dimarts, 26 de juny de 2012

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (III)


Aquesta evolució estètica cap a la modernitat escultòrica tindrà la seua màxima expressió en les obres de la dècada de 1915-1925. Ara la realitat es percep de forma fragmentària, els contorns es dilueixen, els límits es presenten indefinits, les faccions es fonen, molt prop, en ocasions, de les creacions de Rodin (potser conegué la seua obra, i la d’altres coetanis, a l’Exposició Nacional de València, en 1910), que s’han volgut qualificar “d’impressionistes”. Ja ho anticipava a l'àngel del panteó Gisbert, però les característiques assenyalades s’aprecien clarament als ja mencionats àngels de l’altar de Sant Jordi, o a la pròpia figura eqüestre del màrtir capadoci que posseeix l’Associació de Sant Jordi, datada en 1919. També són d’aquest moment diferents projectes de monuments públics que no arribaran a ser seleccionats, com el de Cervantes a Madrid, el del Dr. Moliner a València, o el del General Artigas a Montevideo. 
Com a culminació d’aquest període de plenitud tenim el panteó per a la família d’Enrique Carbonell Antolí, sens dubte l’obra més monumental de Ridaura. L’industrial, propietari de la fàbrica de gèneres de punt “Carbonell y Cia.”, havia estat amic personal i protector del nostre escultor, fins i tot habilitant-li com a estudi, junt al pintor Julio Pascual Espinós, unes dependències de la seua empresa. El propi Ridaura va dissenyar la capella ardent de Carbonell quan va faltar en 1924, però res es conservava del projecte del mausoleu. Per sort, de nou una nota de premsa ens posa sobre la pista: en 1925, el seu amic Enrique Moltó Abad ha tingut a les seues mans l’esbós del panteó i ens el descriu a la perfecció: “Sobre amplio basamento, se posa la lápida sepulcral y en ella marca sus líneas una gran cruz. Levantándose sobre aquel y lateralmente aparecen dos recogidos ángeles de rígido y severo ascetismo: el ángel de la oración, que recoge las plegarias de los buenos, para ofrendarlas a su Dios y el ángel del dolor que recibe en su cáliz el oro finísimo de las tristuras de los que le quieren: unión mística que con mano maestra ha creado el genio de Ridaura. Corona la obra, en rico ambiente espiritualista, la Paz, arquetipándola un ángel de sincerismo evocador, de dulcedumbre inefable, de placidez paradisiaca [...] Y surgen después, en vigoroso y bello contraste, como una rapsodia de melodías, dos soberbios obeliscos, de un franco-germanismo realista y cautivante [...] hacemos fervientes votos, para que la distinguida familia del finado traduzca pronto en nuestros Cementerios Municipales [...].” (5) Així doncs, en 1925 el panteó encara no estava fet, i al registre del Cementeri no apareix cap inhumació en ell fins a 1940, però deuria fer-se a finals de la dècada de 1920, i se situa també a l’accés del recinte, però a la part dreta, enfront del d’Agustín Gisbert. Les escultures de la cripta sí són posteriors, obra de Tomás Ferrándiz.


(5)    Moltó (1925).