dimecres, 26 d’octubre de 2011

Biblioteca Alcoiana (XLVI)

Títol: Naturismo, filosofía universal. 70 años de naturismo y desnudismo en Alcoy. 
Autor: Agustín Belda Carbonell. 
Any d'edició: 1984 
Editor: Autoedició, Gráficas El Cid (imp.), Alcoi. 
Pàgines: 177 
ISBN: 84-398-2936-1

Fa poc va caure a les meues mans una d'aquelles "rareses" bibliogràfiques que demostren que a Alcoi s'ha escrit pràcticament de qualsevol tema. L'autor, al que li conec un parell de llibres més, fou fundador i membre destacat d'aquella Societat Naturista Cultural que es va crear a Alcoi en 1922, una de les pioneres i de les més destacades a nivell nacional (arribà a superar el centenar de membres i va editar algun que altre llibre), que va fer dels Canalons el seu lloc de reunió i retrobament amb la natura.
En realitat, l'apartat dedicat a Alcoi és anecdòtic: la major part del llibre és una defensa d'aquest peculiar mode de vida lligat al vegetarianisme, el nudisme i, en el cas d'Alcoi, íntimament vinculat amb l'anarquisme. Prohibits i perseguits després de la Guerra Civil, el Centre Excursionista va servir per a reagrupar-se fins que, a inicis dels anys 70, van renàixer amb el nom de "Societat Naturista Vegetariana", i per tots és coneguda encara la pràctica del nudisme al Racó del Salt.
Lògicament, el llibre és recomanable per a tots els interessats en el tema, però si no, sols es queda en una curiositat bibliogràfica. Hi han diversos exemplars a la biblio.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Biblioteca Alcoiana (XLV)

Títol: La Historia que no se escribió.
Autor: Rafael Terol Aznar.
Any d'edició: 1996
Editor: Autoedició, Gráficas Ciudad (imp.), Alcoi.
Pàgines: 271
ISBN: 84-605-5836-3
 
Ens quedava pendent, des de feia un temps, l'altra part de l'autobiografia de Rafael Terol. Si aquella se centrava en la seua etapa com alcalde, aquesta és un repàs a tots els altres aspectes que va abastar en la seua polifacètica vida, que no és dir poc. Parlarà dels seus negocis, de la seua relació amb la Festa, de les seues actuacions des de la patronal tèxtil, i fins i tot de qüestions polítiques que es va deixar per contar a l'anterior obra.
El més interessant, com també dóna a entendre al títol, és que aporta una visió anecdòtica o extraoficial, lluny de rancors o complexos i amb poc afany d'autocomplaença, i això que podem considerar-lo, sens dubte, com una de les 4 o 5 figures clau de l'Alcoi de la segona meitat del segle XX. No s'enganyem: aquest factòtum de la burgesia local era un home de dretes, i no puc estar més en desacord amb la seua visió del moviment obrer alcoià vuitcentista, però el seu talant li permetia ser dialogant i just quan la situació o requeria (quant haurien d'aprendre alguns!), i eixa honestedat li va comportar el respecte de tots.
No puc més que recomanar-vos aquesta particular visió d'una etapa d'Alcoi que ha sigut molt poc estudiada (que jo sàpiga, hi ha un buit historiogràfic entre la Guerra Civil i la Transició que algú s'hauria d'encarregar d'omplir). És pràcticament impossible de trobar, però a la biblio teniu alguns exemplars.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

El Cementeri Vell d'Alcoi (i VI)


FONTS CONSULTADES

AMA: Expedients 3246, 5393, 5679, 5691, 5692, 5759, 5760, 5761 i 5763.

BENEITO LLORIS, A.(2003): Condicions de vida i salut a Alcoi durant el procés d’industrialització, Universitat Politècnica de València, Alcoi.

BENEYTO GÓMEZ, E. i VIDAL PÉREZ, Ll. (2010): “Dos panteons oblidats al Cementeri d’Alcoi”, Ciudad de Alcoy, 25-X-2010.

BERENGUER BARCELÓ, J. (1975): El Alcoy del siglo XIX y la medicina: contribución al estudio de la medicina en el Alcoy de la segunda mitad del siglo XIX, Imp. Belguer, Alcoi.

CORTÉS MIRALLES, J. (1976): Crecimiento urbano de Alcoy en el siglo XIX, Ajuntament d’Alcoi.

HMA: La Patria Chica, 24-II-1898, 3-III-1898, 24-III-1898, 1-XII-1898 i 28-IX-1899.

