dissabte, 31 d’agost de 2013

Una agranaeta

Puc donar per conclosa la promesa de mantenir actiu el blog aquest estiu amb un retall per dia. Han estat 46 entrades consecutives, el que suposa rècord absolut en aquesta particular bitàcola i compensa un poc, de pas, la carestia dels darrers mesos. 
Per altra banda, estic ja ben prop del centenar de ressenyes bibliogràfiques, que s'han convertit definitivament en el senyal d'identitat del diari a falta de més creativitat.
He aprofitat per revisar els llistats que podeu vore a les pestanyes de dalt (biblioteca i articles), així com els enllaços a blogs alcoians de l'esquerra, eliminant els ja desapareguts i incorporant-ne alguns nous.
I per últim, i no menys important, he decidit abandonar ja el ridícul nick amb que signava. Al seu moment, "Viper" em va semblar una enginyosa contracció dels meus cognoms, fruit d'una època on si no tenies àlies no podies ser cool a la xarxa. Com tampoc m'he preocupat molt de mantenir oculta la meua identitat (al contrari, com testimonien els vanitosos i successius "autobombos"...), no tenia massa sentit continuar amb ell.
En fi, encetem nova etapa amb alguns canvis, i confiem en seguir escrivint per ací.

divendres, 30 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (XCV)

Títol: Crecimiento urbano de Alcoy en el siglo XIX  
Autor: José Cortés Miralles  
Any d'edició: 1976 
Editor: Ajuntament d'Alcoi, Gráficas Soler (imp.), València.
Pàgines: 280 
ISBN: 84-500-1457-3

Un altre clàssic de la historiografia local és aquesta obra del que fou durant molts anys arquitecte municipal, i que mamprengué després de la seua jubilació.
Basant-se exclusivament en documents de l'Arxiu Municipal, junt amb el seu coneixement de la ciutat després dels anys de professió, l'autor tracta el creixement urbà que tingué Alcoi al llarg del segle XIX, és a dir, quan es conformà la ciutat tal i com la coneixem hui en dia, eixint dels estrets límits del Molinar i el Riquer, a més de dotant-se de les infraestructures que caracteritzen a qualsevol ciutat moderna. A banda de l'urbanisme general, dedica apartats específics als ponts, fortificacions, enllumenat, clavegueram, cementeris, etc. A més, al final hi ha un interessant, i majoritàriament inèdit al seu moment, apèndix gràfic amb molts dels projectes d'aquell moment.
Tot i les mancances pròpies de l'època i de no tenir formació d'historiador, com per exemple no citar amb notes les referències (tot i adjuntar-les al final del llibre), o no utilitzar fonts secundàries per a completar alguns aspectes, com l'hemeroteca, la veritat és que es tracta d'una obra prou completa, i tot un referent durant molts anys pel que fa als estudis sobre l'evolució urbana local, fins que la podríem considerar superada amb els treballs del geògraf Juan Manuel Dávila Linares.
Com deia, tot un clàssic del que encara he vist algun exemplar en llibreries de vell, a banda de trobar-lo a la biblio, per descomptat.

dijous, 29 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (XCIV)

Títol: "Monografía de Alcoy", Estudios Geográficos nº 43  
Autor: Carmen Llorca Vilaplana 
Any d'edició: 1951 
Editor: Instituto "Juan Sebastián Elcano", Sucesores de Rivadeneyra (imp.), Madrid.  
Pàgines: 283-316 
ISBN: ---

Si la bibliografia alcoiana ja és de per si inabastable, encara ho és més si considerem la multitud d'articles dispersos per qualsevol tipus de publicacions periòdiques o revistes científiques, però alguns d'ells convé remarcar-los com a mínim per la transcendència que tingueren al seu moment.
És el cas del que hui vos porte, una "Monografía de Alcoy" de Carmen Llorca que veia contínuament citada pels autors de fa 50 anys, i que no acabava d'ubicar, fins que em vaig adonar que estava inclosa en aquesta revista del Consell Superior d'Investigacions Científiques. La seua autora, alcoiana de naixement però resident a Madrid la major part de la seua vida, va tindre una llarga experiència vital com a Doctora en Història i, sobre tot, com a política, arribant a ser diputada i eurodiputada als anys 80, sempre des de les files conservadores. A banda de diverses distincions culturals, destaca el fet de ser la primera dona en presidir l'Ateneu de Madrid. Són obra seua diversos estudis polítics i monografies històriques, però sols li conec aquesta publicació vinculada al seu poble natal (més alguna col·laboració en la Revista de Festes), on finalment va decidir ser soterrada.
La monografia pròpiament dita és un estudi històric i geogràfic de la ciutat d'Alcoi, però potser interessa més per la part geogràfica que per la històrica, farcida de les errades habituals abans de l'arribada dels historiadors moderns. Com dic, la part geogràfica, on a banda dels aspectes físics s'inclou l'urbanisme, la demografia i l'economia, especialment la indústria, seria el més interessant com a testimoni de primera mà en l'any 1949, quan realitzà l'estudi. També inclou cinc làmines amb interessants fotografies d'aquell moment.
En qualsevol cas, podeu trobar publicacions recents molt més apropiades, però mereixia aquesta ressenya pel valor del moment en què fou publicada i perquè no deixa de ser una curiositat bibliogràfica.

