dilluns, 30 de gener de 2012

El Casal s'ha d'airejar

Fa pudor a vell, a tancat, i sembla que no hi ha ningú que es decidisca a que entre l'aire.
El penúltim episodi d'un tema que ja cansa, s'ha escrit aquests dies passats: la Filà Marrakesch va presentar un disseny femení, per a ser aprovat i que pogueren eixir les diverses festeres de ple dret que ja tenen sense cap entrebanc. Per a alterar el menys possible el disseny històric del pintor Laporta, les modificacions es reduïen al turbant i a la capa. I sí, sense eixos elements no hi havia distinció entre els gèneres, però de tota manera es complia allò de "lógicas y perceptibles modificaciones" que s'exigeixen a l'ordenança de l'Associació, ja que a simple vista són diferents. Doncs bé, en compte d'aprovar-ho sense més problemes, com s'havia fet en tots els anteriors dissenys, es va sotmetre a votació i es va rebutjar. Llavors, fins on han d'arribar les modificacions? Què vol dir "perceptibles"?
Per la seua banda, la fi del mandat de Javier Morales a l'Associació, a qui es podria considerar "tolerant" dins del seu limitat marge d'actuació, augura temps més obscurs. Hi hauran sorpreses?

Editat: Sí que hi han hagut sorpreses, finalment, i ha guanyat Rafael Tortosa, la candidatura més "oberta". Veurem com van les coses.



dimecres, 25 de gener de 2012

Biblioteca Alcoiana (LII)

Títol: Historietes alcoianes 
Autor: Vicent Biosca i Martínez 
Any d'edició: 2009 
Editor: Autoedició, Impremta Hispania (imp.), Alcoi. 
Pàgines: 94  
ISBN: --- 

L'altre dia vaig tindre el plaer de conéixer en persona a Vibimar, amb l'objectiu d'adquirir un parell de llibres per a aquesta particular biblioteca alcoiana, i ell precisament és l'autor del que hui ens ocupa.
Es tracta d'una recopilació de 51 vinyetes humorístiques (no còmiques, com molt bé matisa Adrián Espí al pròleg) que es van publicar originalment al Ciudad allà per l'any 2004, referides a diferents moments històrics d'Alcoi ordenats cronològicament. Però millor que vos conte el propi Vibimar la història.
El resultat és una obra molt entretinguda que fins i tot es queda breu, perquè les possibilitats de rebuscar en la nostra història són il·limitades.
Podeu veure al seu blog altres creacions, a més d'alguns exemples d'aquesta sèrie (a la biblio també està), i per descomptat es podeu posar en contacte amb ell per adquirir-lo. El recomane.

divendres, 20 de gener de 2012

Biblioteca Alcoiana (LI)

Títol: Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942). 
Autor: Enrique Barberá Tomás, "Carrasca". 
Any d'edició: 2003 
Editor: RBA Libros, Novagràfik (imp.), Barcelona.    
Pàgines: 272 
ISBN: 84-7871-065-5

Hui tenim el llibre, de segur, amb la història  més tràgica de tots els que puguen passar per ací. Es tracta del diari que va escriure el cenetista alcoià "Carrasca" en paper higiènic, mentre esperava la pena màxima al penal de Benalúa, a la capital alacantina. Els papers van arribar amagats a la seua vídua, la qual els va soterrar per por a represàlies. Anys després, en 1994, la seua filla els va transcriure i editar modestament, amb la sort d'arribar un exemplar a mans de l'escriptora Rosa Montero, qui li va dedicar un article. Allò va suposar que algunes editorials s'interessaren, i el resultat és aquest llibre que he pogut obtindre fa poc, el que em permet posar-vos directament l'article mencionat, aparegut a El País Semanal l'any 2002, nº 1.347, amb el títol "Maneras de vivir: la grandeza de un condenado a muerte": 