MARTÍ CASANOVA, J. (ed.) (1864): Guía del forastero en Alcoy, Imp. Juan Martí, Alcoi. Ed. facsímil (1990), Misèria i Companyia.

SANTONJA CARDONA, J. Ll. (1998): “La construcción de cementerios extramuros: un aspecto de la lucha contra la mortalidad en el Antiguo Régimen”, Revista de Historia Moderna,17, Universitat d’Alacant.

SANTONJA CARDONA, J. Ll. (2001): Alcoi. Sociedad, Fiestas, Devociones, Iconografía, Ed. Llorens, Alcoi.

VICEDO SANFELIPE, R. (1925): Guia de Alcoy, Imp. El Serpis, Alcoi.

VILAPLANA GISBERT, J. (1892): Historia religiosa de Alcoy, Imp. Fco. Botella, Alcoi. Ed. facsímil (1977), Diputació Provincial d’Alacant.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

El Cementeri Vell d'Alcoi (V)


Clausurat i abandonat, progressivament assistirem al deteriorament del recinte. En 1893, els mestres d’obres Agustín Muñoz i Jorge Vilaplana, que exerceixen interinament d’arquitectes municipals, denuncien el dolent estat de l’ermita i declaren ruïnós un cos d’obra de nínxols. Davant d’aquesta situació, molts alcoians aniran traslladant les restes dels seus avantpassats des de l’antic cementeri al nou, fins que el propi Ajuntament emplaçarà, en 1898, al trasllat general de tots els inhumats, assumint el cost els particulars o, en cas contrari, tenint com a destí l’ossera general. Aquesta decisió motivà una autèntica campanya de protesta per part del setmanari local La Patria Chica, que a més denunciava el continu espoli que patia la necròpolis, i fins i tot derivaria en diverses disputes periodístiques amb El Heraldo de Alcoy i La Revista Católica. D’aquest moment és un gravat que ens mostra l’aspecte de la façana davantera del Cementeri Vell, incloent la part del Civil (9).


En qualsevol cas, sembla que el trasllat no es faria completament, perquè encara en 1902 apareix un informe pel qual els arquitectes municipals Timoteo Briet i Vicente Pascual fan constar la ruïna del recinte, amb diversos enderrocs i molts cadàvers al descobert, aconsellant la demolició total. Aquest informe sí es va tindre en consideració, perquè existeix un expedient municipal de 1903 que adjunta tots els materials que s’han extret del vell camp sant, reutilitzats al nou cementeri i en reparacions dels ponts de Mª Cristina i Cocentaina o Alcassares. 
No hi ha cap dada més referent al Cementeri Vell. Sembla que el solar va quedar molts anys abandonat i en desús fins que es va habilitar, aprofitant l’explanació del terreny, per al camp de futbol de Bellavista. Amb la construcció del col·legi públic Sant Vicent, es convertí en les actuals pistes esportives del centre, com podem apreciar en la comparativa entre un fragment del plànol de la Guia de Martí i una ortofoto actual. 


Soles havem conservat d’aquell recinte que va estar en ús 73 anys el ja esmentat panteó Gosálbez, que necessita una neteja urgent, i algunes làpides localitzades a l’actual cementeri, que també serien traslladades al seu moment.

(1)  El podem veure, curiosament, a l’última edició apareguda de La Patria Chica, amb data de 28-IX-1899. Hemeroteca Municipal d’Alcoi (HMA).

divendres, 14 d’octubre de 2011

El Cementeri Vell d'Alcoi (IV)


Posteriorment, la Guia de Martí serà la que ens deixe la millor descripció del Cementeri Vell (7): “Consta de un solo pátio muy capáz para el servicio de esta poblacion. Ademas de los 280 nichos para sepultura de particulares, cuyo número va siempre en aumento, cuenta con algunos panteones de buena fàbrica y un monumento sencillo y de gusto, el primero que se labró, en el centro frente á la puerta de entrada. Contiene una capilla de construcción moderna; cuarto-habitacion para el sepulturero; un pozo grande de agua y otro destinado a servir de sumidero.” És evident que el monument al que es refereix és l’obelisc de la família Gosálbez, i la descripció del recinte ve a coincidir amb un croquis elaborat en 1885 que recull Vicedo a la seua Guia de 1925 (8). 


