diumenge, 24 de juny de 2012

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (I)

Normalment sempre m'espere un poc més per posar-vos un article publicat, però enguany ha sigut tan gran el despropòsit que han fet amb la Revista de Festes (peus de foto canviats, formats desapareguts, notes adulterades...), que em veig obligat a presentar-lo un poc més dignament. La referència bibliogràfica seria aquesta:

Beneyto Gómez, Elisa i Vidal Pérez, Lluís: “La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura”, Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy. Alcoi; Associació de Sant Jordi, 2012, pp. 168-171.

LA PRODUCCIÓ ESCULTÒRICA FUNERÀRIA DE LORENZO RIDAURA
 
L’escultor Lorenzo Ridaura Gosálbez (Alcoi, 1871 – Anna, 1963) mereix un vertader estudi monogràfic, ja que va demostrar una interessant evolució estètica i estilística al llarg de la seua vida i obra. En esta ocasió, sols volem fer una aproximació per a sistematitzar les seues etapes creatives a partir de la producció funerària, la majoria situada al Cementeri Municipal d’Alcoi.
Ridaura pertanyia a una família de fabricants de paper de fumar, el que li va permetre estudiar la seua vocació. Començà a Barcelona amb l’escultor Marzal, però el que serà determinant en la seua formació serà l’ingrés, a Madrid, i gràcies a una pensió de l’Ajuntament d’Alcoi, al taller d’Agustí Querol, allà per l’any 1895. Querol gaudia de gran fama i nombrosos encàrrecs, gràcies a l’especial predilecció que li tenia el polític Cánovas del Castillo, cap del Partit Conservador, la qual cosa l’obligava a rodejar-se d’un nodrit grup de col·laboradors. Així, trobem a Ridaura participant en l’elaboració del frontispici de la Biblioteca Nacional i en el conjunt de “la Glòria i els Pegassos” per al Ministeri de Foment, hui d’Agricultura. També aprofitarà la seua estada a Madrid per a presentar-se en diverses ocasions a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, amb obres com “Mater Dolorosa”, “Retrato de Casanova”, “Justicia”, “Amor y Celos” o “Semillas”, tot obtenint diverses medalles (1).
D’aquesta etapa, que podríem considerar de formació, és precisament la seua primera gran creació al Cementeri: el panteó de la família Moltó Valor. És el propi Francisco Moltó Valor, industrial i alcalde d’Alcoi vàries vegades pels conservadors, qui fa l’encàrrec a un jove Ridaura, amb la corresponent sol·licitud a la Comissió Municipal de Sanitat, la qual atorga el permís en novembre de 1898. El conjunt havia de situar-se damunt la galeria de Sant Sever, i consta de tres figures que representen a les Virtuts Teologals: la Fe, l’Esperança i la Caritat. Tot i no conservar-se el plànol, la premsa madrilenya recull l’esbós de la Caritat (2).
L’obra es pot qualificar de clarament classicista, tant pel material emprat –marbre blanc de Carrara–, com per la composició purament triangular, el tractament idealitzat de les figures, o la temàtica i la iconografia tradicional, tot i que es permet algunes llicències. Així, la Fe, que es presenta dempeus i recolzada en la Creu, porta una bena als ulls, ja que ha de ser cega, així com un caliu i una palma del martiri a les mans, que en aquest cas substitueix a la més comuna torxa encesa. A la part esquerra, asseguda, està l’Esperança, amb l’atribut característic de l’àncora, que serveix per aferrar-se a ella. I a la dreta, tancant la composició, trobem a la Caritat, que porta un xiquet al braç –ací evita representar-la donant-li el pit, com sol ser més habitual– i una petita flama. El conjunt es completa, a la part central, amb el símbol clàssic del tempus fugit, el rellotge d’arena alat, que representa la fugacitat de la vida.


(1)  Vegeu les fonts consultades per a més detalls sobre aquests i altres aspectes de la biografia de Ridaura.
(2)   El que demostra que el nostre escultor ja comptava amb un cert renom a la capital (Heraldo de Madrid, 1898). La resta de la informació prové del corresponent expedient de l’Arxiu Municipal d’Alcoi (AMA, 1898).

2 comentaris:

Judith ha dit...

És una vertadera llàstima quan un bon treball queda empanyat per culpa de la edició. A mi em va passar el mateix amb un article que vaig publicar a la revista de festes de Muro i que va quedar fatal. I jo encara vaig tindre sort, que hi va haver a qui li va dessaparèixer el nom i tot.
Salutacions.

Viper ha dit...

Tens raó, també sabem d'un al que li van canviar l'autoria de l'article en la Revista de l'any passat, així que podria ser pitjor!

Salut!