Tengo entre mis manos un pedazo de vida. Turbadora, afanosa, palpitante. Es un libro que me ha pasado un amigo, el profesor Miguel Ors, que se quedó fascinado por su contenido. Son los diarios escritos por un cenetista de Alcoy mientras estaba en el tubo, en la prisión de Alicante, condenado a muerte y esperando a que le ejecutaran. Cosa que sucedió el 16 de septiembre de 1942. Se llamaba Enrique Barberá Tomás, aunque le conocían por el apodo de Carrasca. Había nacido en Alcoy y sólo tenía estudios primarios, pero, como buen anarquista, poseía una notable cultura autodidacta. Era vegetariano y profesor de educación física; formó una sociedad naturista en donde disponían de una pequeña biblioteca y organizaban excursiones, cursos, conferencias: una biografía típicamente libertaria. En la guerra fue jefe de abastecimientos de Alcoy y luchó en el frente de Levante como teniente. Todo eso, al final, le costó la vida. Fue condenado a muerte en un consejo de guerra; cuando le fusilaron tenía 34 años. Es un diario muy hermoso, sobrio y sustancial, un libro de una grandeza moral que conmociona. Durante ocho larguísimos meses, Carrasca vivió con sus compañeros de infortunio sin saber si por la noche sería llevado o no al paredón. Las sacas podían realizarse varias veces a la semana: seis, ocho, doce hombres en cada ocasión. Venían a buscarles entre las doce de la noche y la una; encerrados en sus celdas colectivas, escuchaban cómo se acercaban por el corredor los carceleros, y cómo se detenían delante de su puerta, y cómo chirriaba la llave en la cerradura. Los guardias entraban y leían los nombres en voz alta, como en una lotería horripilante; los hombres designados se vestían con entereza; se ponían las mejores ropas, algunos se perfumaban. Luego se despedían de los amigos sin quebrarse. En esta agonía insoportable pasaban los días, las semanas, los meses, siempre sin saber si iban a vivir hasta la tarde siguiente. Estaban comidos por la muerte. Esa muerte segura y al mismo tiempo incierta, tan cruel, les hacía fijarse obsesivamente en todos los detalles de la vida en la cárcel, para ver si adivinaban a por quién vendrían horas más tarde. Sólo respiraban los fines de semana, porque no había ejecuciones. Además, eran los días de visita. "He recibido carta de mi compañera, con inaudito dolor me comunica que no pudo venir a verme porque carecía de medios para el viaje, además tiene que librar la terrible batalla de buscar comida para los tres [a los presos los alimentaban sus parientes para que no murieran de desnutrición]", escribe Carrasca. Es un párrafo terrible: muy mal tenía que estar la mujer para no ir, cuando esa podía ser la última vez que viera a su marido. Pero tenían una niña, eran los años del hambre, eran rojos: la mera supervivencia debía de ser toda una hazaña. "Hoy tampoco tengo visita, otra que se pierde en el desierto de nuestra pobreza". El libro de Barberá también habla de eso: de la angustia de las familias, del sufrimiento extremo de los perdedores, de la represión en el exterior. Un compañero condenado, guardia civil, les recomendó ponerse un pañuelo blanco en el bolsillo del pecho, para atraer las balas del pelotón y morir más fácilmente; y a partir de entonces Carrasca colocaba el pañuelo a los amigos cuando los sacaban. El diario es un recuento de lo mejor del ser humano, de la heroicidad anónima y callada del vencido, de la capacidad de vivir y morir con dignidad aún en la situación más desesperanzada y más indigna. Al final, también a Carrasca le llegó su hora. Hay un par de cartas estremecedoras que escribió a su mujer mientras estaba en capilla: "Tengo la entereza necesaria (...). Tan puro me siento que ni siquiera encuentro en mí el morbo del odio". Y le dice que, aunque así la mujer no podrá aprovecharlo, se va a poner el pantalón del traje bueno: "Perdona este último sacrificio que hago por la estética. La belleza y el buen gusto deben de acompañarme a la tumba, ¿piensas igual?". Las cartas están reproducidas en facsímil: el pulso es perfecto, las letras regulares y armoniosas. Sin duda murió como esperaba morir: encarando la negrura con los ojos abiertos. El diario llegó a manos de la viuda escondido dentro del petate; tras leerlo, la mujer lo metió en una botella y lo enterró, lo cual da una idea del pánico en el que vivía. Ahora la hija ha editado el manuscrito en un modesto volumen costeado por ella. Es un libro luminoso que debería ser publicado por una editorial comercial. Hay que leer estos testimonios para no olvidar; y para saber hasta qué punto pueden ser espléndidos los seres humanos.

Poc més a afegir. Bé, teniu una altra ressenya amb alguns fragments de l'obra ací, i també voldria aportar unes dades sobre la causa de la seua condemna, ja que al llibre les insinua però no les detalla: quan va estar amb els milicians a Còrdova, a la localitat de Pedro Abad, "Carrasca" va donar conformitat a l'execució de set homes de dretes, en represàlia per altres morts que havien causat els feixistes al poble el mes anterior, tot i que ell mateixa va acabar salvant a un seminarista. Morts i més morts com a part dels desgavells de la guerra.
Podeu trobar a la biblio diversos exemplars, tant de la primera com de la segona edició. Pel que a mi respecta, com comprendreu, m'ha causat especial sensació aquest fragment:

"Al llegar la noche el 'tubo' con débiles lucecitas se ilumina en pasillos y celdas. ¿Y sabéis alcoyanos lo que parece? Una galería de la necrópolis de nuestra ciudad, con la pequeña diferencia que allí están los muertos de ayer y aquí los de mañana."

divendres, 13 de gener de 2012

Biblioteca Alcoiana (L)

Títol: Guía de Alcoy 
Autor: Remigio Vicedo Sanfelipe 
Any d'edició: 1925 
Editor: El Serpis (imp.), Alcoi.   
Pàgines: 500 
ISBN:---

Sóc el primer sorprés en arribar a la cinquantena d'aquesta sèrie de ressenyes, la més llarga, amb diferència, de totes les que he anat encetant a aquest blog i que han acabat perdudes "como lágrimas en la lluvia", i què millor que celebrar-ho amb la joia de la meua col·lecció: la celebèrrima "Guia de Vicedo", com se sol conéixer.
Remigio Vicedo fou cronista oficial d'Alcoi i un dels primers historiadors seriosos que vam tindre, tot considerant les circumstàncies del seu temps. Apart d'aquesta guia, destaquen les seues publicacions El Archivo de Alcoy i Historia de Alcoy y su región, obra monumental on sols va poder arribar a l'època ibèrica. La seua condició religiosa, per desgràcia, va ser excusa per a ser assassinat a la Guerra Civil. Feliçment, aquestes darreres obres han estat reeditades en forma de facsímil no fa gaire temps, però el que no comprenc és per què ningú s'ha plantejat recuperar el llibre que hui tenim ací (o sí que s'ha fet? La veritat és que he vist algunes amb la coberta de color negre-blau... són també originals? Hi ha edició més recent? Veriueu-ho!).
Que estem davant d'una obra important ja ens ho indica la luxosa enquadernació en tela amb gravat daurat i en relleu, però evidentment, el que ens interessa no és el continent, sinó el contingut: com el seu nom indica, es tracta d'una guia de la ciutat a l'estil de la ja coneguda de Martí, amb qualsevol aspecte geogràfic, històric, artístic i econòmic que es pugueu imaginar, completada amb una Guía industrial, comercial y profesional de Alcoy, on apareixen tots aquests establiments del moment, agrupats per oficis. Un altre aspecte molt interessant i valuós són les nombroses imatges, algunes de les quals suposen ser l'únic testimoni gràfic existent d'obres d'art desaparegudes a la guerra. La llàstima és que estan disposades de forma anàrquica, normalment sense relació amb el text. Per últim, tenia la sospita, que el catàleg de la biblio m'ha confirmat, de que la guia es completava amb uns plànols, concretament un gràfic de carreteres de la província, un del terme municipal i un de la ciutat, però la meua, herència familiar, no els té (ai!). Algun dia hauré d'anar a escodrinyar-los (per cert, a la biblio hi han cinc exemplars, pel que veig, però crec que alguns són fotocopiats, més útils per a treballar-la sense fer malbé la seua delicada enquadernació).
Lògicament, no hi ha testimoni millor per conéixer l'Alcoi d'aquell moment, i ha estat citada innumerables vegades. En fi, una de les obres capitals de la historiografia alcoiana de la que, curiosament, no és difícil trobar encara alguns exemplars a la venda (4 o 5 n'he vist jo) en el mercat del col·leccionisme, però això sí, a preus estratosfèrics.