Com a novetat, es pot apreciar el petit recinte adossat del Cementeri Civil, habilitat des de 1877 segons requeriment d’una comunitat evangèlica existent a Alcoi per aquelles dates. Es tractava d’una parcel·la amb una superfície de 61 m² i 46 cm (quasi 8 metres de costat, aproximadament), sembla que amb la modalitat dels nínxols per als soterraments.
Per aquella època, dos problemes començaven a fer-se evidents: per una banda, la cada vegada major proximitat al nucli urbà, el qual tenia una gran necessitat d’espai pel continu creixement demogràfic, i per altra, i derivada d’aquesta circumstància, la manca de llocs per a practicar nous soterraments, agreujada per l’elevada mortalitat ocasionada per les diferents epidèmies i les dolentes condicions de vida que patia la ciutat, en especial les classes més desafavorides. Ja al Projecte d’Eixample i Rectificació de l’any 1875 es plantejarà un nou emplaçament per al cementeri, però la qüestió no s’abordarà definitivament fins a 1884, quan la imminent arribada d’una nova passa de còlera provocarà que el Governador Civil d’Alacant dictamine el tancament del cementeri existent, que estava ja a soles 50 metres dels habitatges més propers, i la construcció d’un altre més ampli i allunyat de la població. En qualsevol cas, els problemes respecte a la nova localització al tossal de Cantagallet faran que encara s’utilitze l’antic un any més, fins que en juliol de 1885, quan l’epidèmia colèrica ja estava present, s’habilite provisionalment la nova ubicació i no es permeta ja cap inhumació més al Cementeri Vell.

(7)    Concretament, a la pàgina 253.
(8)    Apareix a la pàgina 84, però no va acompanyada de cap explicació al text.

dijous, 13 d’octubre de 2011

El Cementeri Vell d'Alcoi (III)


Tanmateix, prompte és evident el desig de la burgesia local de soterrar-se més dignament, i en 1839 es concedia als hereus de Francisco Tomás Gosálbez la construcció d’una ermita dins del cementeri, amb cripta subterrània. D’aquest moment, o potser l’any anterior, és la iniciativa dels mateixos Gosálbez d’elevar el primer monument funerari d’aquest cementeri (5), en forma d’obelisc, el qual per sort encara es conserva, ja que en 1898 va ser traslladat al nou camp sant de Cantagallet. 


Com que l’espai existent a la necròpolis alcoiana no permetia molts monuments d’aquest tipus, prompte apareix altra tipologia, la del panteó arquitectònic familiar, que com a original solució haurà de construir-se a l’exterior del recinte, tenint únicament l’accés a la tàpia interior. A l’Arxiu Municipal es conserven dos plànols d’aquest tipus i referències a un altre, amb un estil molt academicista.
El clero parroquial va continuar administrant el cementeri com a propietat seua, compensant la inversió inicial mitjançant els beneficis del ius sepelendi, és a dir, els drets d’enterrament junt amb els oficis religiosos, però anirà patint algunes restriccions, com en 1849, quan se’ls prohibia realitzar les exèquies de cos present a les esglésies de la població, per qüestions de salubritat. A més a més, en 1847 el vicari general ja havia disposat que la nova parròquia de Sant Maure i Sant Francesc començara a percebre els drets de sepultura dels seus feligresos, en detriment de la parròquia de Santa Maria, considerant que aquesta ja estava reintegrada de les despeses per a la construcció del recinte. 
D’aquells anys es conserva també un ampli expedient a l’Arxiu sobre la plaça d’enterrador (6), on trobem que solia estar vinculada a una mateixa família i que, a més a més, patia una mortalitat molt elevada, sens dubte per la contínua exposició a les diferents epidèmies i malalties que assolaven la ciutat. També eren freqüents les denúncies per negligència o per picaresca.
 
(5)   Cap la possibilitat que fins i tot siga més antic. Aquest panteó està més àmpliament estudiat al nostre article del periòdic Ciudad.
(6)    Es tracta del nº 3246/013, amb dades de 1844 a 1876.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

El Cementeri Vell d'Alcoi (II)


