dimarts, 11 d’octubre de 2011

El Cementeri Vell d'Alcoi (I)

Com que ja han passat uns mesos, i supose que tampoc els molestaria massa, vos pose per ací en diverses parts, per a no fer-ho llarg, l'article que vam escriure per a la Revista de Festes sobre el Cementeri Vell. La referència bibliogràfica seria:

Beneyto Gómez, Elisa i Vidal Pérez, Lluís: “El Cementeri Vell d’Alcoi (1812-1885)”, Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy. Alcoi; Associació de Sant Jordi, 2011, pp. 147-149.

EL CEMENTERI VELL D'ALCOI (1812-1885)

És convenient, ara que estan a punt de complir-se els 200 anys de la seua inauguració, que repassem tota l’evolució que va patir el conegut com a Cementeri Vell d’Alcoi, fins les circumstàncies que obligaren al seu tancament i posterior desaparició. 
Era comuna al món catòlic la pràctica de soterrar els difunts dins dels nuclis urbans, tant als cementeris parroquials com a l’interior de les esglésies. Alcoi no era l’excepció, i a les primeries del segle XIX ja havia conegut dos camps sants, corresponents amb les dues ubicacions de la parròquia de Santa Maria: les actuals placetes de la Mare de Déu i del Fossar –topònim aquest ben significatiu. Els més benestants, per la seua part, havien anat inhumant-se dins la primitiva església parroquial i a les dels convents de Sant Agustí, de Sant Francesc i del Sant Sepulcre, a més d’haver algunes sepultures aïllades a l’anterior església de Sant Jordi i a la capella de la Confraria de l’Assumpció, on hui es troba la de la Mare de Déu dels Desemparats. 
A les acaballes del segle XVIII, d’acord amb un esperit il·lustrat que buscava millors condicions higièniques i de salubritat, una sèrie de disposicions legislatives iniciades pel monarca Carles III prohibiran aquestes pràctiques i decretaran la construcció dels cementeris municipals fora de poblat i en ubicacions ventilades. A Alcoi s’afegia un altre problema: la pràctica saturació de tots els llocs d’enterrament existents. El clero havia prohibit realitzar inhumacions particulars dins la nova església parroquial, provocant una redistribució de sepultures que havia acabat per massificar els espais habilitats als diferents convents; a més, les pròpies fosses comunes del cementeri parroquial també estaven pràcticament plenes. 
Així, ja en cabildo del 12 de desembre de 1803 s’encarrega al regidor Francisco Aparisi junt amb l’arquitecte municipal Juan Carbonell que reconeguen una ubicació per al nou cementeri, alcen plànol i calculen costos de l’obra. Sembla que la iniciativa es va quedar en suspens, perquè en sessió de l’11 de febrer de 1805 el corregidor, Bernardo Cebasco, li torna a encarregar a l’arquitecte Carbonell que reconega el terreny i alce plànol, ja que “había llegado el caso de no poderse enterrar cadáveres en las sepulturas de la Iglesia Parroquial, por lo llenas que estaban, sin tener lugar apropiado para poder limpiarlas.”(1)

(1)  Tots els informes sobre la localització del nou cementeri provenen d’un ampli expedient de l’Arxiu Municipal d’Alcoi (AMA), el nº 5759/001.