dimecres, 28 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (XCIII)

Títol: Alcoy en blanco y negro
Autor: José Frasés Vaello
Any d'edició: 2004
Editor: Autoedició, Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi.
Pàgines: 260 i 270
ISBN: 84-609-2041-0
 
No tornarem a insistir en què gran part de la bibliografia alcoiana és deguda a l'autoedició, el que provoca que moltes d'aquestes obres passen completament desapercebudes.
Aquest seria el cas del llibret que hui ens ocupa, obra de Pepe Frasés, conegut sobre tot per la seua faceta de col·laborador a Ràdio Alcoi durant molts anys, principalment al programa que portava precisament el títol d'aquesta obra i que tractava sobre anècdotes i curiositats de l'Alcoi passat, eixe Alcoi "en blanc i negre". Es podreu imaginar que el llibre ve a ser un recopilatori d'aquell programa i de les seues seccions, més alguns afegits que l'autor ha considerar adients, sense més criteri que eixa evocació nostàlgica que dóna sentit a la publicació.
Es tracta, doncs, d'un llibre sense més pretensions que recordar aquells anys 50 i 60, de forma completament desordenada i aleatòria, però què ens ajuda a comprendre'ls millor als que no els havem viscut.

dimarts, 27 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (XCII)

Títol: El llenguatge tèxtil alcoià. La influència de la indústria tèxtil en la parla, la toponímia i la cançó popular alcoiana.
Autor: Josep Tormo Colomina
Any d'edició: 1995 i 2008
Editor: Ajuntament d'Alcoi i Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi. Reedició: Ideas Aitana, Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi.
Pàgines: 260 i 270
ISBN: 84-89136-05-X i 978-84-85878-34-5

Tot i el mercat assegurat que tenen els llibres de temàtica alcoiana (amb unes edicions d'uns 1.000 exemplars habitualment), i trobar-se la gran majoria completament exhaurits, són pocs els que es plantegen una reedició, i aquest de hui seria una de les poques excepcions.
Ja coneixem alguna obra del seu autor, investigador dedicat a temes poc habituals en la historiografia alcoiana, com el café-licor o la pilota valenciana, a més d'expert en heràldica i vexil·lologia, però sobre tot conegut pels seus treballs sobre la parla d'Alcoi (em sona haver llegit a algun lloc que està recopilant-los per a una obra més completa). El títol del llibre de hui deixa prou clara quina és la seua temàtica, i va ser editat en aquella col·lecció ja comentada sobre el 150 aniversari del títol de Ciutat.
Josep Tormo es preocupa per recollir, en un magnífic treball d'investigació oral i documental, un gran nombre de mots i expressions relacionats fonamentalment amb la indústria tèxtil (molts d'ells no exclusius de l'àmbit alcoià), tot i que també hi ha un petit apartat per a les altres indústries locals. I no sols els recull, sinó que també explica el seu significat i l'origen, acompanyant-los d'interessant documentació gràfica quan ho considera necessari, així com d'una completa bibliografia.
Com deia, el llibre ha estat objecte d'una recent reedició, pràcticament idèntica excepte per un afegit final de 10 pàgines, i fàcil de trobar encara a les llibreries habituals.
Com a bonus, i ja que estem amb el tema, aprofite per enllaçar-vos uns quants articles sobre antropònims i topònims d'Alcoi, tant del propi autor com d'altres, publicats a diferents llibres d'actes dels col·loquis de la Societat d'Onomàstica:

 

dilluns, 26 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (XCI)

Títol: Origen y desarrollo de la cuenca industrial del río Barchell 
Autor: Gilberto Olcina Lloréns 
Any d'edició: 2006 
Editor: Autoedició, Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi. 
Pàgines: 390 
ISBN: 84-609-9101-6

Si del Molinar es va encarregar, al seu moment, un arquitecte, del Barxell-Riquer ho va fer un enginyer, de qui ja havem analitzat una obra seua. M'imagine que les qüestions més tècniques, com els alçats planimètrics, han allunyat tradicionalment als historiadors d'aquests estudis globals. Les carreres humanístiques deurien contemplar una mínima formació en disseny tècnic i gràfic, si és que no ho fan ja.
Aquest és el resum de la seua tesi doctoral, i suposa un complet repàs sobre tots els molins i fàbriques al llarg d'eixa conca, amb nombroses fotografies i planimetries, més un estudi dels processos tèxtils i paperers i de les fonts energia, així com una descripció de l'arquitectura industrial d'alguns exemples seleccionats.
Magníficament editat a tot color (amb els recursos de la immobiliària Carbonell, que presideix, al seu abast), també presenta unes característiques formals correctes, amb notes al peu i una completa bibliografia, a més d'annexos documentals. Tanmateix, en alguns treballets on l'he fet servir he pogut apreciar algunes errades de citació o d'interpretació, això sí, sense massa importància.
Pel que sembla, el mateix autor té en projecte fer un treball paregut per a tota la conca del Molinar, de fet els seus recursos li permeten tindre diversos col·laboradors expurgant els arxius locals (procediment que m'imagine també va fer per al llibre que ens ocupa). Vorem al final en què queda tot això, però sens dubte aquest ha resultat l'estudi de referència per a qualsevol que s'aproxime a la indústria del riu Barxell.