El 15 de febrer es presenta el projecte per part de l’arquitecte, del qual soles tenim la descripció: es tractava d’un recinte d’indubtable factura acadèmica i presència arquitectònica, amb un claustre porticat al voltant d’un pati central, capelles a les cantonades i un oratori central. El lloc elegit era l’anomenat “Altet de la Creu”, situat junt al camí d’Alacant, poc més amunt de la Porta del Molinar, uns terrenys que oferien unes condicions òptimes: elevats i ventilats, ben comunicats i sense terres de conreu més avall que pogueren veure’s afectades. El cost ascendia a 230.000 rals, 142.000 si s’excloïa l’oratori.
A continuació, segons disposava la llei, es va obrir sumari per a recollir testimonis que justificaren l’obra i es va formar una comissió de metges que va donar conformitat a l’emplaçament, però el principal problema que es plantejava era el finançament, especialment per part de l’Arquebisbat, insistint en què l’obra era desproporcionada i s’havien de reduir despeses, ja que, per a fer el cementeri, “con una cruz y las paredes de su cerco estaba cumplido.” 
La qüestió anava endarrerint-se, i en febrer de 1807 s’aprovava una actuació d’urgència amb l’objectiu de fer lloc a l’església parroquial (2), amb la curiosa mesura de procedir al desallotjament nocturn de les sepultures tancant les portes i obrint les finestres més altes de l’església, per a que les possibles emanacions no afectaren a la població. 
Res més tenim a l’Arxiu Municipal sobre la construcció del cementeri, però podem completar la informació mitjançant fonts indirectes (3). Així, trobem que finalment va ser inaugurat baix l’ocupació francesa del general Harispe, concretament en febrer de 1812 (4), i la primera partida de defunció corresponia, curiosament, al propi enterrador, Jorge Pérez. Segons comptes aprovats en visita parroquial de 1819, la construcció li havia costat al clero 7.454 lliures, 19 sous i 3 diners. L’àrea del cementeri era de 4.810’25 m² (quasi uns 70 metres de costat), s’elevava 74 metres sobre el centre de la població i distava de les últimes cases 547’85 metres. Sembla evident que el projecte original no es va poder realitzar pel seu elevat cost, i per descripcions posteriors i també per comparació amb els primitius recintes cementerials de poblacions de la contornada, podem intuir un aspecte molt pobre, limitat a un simple espai quadrangular, amb pati central per a fosses comunes i sepultures en terra, quatre fileres de nínxols adossades als murs de tancament amb coberta de teula cap a la vessant interior, i algunes instal·lacions mínimes per a l’enterrador.
 
(2)    Tot i la prohibició, sí que se soterraven en dues criptes a l’interior els membres del clero i els de la Confraria del Rosari.
(3)    Bàsicament, obres editades al mateix segle XIX. Veieu les fonts consultades.
(4)    Vilaplana aporta la data del dia 4, i Martí la del 24.
 

dimarts, 11 d’octubre de 2011

El Cementeri Vell d'Alcoi (I)

Com que ja han passat uns mesos, i supose que tampoc els molestaria massa, vos pose per ací en diverses parts, per a no fer-ho llarg, l'article que vam escriure per a la Revista de Festes sobre el Cementeri Vell. La referència bibliogràfica seria:

Beneyto Gómez, Elisa i Vidal Pérez, Lluís: “El Cementeri Vell d’Alcoi (1812-1885)”, Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy. Alcoi; Associació de Sant Jordi, 2011, pp. 147-149.

EL CEMENTERI VELL D'ALCOI (1812-1885)

És convenient, ara que estan a punt de complir-se els 200 anys de la seua inauguració, que repassem tota l’evolució que va patir el conegut com a Cementeri Vell d’Alcoi, fins les circumstàncies que obligaren al seu tancament i posterior desaparició. 
Era comuna al món catòlic la pràctica de soterrar els difunts dins dels nuclis urbans, tant als cementeris parroquials com a l’interior de les esglésies. Alcoi no era l’excepció, i a les primeries del segle XIX ja havia conegut dos camps sants, corresponents amb les dues ubicacions de la parròquia de Santa Maria: les actuals placetes de la Mare de Déu i del Fossar –topònim aquest ben significatiu. Els més benestants, per la seua part, havien anat inhumant-se dins la primitiva església parroquial i a les dels convents de Sant Agustí, de Sant Francesc i del Sant Sepulcre, a més d’haver algunes sepultures aïllades a l’anterior església de Sant Jordi i a la capella de la Confraria de l’Assumpció, on hui es troba la de la Mare de Déu dels Desemparats. 
A les acaballes del segle XVIII, d’acord amb un esperit il·lustrat que buscava millors condicions higièniques i de salubritat, una sèrie de disposicions legislatives iniciades pel monarca Carles III prohibiran aquestes pràctiques i decretaran la construcció dels cementeris municipals fora de poblat i en ubicacions ventilades. A Alcoi s’afegia un altre problema: la pràctica saturació de tots els llocs d’enterrament existents. El clero havia prohibit realitzar inhumacions particulars dins la nova església parroquial, provocant una redistribució de sepultures que havia acabat per massificar els espais habilitats als diferents convents; a més, les pròpies fosses comunes del cementeri parroquial també estaven pràcticament plenes. 
Així, ja en cabildo del 12 de desembre de 1803 s’encarrega al regidor Francisco Aparisi junt amb l’arquitecte municipal Juan Carbonell que reconeguen una ubicació per al nou cementeri, alcen plànol i calculen costos de l’obra. Sembla que la iniciativa es va quedar en suspens, perquè en sessió de l’11 de febrer de 1805 el corregidor, Bernardo Cebasco, li torna a encarregar a l’arquitecte Carbonell que reconega el terreny i alce plànol, ja que “había llegado el caso de no poderse enterrar cadáveres en las sepulturas de la Iglesia Parroquial, por lo llenas que estaban, sin tener lugar apropiado para poder limpiarlas.”(1)

