diumenge, 15 de juliol de 2012

Autobombo (XVII)

No estan els temps per a alegries, però en fi, a vegades passen coses interessants. Tot un repte, i un orgull:

dilluns, 9 de juliol de 2012

DesCAMse en pau

Supose que ja podem donar per difunta la CAM, abans CAAM, abans "Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy". Perquè sí, ara forma part del Banc Sabadell i tal, però és evident que, si en anteriors fusions encara no deixàvem de notar la seua influència, ara ja és un joguet en mans de no sabem molt bé qui, a falta de confirmar la desaparició de la seua Obra Social.


Convé recordar que l'entitat naixia en 1875, una època molt difícil per als alcoians (dos anys després del Petroli, sense anar més lluny), gràcies al paternalisme de dos burgesos, un gadità ("cadisenyo" per a nosaltres), Diego Fernando Montañés y Álvarez, i altre alcoià, Rigoberto Albors Montllor. El Mont de Pietat permetia empenyorar qualsevol objecte a canvi de diners, que podia ser recuperat dins d'un termini amb un interés baix, mentre que la Caixa d'Estalvis tenia com a funció precisament això, tindre ben guardats els estalvis dels impositors. Coneguda és l'anècdota d'aquell home que tots els anys empenyorava el mateix rellotge, que després recuperava, per poder pagar els estudis del seu fill.
Entre unes coses i altres, l'entitat aniria obtenint beneficis i, apart de dedicar-los a diferents inversions, s'ocupava en gran part de finançar diverses obres. Nombrosos grups de cases barates, polígons industrials, residències, instituts, col·legis, hotels... tot mereixia la contribució de l'entitat i permetia que el "desarrollisme" arribara també a Alcoi. La funció de Mont de Pietat acabava desapareixent, però la de Caixa d'Estalvis no deixava de créixer, i no hi havia xiquet nascut a Alcoi que no tinguera la seua llibreta.
La fusió que va donar lloc a la Caja de Ahorros de Alicante y Murcia (CAAM), desplaçant el centre de poder a Alacant, ja va comportar una reducció de les inversions al nostre poble, i el mateix va ocórrer amb la posterior Caja de Ahorros del Mediterráneo, tot i que l'Obra Social va mantindre les subvencions, l'última de les quals el malmés CADA. 
Malgrat tot, supose que no deixàvem de sentir-la com "la nostra" Caixa, però la realitat és que feia temps que estava en mans de polítics incompetents que la utilitzaven exclusivament per als seus interessos, i la seua funció no era tant estalviar com especular, i així li va anar.
Resulta irònic que els dos experiments financers que ha tingut Alcoi hagen acabat de la pitjor forma possible, mentre que les altres dues capitals del tèxtil, Sabadell i Ontinyent, continuen mantenint les seues entitats amb molt bona salut. És per a reflexionar.