dimecres, 27 de juny de 2012

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (IV)


De transició cap a una etapa ja de maduresa podríem qualificar la següent obra: el panteó per a Enrique Hernández Monllor, també industrial, filantrop, soci de Carbonell i amic de Ridaura, qui li havia realitzat ja un encàrrec d’un “Sant Jordi suplicant”, hui desaparegut. És el propi escultor qui fa la petició a l’Ajuntament republicà en 1931 –Hernández havia faltat en 1922–, tot concedint-li una petita parcel·la a esquenes del mausoleu de Carbonell. En esta ocasió sí conservem el plànol, que ens permet situar l’obra dins de l’Art Déco –ja ens descobria parcialment aquest vessant al de Carbonell–, caracteritzat per la puresa de línies geomètriques i les proporcions allargades (6).
El projecte consta de dues parts: per una banda la tomba o accés horitzontal a la cripta, i per altra el monument commemoratiu, tot i que finalment sols es va alçar aquest últim element vertical. A la part davantera trobem un mig relleu que metaforitza a Hernández com un àngel caritatiu, acompanyat també per la Virtut de la Caritat en forma d’una religiosa amb un xiquet als braços. Es tracta d’una reinterpretació molt lliure de l’artista, ja que no hi ha coneixement d’una tradició iconogràfica d’aquest tipus. El missatge de la caritat com a element simbòlic es veu reforçat per un versicle del Nou Testament que també apareix esculpit al frontal: “Quien permanece en Caridad, en Dios permanece” (Sant Joan, 4, 16). Per darrere del cos principal trobem altre relleu consistent en la Creu de la Passió. Remata el conjunt una figura de difícil significació, fruit també d’una lliure interpretació per part de l’artista, que consisteix en una matrona asseguda i coberta per una llarga túnica. El seu rostre és l’únic element del conjunt que no està realitzat en pedra, ja que sembla fou modelat en escaiola i pintat, d’ací el seu deteriorament. Una sèrie d’atributs completen l’heterogènia composició: una corona de sempreviva, símbol clàssic de l’ànima immortal, una torxa apagada cap per avall, metàfora de la mort, i un rosari que pot referir-se a la vida piadosa i cristiana del finat.


(6)  AMA (1931). Per a més informació sobre aquest panteó, vegeu el nostre article al Ciudad (Beneyto; Vidal, 2010).