut i la enfermetat...