diumenge, 25 d’agost de 2013

Un Depor il·lusionant

D'eufòria col·lectiva podríem qualificar la sensació amb què havem eixit hui del Collao els patidors habituals, després de vore un gran debut de l'Alcoyano contra un dels, a priori, gallets de la categoria, el Sant Andreu, al que havem derrotat per 3-0, amb gols d'Abenza, Gallardo i Devesa.
L'equip ha donat molt bones sensacions des del principi, dominant la possessió, profunditzant per les bandes, eixint segur en defensa sense rifar cap baló, articulant diverses jugades en atac, i amb uns davanters amb mobilitat i, sobre tot, resolució, cosa que trobàvem a faltar els darrers anys. No vos enganye si vos dic que he gaudit més en aquest partit que en tota la temporada passada, i això que part de la plantilla tenia problemes físics i no podem considerar encara un onze fixe.
Esperem que la cosa continue així.

 Imatge del segon gol, obtinguda d'ARAMultimèdia
 

dissabte, 24 d’agost de 2013

El Cementeri es fa famós

Me s'havia oblidat posar-vos el reportatge que la Revista Adiós (un nom molt apropiat), especialitzada en el món funerari, va incloure en l'especial número 100, després de fer-los l'habitual passeig pel Cementeri. La veritat és que ha quedat molt digne, llevat d'una errada en un peu de foto, i contribuïm a donar a conéixer un poc més el nostre Cantagallet:





divendres, 23 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (XC)

Títol: Arqueología industrial. Teoría y práctica.  
Autor: Manuel Cerdà Pérez    
Any d'edició: 2008          
Editor: Universitat de València, Guada Impresores (imp.), València.
Pàgines: 258 
ISBN: 978-84-370-7203-6

Supose que es nota que aquest estiu he estat repassant la bibliografia industrial, i de nou vos porte un llibre especialitzat, que a simple vista no tindria relació amb Alcoi, però com a mínim la portada (fàbrica "Els Solers", del Molinar) ja ens dóna alguna pista.
Del seu autor, murer de naixement i valencià d'adopció, ja havem tractat alguna que altra vegada, però convé assenyalar que es tracta d'un dels majors especialistes que tenim sobre l'arqueologia industrial, com ve a demostrar en aquesta obra, tot un manual de la disciplina.
No hem d'entendre aquest vessant de l'arqueologia com la mera conservació del patrimoni industrial, sinó que el seu objectiu és ser una font més de coneixement històric, i amb aquesta pretensió afronta l'autor l'obra. La relació amb Alcoi és immediata: com havem vist, ací es va publicar la primera obra nacional sobre el tema, ací es va fer el primer congrés d'arqueologia industrial del País Valencià, i ací es van fer les primeres campanyes arqueològiques d'aquesta modalitat també de tot l'estat, concretament al Barxell (zona de la Font del Quinzet i Molí Romà) i al Molinar (fàbriques de primera aigua). En tots aquests esdeveniments estava implicat el propi Cerdà, així que trobareu molt d'ells a aquest llibre, lògicament una lectura especialitzada i dirigida fonamentalment a estudiants i professionals de la matèria.
Ara que ja ha abandonat el vessant docent, i espera la jubilació des de la seua plaça de tècnic del Museu Valencià d'Etnologia, he de reconéixer el meu deute amb ell: com a professor de l'assignatura d'Arqueologia Industrial, a València, em va despertar l'interés per la matèria; vaig participar a l'etapa final de les campanyes arqueològiques del Molinar; em va donar feina en un moment personal difícil com a col·laborador de la Gran Enciclopedia de la Comunitat Valenciana; vaig poder gaudir de tres beques consecutives a l'estiu per a realitzar part de l'inventari del patrimoni industrial del País Valencià (propiciant, de pas, que Eli i jo ens coneguérem); va comptar amb nosaltres per a refundar AVAI (que ara tornem a tindre parada) i, en definitiva, ha estat el meu mentor en tot aquest procés d'apassionament pel patrimoni industrial. Tens el meu reconeixement i la meua gratitud incondicionals, Manolo.

dijous, 22 d’agost de 2013

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (i II). Conclusió.