(1)  Tots els informes sobre la localització del nou cementeri provenen d’un ampli expedient de l’Arxiu Municipal d’Alcoi (AMA), el nº 5759/001.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Un poc d'ordre i neteja

Com que ja s'ha convertit en una secció habitual i sembla que no és una d'eixes "volades" passatgeres que em venen de tant en tant, he pensat de dignificar i posar un poc d'ordre a la col·lecció de ressenyes sobre llibres alcoians, així que dalt teniu una pestanyeta exclusiva i una organització temàtica. De moment, la classificació és molt particular i en funció del predomini d'unes temàtiques sobre altres, però supose que aniré modificant-la a mesura que afegisca llibres. S'admeten suggeriments, per descomptat.


De pas, també aprofite per crear una altra pestanya dedicada a recopilar els articles més elaborats que tinc dispersos, alguns dels quals hauria de revisar un poc, per cert.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Nosaltres som el Superdepor

Partits de hui són els que fan afició, amb un Collao ple i guanyant-li 2-0 a tot un equipàs com el Deportivo de La Corunya, fins i tot amb "gol fantasma" que no ens han concedit. Tots els jugadors han estat perfectes al seu lloc, i Porras ha demostrat saber el que es fa, fent canvis a la davantera en compte de tirar-se enrere quan anàvem per davant al marcador. Només per partits així val la pena aquesta aventura en Segona, passe el que passe al final.

DE-POR-TI-VO!

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Biblioteca Alcoiana (XLIV)

Títol: Olcina Miró. Una industria legendaria.
Autor: Gilberto Olcina Lloréns i Eloy Olcina Carbonell.
Any d'edició: 2006
Editor: Autoedició, Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi.
Pàgines: 156
ISBN: 84-611-2690-4

Tornem amb aquesta secció que tenia un poc abandonada, en esta ocasió amb un monogràfic sobre una empresa metal·lúrgica, la famosa "Antonio Olcina Miró", de la que l'actual "Foradia" és hereva. Els autors, pare i fill, estan estretament vinculats a la història de l'empresa , ja que són nét i besnét, respectivament, del fundador que li va donar nom. Gilberto Olcina, actualment dedicat al negoci immobiliari, és conegut també pel seu magnífic estudi sobre la conca industrial del Barxell, que algun dia analitzarem, mentre que Eloy Olcina era estudiant universitari al moment d'escriure el llibre i, de fet, el va basar en un treball d'investigació per a la carrera.
El primer que crida l'atenció, apart de la luxosa edició, és el predomini de l'apartat visual, amb poca densitat de textos i gran quantitat d'imatges a tot color, i és que els mateixos autors es justifiquen volent fer una obra més de divulgació que d'erudició. Veiem una llarga panoràmica de la vida de l'empresa, des de la seua fundació en 1912, amb totes les vicissituds que travessa, els trasllats de seu social, el relleu familiar, el zenit de la seua fama i producció, i finalment la decadència i la reconversió en cooperativa. També hi ha lloc per al catàleg de la producció, concretament màquines eina o màquines ferramenta, així com per a algunes generalitats sobre la indústria metal·lúrgica.
En resum, un continent exquisit, però un contingut al que li desitjaria un poc més de profunditat (és imperdonable, per exemple, no adjuntar una bibliografia o un recull de fonts documentals). En qualsevol cas, permet conéixer molt bé la trajectòria d'una de les empreses punteres d'Alcoi al seu moment. Us adjunte un vídeo sobre l'actual societat: