divendres, 29 de juny de 2012

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (i VI)


FONTS CONSULTADES

Abad Segura, Rafael (2002). Personajes alcoyanos. Cocentaina: Gráficas Agulló.

AMA (1898). Panteón de Don Juan Francisco Moltó Valor. Exp. 005761/020.

 —— (1901). Panteón Familia Agustín Gisbert Vidal. Exp. 005761/018.

 —— (1931). Panteón Lorenzo Ridaura Gosálbez. Exp. 005761/071.

Bellot, Josefa; Benavent, Gonçal (2007). Anna: un encuentro con su historia. Anna: Ajuntament.

Beneyto Gómez, Elisa; Vidal Pérez, Lluís (2010): “Panteons oblidats de Lorenzo Ridaura”, en Ciudad de Alcoy, 1 de novembre. Alcoi.

Coloma Payá, Rafael (1987). 100 alcoyanos insignes. Alcoi: Gráficas El Cid.

Espí Valdés, Adrián (1972). “Esculturas de Ridaura en el Cementerio de Alcoy”, en diari Información, 1 de desembre. Alacant.

Espí Valdés, Adrián (1974). “Escultura y escultores en Alcoy”. Alcoi: Imprenta La Victoria.

Heraldo de Alcoy (1903). “Panteón de Agustín Gisbert Vidal”, 19 de juliol. Alcoi.

Heraldo de Madrid (1898). “Grabado de una figura del monumento de Francisco Moltó Valor”, 24 de novembre. Madrid.

Moltó Abad, Enrique (1925). “Un boceto de panteón”, en Diario de Alicante, 2 de febrer. Alacant.

Ruiz Jiménez, Mª Crispina (2001). “L’última residència: Panteons de la primeria del segle XX”, en Revista Eines, nº 19. Alcoi: IES Pare Vitòria.

Ruiz Jiménez, Mª Crispina (2011). “Panteón de la familia de Agustín Gisbert Vidal”, en Aa. Dd. Catálogo de la exposición Camins d’Art. València: La Llum de les Imatges.

dijous, 28 de juny de 2012

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (V)


La darrera escultura funerària que li coneixem a Ridaura és també l’única que no trobem a Alcoi. La família feia temps que s’havia traslladat a la localitat d’Anna, on havien instal·lat un parell de molins, i allí estava soterrada la mare de l’escultor, Constantina Gosálbez Tormo, des del seu traspàs en 1923. En setembre de 1930, el propi Ridaura sol·licita a aquell Ajuntament la compra d’una parcel·la de 6 metres quadrats al cementeri, que pagaria ja en 1934, data en la que havem d’ubicar aquesta obra (7). Les semblances amb el panteó d’Enrique Hernández són evidents, tant pel tipus de pedra com pel basament geomètric, a més de la figura de la matrona que ara apareix dempeus, amb l’únic atribut de la corona de sempreviva a les mans. En aquesta última etapa Ridaura sembla molt més contingut, la seua escultura ha perdut modernitat i torna a arquetips més clàssics, menys arriscats, amb un cert to malenconiós (8).


En conclusió, i com a proposta de sistematització, podríem dividir la producció de Ridaura en tres etapes: una de formació, que arribaria fins la mort del mestre Querol en 1909, i on el nostre escultor va experimentant diverses tendències a la recerca d’un estil propi; una segona de plenitud, on la influència de Benlliure, i potser indirectament també de Rodin, acaben per definir-lo, i en la que farà les seues millors obres entre el modernisme i el simbolisme expressionista, tot arribant fins a 1930; i una tercera i última de maduresa, on cada vegada es mostra més contingut i amb molt menys impuls creador, amb formes pròximes a l’Art Déco.
 
(7)  Actes dels Plenaris de 1923 a 1935, Arxiu Municipal d’Anna. Citades per Bellot; Benavent (2007).
(8)  Caldria analitzar les circumstàncies personals per les que travessà l’artista, però és cert que ja no tindrà encàrrecs d’importància. Acabarà per traslladar-se també a Anna, i tant ell com el seu germà Mario seran soterrats al panteó de sa mare.

dimecres, 27 de juny de 2012

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (IV)