L'última làpida que analitzarem ha estat un descobriment recent (5), i es tracta d’una obra realitzada ja cap al final de la seua producció escultòrica i personal. Datada en 1946, fou un encàrrec per part de Diadema Llorca, vídua d'Enrique Llorens Beneyto. Allunyat ja de la seua etapa de màxima producció, hem pogut constatar que el nostre escultor reutilitza models de catàleg ‒sense descartar que també siguen obra seua‒ molt semblants per a concebre-la. Tallat en marbre blanc, la composició del relleu és triangular, amb equilibri i solidesa, obtinguda exclusivament a partir d'una figura femenina vestida amb una túnica que representa la Malenconia, la qual recolza el cap sobre els genolls, com arreplegant-se en si mateixa. Es tracta d'una aportació molt interessant, perquè tot i mantenir un to intimista i delicat molt propi de Ridaura, amb un element iconogràfic ja superat i clares reminiscències classicistes, el tractament més robust i la puresa de les línies de les formes ens repta a incloure les avantguardes en el seu desenvolupament estilístic. 
Fins ací aquest breu repàs sobre les creacions funeràries de Ridaura, una part fonamental de la seua producció. Els relleus seleccionats encaixen perfectament en les etapes estilístiques que establírem per als panteons, i també ho fan altres possibles atribucions de les que no hem trobat suficient informació com per a confirmar-les, però que porten l'innegable factura delicada del nostre artista. Sens dubte, mereix un estudi de major profunditat que anirem desenvolupant pròximament.

(5)    I gràcies a la informació de primera mà d'Antonio Castelló i la seua esposa Diadema Llorens.
 

dimecres, 21 d’agost de 2013

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (i II). Tercera part.

També tenim signat pel propi escultor, el que no ens deixa dubte de la seua autoria, el relleu realitzat per a Francisco Blanes Blanquer, datat en 1926. Localitzat a l'exterior, a la galeria Sant Jordi, fou necessari traspassar el model d'escaiola a un material més resistent, en aquest cas el bronze, per la qual cosa Ridaura va recórrer a la foneria que li feia habitualment els encàrrecs, la madrilenya "Codina Hermanos". Com que el difunt, el popular "Quico l'Alt", fou un conegut metal·lúrgic, res més apropiat que representar una al·legoria de la Indústria i el Progrés. Aquesta imatge no era del tot estranya al nostre escultor, ja que també la trobem al frontó de la Biblioteca Nacional, obra del seu mestre Agustí Querol en la que Ridaura i altres deixebles van estar treballant entre 1895 i 1903. Com a novetat, recupera la composició triangular, amb el vèrtex situat al cap de la Indústria, del qual s'emanen feixos solars representant la roda de la fortuna. El cos es troba en una posició de tres quarts, assegut i en total repòs i serenitat, tot reforçant encara més l’academicisme que ens transmet l’obra, únicament contrastat per una certa vaporositat de la túnica que la cobreix i pel fum fabril que desdibuixa el fons. Ridaura havia superat ja la seua etapa modernista i s'apropava a estils més geomètrics com l'art déco, tal i com observàvem als seus panteons per a Enrique Carbonell (c. 1925) i Enrique Hernández (1931). Com a totes les al·legories, els atributs ens donen la clau iconogràfica: la roda o l'engranatge del progrés i de la mecanització, l’enclusa com a símbol femení que ens remet a la terra, i la contraposició del martell com element masculí i representatiu de la força manual. A l'espai lliure es va situar el nom del difunt i, posteriorment, una cartel·la amb el de la seua esposa. 


Una altra làpida d'aquesta etapa que li hem pogut atribuir, sense cap altra documentació, és la modelada per al nínxol de Maria Espinós Botella i Modesto Pascual Maiques, ubicat a la galeria subterrània de Sant Antoni. La data pot ser qualsevol de les dues que apareixen, 1920 o 1931, ja que estilísticament s'emmarquen a la mateixa etapa. Va ser realitzat per als pares del seu amic, el pintor Julio Pascual, amb qui va compartir taller durant molts anys. El propi Julio i la seua germana Maria van ser soterrats posteriorment a aquest mateix nínxol, el que explica els desperfectes que presenta la làpida reutilitzada. De nou trobem un modelat en escaiola pintat amb un color verdós que encara conserva prou bé, tot simulant el bronze. Adaptada al marc arquitectònic, tanmateix, la composició artística que hi ha al seu interior és clarament triangular. El centre d’interès es troba en el vèrtex de la creu, coberta amb un pany de puresa que profetitza la purificació del pecat humà. Com a base, un petit Gòlgota que es recolza damunt dels noms dels difunts, amb dues imatges als costats de dones malenconioses i mig nues, la de l'esquerra escorçada d'esquenes i la de la dreta girada cap a l’espectador. Representen dues cares de la mateixa moneda, tot aportant una connotació de la vida i de la mort, el cercle vital, però el significat complet de les dues figures i dels seus atributs ‒una corona de semprevives i una petita creu‒ ens remet al dels dos àngels del quasi contemporani panteó Carbonell: el dolor per la pèrdua de l'ésser volgut i l'oració per la salvació de la seua ànima. La composició i la seua volumetria un tant academicista, tot i la característica suavitat amb què Ridaura tracta les anatomies, atorguen a l'obra unes reminiscències clàssiques molt evidents, pròpies d'aquesta etapa en la seua evolució artística.


dimarts, 20 d’agost de 2013

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (i II). Segona part.