dimecres, 11 de gener de 2012

Zimmer after Morricone (again)

Sembla que Hans Zimmer li té agafat el gustet a allò d'homenatjar els westerns d'Ennio Morricone. Ja ho vam veure amb els Pirates, i ara ho torna a fer amb Sherlock Holmes. Hi haurà algun altre homenatge que se'ns ha escapat? Vos pose els quatre vídeos, que els anteriors ja han caducat:





dimarts, 10 de gener de 2012

Biblioteca Alcoiana (XLIX)

Títol: Al Azraq y Alcoy 
Autor: Ricard Bañó Armiñana 
Any d'edició:2003 
Editor: Mariola edicions, Artes Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi.  
Pàgines: 112 
ISBN:84-933181-0-8

Aquesta és una d'eixes obres que passen prou desapercebudes, potser per la seua escassa tirada o per ser afavorida per un càrrec fester (en aquest cas l'Alferes "Navarro" del 2003), fet que li pot atribuir poques pretensions, però sens dubte hauria merescut major atenció.
En unes poques pàgines, el professor i medievalista Ricard Bañó ens fa un complet repàs i ens posa al dia de les dades que tenim actualment sobre l'origen i fundació d'Alcoi, les revoltes d'Al Azraq i els inicis de la devoció a Sant Jordi i, per tant, de la nostra Festa, tot amb un rigor historiogràfic fora de dubte, sense renyir-se amb una exposició molt amena.
Potser no semble gran cosa a colp d'ull, però per coneixement del tema vos dic que qualsevol intent d'apropar-se a aquestes qüestions sempre ha tupat amb falsedats històriques i tradicions mal enteses, fins que entre Josep Torró i el propi Bañó van començar a aportar un poc de llum, a partir dels anys 80, amb les seues investigacions.
A més, es completa amb un índex toponímic, altre onomàstic, una breu bibliografia comentada, una ressenya històrica dels diferents espais geogràfics mencionats al llibre, i un recull de fotografies. No es pot demanar més en tan poc espai. Bé, potser una petita revisió abans d'impremta li hauria anat bé, perquè són moltes les errades tipogràfiques detectades, però a banda d'açò, cap queixa. Com a curiositat, el meu exemplar està enquadernat al revés, amb les tapes a la inversa del text. Amb un poc de sort, supose que encara es podrà trobar a alguna llibreria local. I si no, com sempre, a la biblio.

dissabte, 7 de gener de 2012

Arranquem

Massa temps, de nou, sense escriure per ací, bé per massa ocupat, bé per massa gos, però ja hem recarregat piles i anem mentalitzant-se per tornar a la realitat, que es presenta amb més incertesa que mai: per primera vegada des que sóc funcionari, vaig veure perillar seriosament el meu sou, que em va arribar el darrer minut "hàbil" de l'any. Després ja hem sabut per què
I jo al menys tinc la seguretat de la meua plaça, perquè la meua companya, interina, serà una de les més perjudicades al no cobrar ja de cap manera els mesos d'estiu, apart de no haver oposicions i no reposar les jubilacions. I si veiem el nostre entorn més proper encara podríem donar gràcies, però no perdem la perspectiva: l'educació i la sanitat semblen ser ara els grans culpables de les despeses públiques, però que no ens enganyen, no s'oblidem d'aeroports fantasmes, àgores sense contingut, circuits innecessaris i demés "eventos valensianos". Els que han permés tot això són els vertaders culpables de la situació, que a més han enfonsat les nostres principals entitats financeres, amb tot el que porta darrere.
En fi, no vull encendre'm per començar, temps hi haurà per fer reflexions més pausades.
Com solen dir, feliç any 2014, perquè els dos propers haurem de resistir.