De transició cap a una etapa ja de maduresa podríem qualificar la següent obra: el panteó per a Enrique Hernández Monllor, també industrial, filantrop, soci de Carbonell i amic de Ridaura, qui li havia realitzat ja un encàrrec d’un “Sant Jordi suplicant”, hui desaparegut. És el propi escultor qui fa la petició a l’Ajuntament republicà en 1931 –Hernández havia faltat en 1922–, tot concedint-li una petita parcel·la a esquenes del mausoleu de Carbonell. En esta ocasió sí conservem el plànol, que ens permet situar l’obra dins de l’Art Déco –ja ens descobria parcialment aquest vessant al de Carbonell–, caracteritzat per la puresa de línies geomètriques i les proporcions allargades (6).
El projecte consta de dues parts: per una banda la tomba o accés horitzontal a la cripta, i per altra el monument commemoratiu, tot i que finalment sols es va alçar aquest últim element vertical. A la part davantera trobem un mig relleu que metaforitza a Hernández com un àngel caritatiu, acompanyat també per la Virtut de la Caritat en forma d’una religiosa amb un xiquet als braços. Es tracta d’una reinterpretació molt lliure de l’artista, ja que no hi ha coneixement d’una tradició iconogràfica d’aquest tipus. El missatge de la caritat com a element simbòlic es veu reforçat per un versicle del Nou Testament que també apareix esculpit al frontal: “Quien permanece en Caridad, en Dios permanece” (Sant Joan, 4, 16). Per darrere del cos principal trobem altre relleu consistent en la Creu de la Passió. Remata el conjunt una figura de difícil significació, fruit també d’una lliure interpretació per part de l’artista, que consisteix en una matrona asseguda i coberta per una llarga túnica. El seu rostre és l’únic element del conjunt que no està realitzat en pedra, ja que sembla fou modelat en escaiola i pintat, d’ací el seu deteriorament. Una sèrie d’atributs completen l’heterogènia composició: una corona de sempreviva, símbol clàssic de l’ànima immortal, una torxa apagada cap per avall, metàfora de la mort, i un rosari que pot referir-se a la vida piadosa i cristiana del finat.


(6)  AMA (1931). Per a més informació sobre aquest panteó, vegeu el nostre article al Ciudad (Beneyto; Vidal, 2010).

dimarts, 26 de juny de 2012

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (III)


Aquesta evolució estètica cap a la modernitat escultòrica tindrà la seua màxima expressió en les obres de la dècada de 1915-1925. Ara la realitat es percep de forma fragmentària, els contorns es dilueixen, els límits es presenten indefinits, les faccions es fonen, molt prop, en ocasions, de les creacions de Rodin (potser conegué la seua obra, i la d’altres coetanis, a l’Exposició Nacional de València, en 1910), que s’han volgut qualificar “d’impressionistes”. Ja ho anticipava a l'àngel del panteó Gisbert, però les característiques assenyalades s’aprecien clarament als ja mencionats àngels de l’altar de Sant Jordi, o a la pròpia figura eqüestre del màrtir capadoci que posseeix l’Associació de Sant Jordi, datada en 1919. També són d’aquest moment diferents projectes de monuments públics que no arribaran a ser seleccionats, com el de Cervantes a Madrid, el del Dr. Moliner a València, o el del General Artigas a Montevideo. 
Com a culminació d’aquest període de plenitud tenim el panteó per a la família d’Enrique Carbonell Antolí, sens dubte l’obra més monumental de Ridaura. L’industrial, propietari de la fàbrica de gèneres de punt “Carbonell y Cia.”, havia estat amic personal i protector del nostre escultor, fins i tot habilitant-li com a estudi, junt al pintor Julio Pascual Espinós, unes dependències de la seua empresa. El propi Ridaura va dissenyar la capella ardent de Carbonell quan va faltar en 1924, però res es conservava del projecte del mausoleu. Per sort, de nou una nota de premsa ens posa sobre la pista: en 1925, el seu amic Enrique Moltó Abad ha tingut a les seues mans l’esbós del panteó i ens el descriu a la perfecció: “Sobre amplio basamento, se posa la lápida sepulcral y en ella marca sus líneas una gran cruz. Levantándose sobre aquel y lateralmente aparecen dos recogidos ángeles de rígido y severo ascetismo: el ángel de la oración, que recoge las plegarias de los buenos, para ofrendarlas a su Dios y el ángel del dolor que recibe en su cáliz el oro finísimo de las tristuras de los que le quieren: unión mística que con mano maestra ha creado el genio de Ridaura. Corona la obra, en rico ambiente espiritualista, la Paz, arquetipándola un ángel de sincerismo evocador, de dulcedumbre inefable, de placidez paradisiaca [...] Y surgen después, en vigoroso y bello contraste, como una rapsodia de melodías, dos soberbios obeliscos, de un franco-germanismo realista y cautivante [...] hacemos fervientes votos, para que la distinguida familia del finado traduzca pronto en nuestros Cementerios Municipales [...].” (5) Així doncs, en 1925 el panteó encara no estava fet, i al registre del Cementeri no apareix cap inhumació en ell fins a 1940, però deuria fer-se a finals de la dècada de 1920, i se situa també a l’accés del recinte, però a la part dreta, enfront del d’Agustín Gisbert. Les escultures de la cripta sí són posteriors, obra de Tomás Ferrándiz.