El següent relleu del nostre escultor es localitza també a les galeries subterrànies, concretament a la de Sant Sever. En esta ocasió sí la tenim documentada i datada en 1904, ja que fou exposada durant un temps a l'aparador de la botiga "La Sultana", sent un encàrrec de Luis Pérez Julià per a la tomba de la seua esposa Rosa Espinós i la seua filla Elvira (3). Les relacions de Ridaura amb aquesta família eren estretes, i de fet temps després seria un habitual de les tertúlies que l'altre fill del mecenes, Luis Pérez Espinós, organitzava junt amb el seu familiar i soci, el pintor Julio Pascual Espinós, al conegut "Trianón" del carrer Sant Llorenç, del que eren propietaris (4). Tot i que sembla que la idea inicial era traslladar-la al bronze, finalment es va deixar el model d'escaiola pintat en verd, del que encara es conserva algun rastre. La composició formal és circular, al·ludint al cercle de l’eterna tornada com a cicle vital, però el tema principal se centra al marge esquerre de la làpida, on un àngel malenconiós s'agenolla contenint-se pel dolor que li causa la pèrdua de l’ésser volgut. Ridaura progressivament va abandonant l'academicisme més pur i ens ofereix formes plenament modernistes, amb eixe moviment contingut i la teatralitat de l'ala estesa i la corona de semprevives que cau en una pluja de pètals i flors, metàfora de la fugacitat de la vida, una vanitas molt poèticament tractada. Els cronistes de l'època encertaven al descriure "el ángel que echa flores sobre la tumba, que no tiene la fría hermosura ni el silencio de las estatuas clásicas, sino esa enérgica belleza que atrae y petrifica el pensamiento". El tractament que fa l'escultor del relleu, gradual de mig a baix, crea un volum òpticament tridimensional que trobarem a tota la seua obra lapidària, i tanca l'escena rodejant-la amb un món vegetal i fitomòrfic propi d’aquestes composicions artístiques d’entre segles.


Pràcticament del mateix moment deu ser l'altra làpida situada baix de l'anterior i per a un membre de la mateixa família, Antonio Espinós Julià, junt amb la seua dona Camila Pérez (soterrats en 1903 i 1927, respectivament). Apareix signada per l'escultor, i els paral·lelismes amb l'anterior són evidents. Realitzada amb escaiola pintada de verd per a simular bronze, la composició torna a ser circular, però en esta ocasió l'àngel ha estat substituït per una dona escorçada d’esquenes que descansa sobre la cartel·la amb els noms dels difunts. Aquesta figura simbòlica representa la Malenconia, tema molt utilitzat a l'àmbit funerari per ser símbol de la tristesa, el dol i la somnolència. Porta tot el cos tapat amb una llarga túnica, el que ens podria remetre a formes clàssiques, però el moviment sinuós que fan els draps al enlairar-se i, de nou, les formes fitomòrfiques que rodegen l'escena entremesclant elements cristians i pagans, com ara una palma, símbol del martiri, ara uns capolls de cascall, associats al somni i a la mort, ens remeten de nou al modernisme de tall més nouveau, propi d'aquesta etapa de l'escultor, ben evident al seu famós "Àngel del Silenci" del panteó Gisbert (1903).


(3)  Així ho recull la premsa de l'època, concretament el Heraldo de Alcoy ("Una obra admirable", el 26-X-1904, p. 1) i La Defensa ("Una lápida", el 28-X-1904, p. 1).
(4)  COLOMA, R.: "La tertulia del Trianón", Ciudad, 22-III-1977, p. 6.

dilluns, 19 d’agost de 2013

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (i II). Primera part.

Continuant amb el costum de posar-vos els articles que van publicant-nos (tot i que aquest pot considerar-se "autopublicat", ejem!), ací teniu la segona part del de Ridaura, aparegut a la Revista de Festes d'enguany. La referència bibliogràfica seria aquesta:

Beneyto Gómez, Elisa i Vidal Pérez, Lluís: “La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (i II)”, Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy. Alcoi; Associació de Sant Jordi, 2013, pp. 160-162.