(5)    Moltó (1925).

dilluns, 25 de juny de 2012

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (II)


Cronològicament, la segona escultura de Ridaura que podem veure al Cementeri és el famós “Àngel del Silenci”, situat al panteó de la família d’Agustín Gisbert Vidal, destacat industrial i propietari de “La Mistera”, que elegeix la primera parcel·la a l’esquerra de l’accés al recinte. A l’Arxiu consta l’adquisició del terreny en 1901, però no es conserva cap document del projecte. Per sort, un article de premsa de 1903 el presenta com a ja finalitzat i especifica que va ser dissenyat pel gendre del propietari, el pintor Cabrera, mentre que de la part tècnica s’encarregaren l’enginyer José Cort, pel que fa a la cripta, i l’arquitecte Vicente Pascual pel que correspon al monument megalític, a mode de dolmen celta. I l’àngel és eixa "esbelta figura en mármol, maravillosamente ejecutada por el escultor alcoyano y querido amigo nuestro, Lorenzo Ridaura" que menciona el cronista (3). Estilísticament mostra tendències ja clarament pertanyents a l’Art Nouveau, i un cert parentesc amb els àngels que va fer per a l’altar de l’església de Sant Jordi, contractats en 1915. També per aquesta època tornarà a establir-se a Alcoi (Querol havia mort en 1909); tanmateix, la seua estada a la capital no era obstacle per a tindre encàrrecs ací, com havem vist.


Com déiem, es tracta d’una obra que podem classificar com a modernista, amb no poques influències de Benlliure, a qui conegué a les exposicions madrilenyes. De nou utilitza el marbre blanc, però ara el drapejat vaporós i la sinuositat de les formes, les ales, els cabells i els gestos són molt més expressius, tot representant el moment en que l’àngel descendeix per a situar-se com a guardià damunt l’accés a la cripta. Ridaura ha abandonat l’idealisme classicista i anirà tendint progressivament cap a un simbolisme de tall expressionista i poètic. El tema sí és més habitual, el psicopomps o “portador d’ànimes”, i el seu referent iconogràfic més llunyà pot remuntar-se a la mitologia egípcia (4).

(3)  AMA (1901) i Heraldo de Alcoy (1903).
(4)  Vegeu les aportacions al respecte d’aquesta obra d’Espí (1972) i Ruiz (2011).

diumenge, 24 de juny de 2012

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (I)

Normalment sempre m'espere un poc més per posar-vos un article publicat, però enguany ha sigut tan gran el despropòsit que han fet amb la Revista de Festes (peus de foto canviats, formats desapareguts, notes adulterades...), que em veig obligat a presentar-lo un poc més dignament. La referència bibliogràfica seria aquesta:

Beneyto Gómez, Elisa i Vidal Pérez, Lluís: “La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura”, Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy. Alcoi; Associació de Sant Jordi, 2012, pp. 168-171.