LA PRODUCCIÓ ESCULTÒRICA FUNERÀRIA DE LORENZO RIDAURA (i II)

A la revista de l'any passat ens apropàvem a la producció funerària de Lorenzo Ridaura Gosálbez (Alcoi, 1871 – Anna, 1963), concretament a cinc panteons de gran format on podíem apreciar una interessant evolució estilística de l'escultor (1). Enguany finalitzarem aquest treball amb alguns exemples de relleus lapidaris localitzats al Cementeri Municipal d'Alcoi, un vessant de la seua obra pràcticament desconegut (2).  
Cronològicament, la primera làpida que podem atribuir a Ridaura està datada en 1901. El nínxol, situat a la galeria subterrània de Sant Fabià, allotja a quatre infants, tots ells germans, identificats com a Eliseta, Jaime, Enriquito i Jaimín Sodar Gosálbez. La mortalitat infantil era habitual a l'època, i en aquest cas es tracta dels fills d'Enrique Sodar Blanes i Elisa Gosálbez Tormo, oncles per part materna del propi Ridaura, d'ací la nostra atribució a falta de més documentació. Es tracta d'un mig i baix relleu fet amb escaiola, circumstància que, unida al fet de trobar-se a la part superior, sota la reixa de ventilació a l'exterior, ha provocat la pràctica destrucció de l'obra. La làpida, deixada en el seu blanc natural al·ludint a la puresa infantil, s'adapta al marc arquitectònic quadrangular, però la composició de les figures és triangular o clàssica, molt del gust de l'escultor en aquesta primera etapa productiva, si recordem les tres Virtuts del panteó Moltó Valor (1898). Els elements es disposen damunt d'un basament rectangular on parcialment es poden llegir el nom dels difunts. Primerament, apreciem unes figures infantils que emmarquen l'escena pels costats, agenollats en situació de pregar. Els infants nus, de formes arrodonides, recorden a la tipologia clàssica dels putti, tant del gust renaixentista. Quatre són els putti representats i quatre els nens que hi han soterrats, tot establint un cert paral·lelisme d'aquestos amb la puresa angèlica. Tres d'ells apareixen al marge esquerre ‒un amb un baix relleu molt suavitzat‒, acompanyats de símbols catòlics com el rosari o la palma del martiri, mentre que el quart està situat a la banda dreta de la làpida, agenollat i esperant, com la resta, a rebre la gràcia divina. Aquesta els ve atorgada per una figura central molt deteriorada que emergeix del fons, sent el vèrtex de l'escena compositiva i punt d'equilibri del triangle. Manté els braços oberts com acaronant als xiquets, i segurament es tractaria d'un àngel, tan habitual a la iconografia del nostre artista. Si no es pren alguna mesura de protecció, malauradament aquesta obra acabarà per desaparéixer completament.


(1)  BENEYTO GÓMEZ, E. i VIDAL PÉREZ, Ll.: “La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura”, Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy. Associació de Sant Jordi, 2012, pp. 168-171.
(2) Hem d'agrair especialment la col·laboració dels treballadors del Cementeri i dels propietaris que hem localitzat a l'hora d'obtenir dades de les làpides analitzades.

diumenge, 18 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (LXXXIX)

Títol: Arquitectura industrial en Alcoy. Siglo XIX. 
Autor: Joel García Pérez   
Any d'edició: 2001         
Editor: Instituto Alicantino de Cultura "Juan Gil-Albert", Such Serra (imp.), Alacant. 
Pàgines: 196 
ISBN: 84-7784-374-0

Ja que estic, continue amb la temàtica industrial, en esta ocasió per a una disciplina concreta i que, curiosament, ningú havia abordat abans a Alcoi: aproximar-se a l'arquitectura industrial des de la Història de l'Art. De fet, es tracta de la tesi de llicenciatura en eixa carrera del seu autor, Joel García, potser més conegut pel seu pas per la política fa uns anys, com a regidor del PSPV.
El treball supera en molt el que s'espera d'un treball de final de carrera, i planteja vàries hipòtesis interessants sobre els estils arquitectònics de les construccions fabrils alcoianes, tot i que se centra exclusivament al segle XIX. És cert que hi ha alguna petita errada documental, però hem de situar-lo al seu context acadèmic. En qualsevol cas, em sembla una obra bastant rigorosa i tractada de forma molt professional, acompanyada d'un interessant apartat gràfic.
Em consta que l'autor seguia la mateixa línia per ampliar-la de cara a una tesi doctoral, però no sé si haurà renunciat pel camí després dels anys que han passat i els canvis als plans d'estudis. Al menys queda aquest llibre com a testimoni d'un interessant i poc explotat tema d'investigació.

dissabte, 17 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (LXXXVIII)

Títol: Propostes sobre el Molinar. Al voltant de l'herència del XIX.
Autor: Carlos Meri Cucart  
Any d'edició: 1999        
Editor: Sala UNESCO, Alfagràfic (imp.), Alcoi. 
Pàgines: 14 
ISBN: ---

Altra proposta expositiva del Club d'Amics de la UNESCO, plasmada en aquest catàleg, respon a una interessant iniciativa de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de València, que proposà com a projectes finals de carrera a alguns alumnes un disseny d'intervenció sobre el Molinar. M'imagine que alguna cosa tindria a veure l'arquitecte Vicente Manuel Vidal qui, recordem, va fer la seua tesi doctoral sobre el tema, tot i que en aquesta ocasió és altre arquitecte, Carlos Meri, el que fa la introducció als tres projectes exposats.
La veritat és que són curioses totes les propostes, unes més elaborades que altres, tot i que, en qualsevol cas, segurament eren massa ambicioses en termes pressupostaris. També he de dir que primen els criteris arquitectònics sobre els històrics, així que cap d'elles m'acaba de convèncer, però no deixen de ser interessants.
En qualsevol cas, com se sol dir, "la casa sin barrer" i el Molinar en progressiva degradació.

divendres, 16 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (LXXXVII)

Títol: Alcoi, patrimoni de la societat industrial   
Autor: Manuel Cerdà Pérez  
Any d'edició: 1999        
Editor: Sala UNESCO, Alfagràfic (imp.), Alcoi. 
Pàgines: 14 
ISBN: ---

Seguint amb la temàtica industrial, el Club d'Amics de la UNESCO organitzà altra exposició fotogràfica sobre elements patrimonials industrials de la ciutat, i aquest és el corresponent catàleg.
Manuel Cerdà torna a reflexionar, a la introducció, sobre la imparable degradació del centre històric d'Alcoi, especialment pel que feia als barris més típicament obrers, com La Sang, Alcassares o el Raval Vell, a més de recordar les possibilitats turístiques i culturals que tenia (i encara té, malgrat tot) la ciutat, vinculades al seu patrimoni industrial.
Aquells barris que mencionava hui en dia ja s'han esvaït, el Molinar és ja una completa ruïna, de Rodes sols queden les quatre parets... Aconseguirem algun dia reaccionar?

dijous, 15 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (LXXXVI)

Títol: El Petrolio. 125 aniversari 1ª Internacional. 
Autor: Àngel Beneito Lloris i Francesc-X. Blay Meseguer
Any d'edició: 1998      
Editor: Sala UNESCO, Gràfiques Alcoi (imp.), Alcoi. 
Pàgines: 14
ISBN: ---
 
Va haver un temps en què el Club d'Amics de la UNESCO d'Alcoi es va mostrar molt implicat amb el patrimoni industrial alcoià, sobre tot a partir d'una proposta museística per a la ciutat que realitzaren, si no m'equivoque, el llavors president de l'entitat, Josep Fuster, i el ja conegut Manuel Cerdà. Allò va suposar una sèrie d'exposicions de les quals es van editar els corresponents catàlegs. Jo sols en tinc tres, però sé que se'n van fer alguns més d'aquesta temàtica.
El que vos porte hui va coincidir amb el 125 aniversari de la 1ª Internacional i de la revolució del "Petrolio", i els seus autors, que no necessiten més presentació, fan un breu repàs a la situació socioeconòmica que els originà i a la cronologia dels fets i la repressió, acompanyats de diverses imatges que supose estarien incloses també a l'exposició (i que a mi, encara en Babia tot i haver començat la carrera d'Història, se'm va escapar, com tantes altres...).
Al tractar-se d'un catàleg és necessàriament breu, però no deixa de ser una visió de conjunt i un testimoni interessant.

dimecres, 14 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (LXXXV)

Títol: Arqueologia Industrial. Actes del Primer Congrés del País Valencià.   
Autor: AA.DD. 
Any d'edició: 1991       
Editor: Diputació de València, Blasco Requena (imp.), València. 
Pàgines: 462 
ISBN: 84-7795-046-6

Estrictament no és un llibre alcoià, però el fet de celebrar-se el congrés a Alcoi (9, 10 i 11 de novembre de 1990, al Círcol Industrial), i ser la seua organització bàsicament alcoiana (el CAEHA i AVAI, llavors presidits per Josep Torró i Manuel Cerdà, respectivament), a més de les diverses aportacions locals, ens obliga a incloure'l ací.
Alcoi ha tingut molt a veure en el desenvolupament inicial de l'Arqueologia Industrial, i de fet ja vam comentar la primera publicació nacional referida a aquest tema. Posteriorment, en 1988, el CAEHA va organitzar unes "Jornades sobre teoria i mètodes d'Arqueologia Industrial" (de les que també es van editar les actes en un llibre, però jo no el tinc), les principals conclusions de les quals van ser la creació precisament d'AVAI i l'organització del congrés del que hui anem a parlar.
Les ponències pròpies de l'organització ja són tot un referent, realitzades per especialistes de primer nivell com són Dianne Newell, Marilyn Palmer, Antonello Negri, Manuel Cerdà, Inmaculada Aguilar, Salvador Forner i Josep Miquel Santacreu, i pel que fa a les comunicacions estrictament alcoianes, vos les pose per si vos interessa alguna temàtica en concret:

- Jorge Cruz i Josep Maria Segura: "Avanç al catàleg de dipòsits de neu al País Valencià".
- Ramón Molina: "El Molí Cartons de Cocentaina".
- Àngel Beneito i Carlos Salinas: "La Fábrica de Tabacos de Alcoi".
- Roberto García i José Saíz: "Los movimientos sociales del siglo XIX en Alcoi, originados por las condiciones de trabajo (seguridad e higiene). Legislación existente".
- Josep Tormo: "Noves aportacions complementàries a la influència de la indústria tèxtil en la parla i la toponímia alcoiana".