LA PRODUCCIÓ ESCULTÒRICA FUNERÀRIA DE LORENZO RIDAURA
 
L’escultor Lorenzo Ridaura Gosálbez (Alcoi, 1871 – Anna, 1963) mereix un vertader estudi monogràfic, ja que va demostrar una interessant evolució estètica i estilística al llarg de la seua vida i obra. En esta ocasió, sols volem fer una aproximació per a sistematitzar les seues etapes creatives a partir de la producció funerària, la majoria situada al Cementeri Municipal d’Alcoi.
Ridaura pertanyia a una família de fabricants de paper de fumar, el que li va permetre estudiar la seua vocació. Començà a Barcelona amb l’escultor Marzal, però el que serà determinant en la seua formació serà l’ingrés, a Madrid, i gràcies a una pensió de l’Ajuntament d’Alcoi, al taller d’Agustí Querol, allà per l’any 1895. Querol gaudia de gran fama i nombrosos encàrrecs, gràcies a l’especial predilecció que li tenia el polític Cánovas del Castillo, cap del Partit Conservador, la qual cosa l’obligava a rodejar-se d’un nodrit grup de col·laboradors. Així, trobem a Ridaura participant en l’elaboració del frontispici de la Biblioteca Nacional i en el conjunt de “la Glòria i els Pegassos” per al Ministeri de Foment, hui d’Agricultura. També aprofitarà la seua estada a Madrid per a presentar-se en diverses ocasions a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, amb obres com “Mater Dolorosa”, “Retrato de Casanova”, “Justicia”, “Amor y Celos” o “Semillas”, tot obtenint diverses medalles (1).
D’aquesta etapa, que podríem considerar de formació, és precisament la seua primera gran creació al Cementeri: el panteó de la família Moltó Valor. És el propi Francisco Moltó Valor, industrial i alcalde d’Alcoi vàries vegades pels conservadors, qui fa l’encàrrec a un jove Ridaura, amb la corresponent sol·licitud a la Comissió Municipal de Sanitat, la qual atorga el permís en novembre de 1898. El conjunt havia de situar-se damunt la galeria de Sant Sever, i consta de tres figures que representen a les Virtuts Teologals: la Fe, l’Esperança i la Caritat. Tot i no conservar-se el plànol, la premsa madrilenya recull l’esbós de la Caritat (2).
L’obra es pot qualificar de clarament classicista, tant pel material emprat –marbre blanc de Carrara–, com per la composició purament triangular, el tractament idealitzat de les figures, o la temàtica i la iconografia tradicional, tot i que es permet algunes llicències. Així, la Fe, que es presenta dempeus i recolzada en la Creu, porta una bena als ulls, ja que ha de ser cega, així com un caliu i una palma del martiri a les mans, que en aquest cas substitueix a la més comuna torxa encesa. A la part esquerra, asseguda, està l’Esperança, amb l’atribut característic de l’àncora, que serveix per aferrar-se a ella. I a la dreta, tancant la composició, trobem a la Caritat, que porta un xiquet al braç –ací evita representar-la donant-li el pit, com sol ser més habitual– i una petita flama. El conjunt es completa, a la part central, amb el símbol clàssic del tempus fugit, el rellotge d’arena alat, que representa la fugacitat de la vida.


(1)  Vegeu les fonts consultades per a més detalls sobre aquests i altres aspectes de la biografia de Ridaura.
(2)   El que demostra que el nostre escultor ja comptava amb un cert renom a la capital (Heraldo de Madrid, 1898). La resta de la informació prové del corresponent expedient de l’Arxiu Municipal d’Alcoi (AMA, 1898).

dissabte, 23 de juny de 2012

Biblioteca Alcoiana (LVII)

Títol: Un reino para Tereseta la loca
Autor: Domingo Jiménez del Mazo
Any d'edició: 1987
Editor: Autoedició, Gráficas Ciudad (imp.), Alcoi. 
Pàgines: 120
ISBN: 84-404-0444-1

A la bibliografia alcoiana hi han alguns llibres que passen completament desapercebuts i no tenen repercussió més enllà del moment de la seua edició. És el cas del que hui ens ocupa, ja que ni l'autor ni el títol ens el vinculen, en principi, al nostre poble, però el lloc d'impressió em va posar sobre la pista i em va fer relacionar eixa "Tereseta" amb la de la cançó de l'Ovidi. L'autor, això sí, continua sent desconegut per a mi, tot i que al llibre ens diu que va vindre a Alcoi destinat com a soldat i, finalment, es va quedar a viure, sent autor d'altres obres que desconec per complet i tampoc figuren al catàleg de la biblio.
"Tereseta la loca" fou un personatge popular de l'Alcoi de mitjan segle XX, coneguda per la seua extravagància al vestir. La seua bogeria era atribuïda popularment a diverses causes: un bombardeig, un desencís amorós, una nevada a l'intempèrie...  o potser una combinació de totes, probablement. L'autor s'inspira en ella per fer una novel·la sobre la seua vida, que tot i presentar-la com a "fictícia" (els noms dels personatges sí o són), em sembla tan ben ambientada i tan coincident amb la informació dispersa que tenim de Tereseta que, segurament, darrere hi ha un vertader treball d'investigació i documentació.
La història, s'ho podeu imaginar, és trista i tràgica, però sobre tot ens serveix per apropar-nos a l'ambient d'Alcoi abans i després de la guerra, amb no pocs detalls molt interessants que sols ens poden arribar de forma novel·lada, com és el cas.
Es llig en un sospir i encara es pot trobar algun exemplar a bon preu per internet, a banda d'estar també disponible a la biblio, com sempre.
Com a curiositat, si algú vol saber alguna cosa més de Tereseta, apart d'aquesta obra i la cançó esmentades, també teniu una interpretació gràfica i una breu biografia al Alcoyanos de fábula de Canalejas, i una referència al recent Alcoyanas a las calles, de Modesto Satorre.