La resta també són molt interessants, conformant un llibre imprescindible, i pioner, per a tots els interessats en aquesta disciplina. És una llàstima que alguns dels il·lusionants plantejaments que hi havien per al Molinar, per exemple, hagen quedat en no res.

dimarts, 13 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (LXXXIV)

Títol: Guia provisional d'arquitectura. Alcoi.   
Autor: AA.DD. 
Any d'edició: 1979      
Editor: Col·legi d'Arquitectes d'Alacant, Gráficas Díaz (imp.), Alacant.  
Pàgines: 56 
ISBN: ---

Si no m'equivoque, aquesta publicació fou la pionera pel que fa al registre del patrimoni arquitectònic de la ciutat, anticipant-se a moltes altres que vingueren després. La seua elaboració es degué a un context de conscienciació pel patrimoni, propi de l'empenta cultural que provocà la Transició, en el que participaren entitats com aquest Col·legi d'Arquitectes, a través de la Comissió d'Arxiu Històric.
La guia, com el seu adjectiu de "provisional" indica, no pretén ser massa ambiciosa, i es redueix a seleccionar 93 elements arquitectònics d'Alcoi, amb una fotografia en blanc i negre, el nom del primer propietari i el nom de l'arquitecte, mestre d'obres o enginyer. Com sol ser habitual, se centra en els elements més significatius, la majoria pertanyents al segle que va de 1850 a 1950, però descuida una visió de conjunt que hauria fet més per salvar el centre històric que la mera conservació d'elements individuals, per molt que pocs anys després es declarara tot el casc antic com a "protegit"... i a la vista estan els resultats.
En qualsevol cas, i llevat d'alguna petita errada que he pogut detectar, és evident que es realitzà un treball d'arxiu per a buscar els propietaris i els autors, i a més era la primera volta que es parava atenció a cases particulars burgeses, el que suposa, pel moment en què es va fer, un important testimoni gràfic d'aquella època, i què ens permet apreciar com s'han modificat alguns immobles molt coneguts.
Com a simple curiositat, el que més m'ha cridat l'atenció es com d'empaperada estava la ciutat amb cartells electorals. Per a que es feu una idea, no es respectava ni la façana del Círcol Industrial o de la "Casa del Pavo", cosa hui impensable.
Hui mateixa segurament és impossible de trobar, llevat de a la biblio, per descomptat, on veig que tenia un mapa adjunt que el meu exemplar no conserva.

dilluns, 12 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (LXXXIII)

Títol: La Textil Alcoyana, S.A. Historia de una etapa de la industria textil de Alcoy (1940-1998).     
Autor: Rafael Terol Aznar   
Any d'edició: 2000      
Editor: Agrupación Empresarial Textil Alcoyana, Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi.    
Pàgines: 182 
ISBN: 84-922897-8-3

El títol del llibre és prou clarificador del que aneu a trobar-hi: una peculiar etapa de la patronal tèxtil alcoiana, l'antiga Reial Fàbrica de Draps, en què va haver de transformar-se enginyosament en societat mercantil per tal de no ser absorbida pel sindicat vertical franquista, i que va perdurar encara uns quants anys mentre anava cedint competències a la que torna a ser una patronal en tota regla, sense deixar mai la seu tradicional de la "Casa de la Bolla".
L'autor principal del llibre és el ja conegut i desaparegut Rafael Terol, autèntic alma mater de la patronal des del seu càrrec de Secretari durant molts anys, tot i que en aquesta obra, és precís ressenyar-ho, també va contar amb diversos treballadors de l'entitat per a redactar alguns apartats.
Es tracta ni més ni menys que d'una memòria de les diverses actuacions de l'entitat al llarg de quasi seixanta anys, amb especial interés pel que fa al seu origen, després de la col·lectivització de la Guerra Civil, i també per algunes de les seues intervencions fonamentals, com la creació d'un sector propi de regenerats dins del de la llana, les diverses seccions tècniques d'assessorament als associats, els convenis amb els treballadors o altres actuacions d'importància social i econòmica, sempre, evidentment, des d'un punt de vista empresarial.
Interessant en les seues parts més literàries, el llibre en canvi es fa un poc més farragós quan es dedica a analitzar dades o resumir memòries anuals, però també és comprensible la inclusió d'aquestes parts en una obra que pretén reflectir tota una etapa històrica amb detall. Si no m'equivoque, no es va posar a la venda, sinó que es va distribuir entre els associats, però en qualsevol cas el teniu a les biblioteques públiques locals.

diumenge, 11 d’agost de 2013

Autobombo (XIX)

I ja que estic recuperant velles seccions, perquè no el clàssic autobombo? Vinga va, que feia temps que no eixia pel Collao, i ahir a El Nostre Periòdic per partida doble i amb enquesta d'opinió feta per l'amic Paco J. (no sóc original, ve a ser el mateix que vaig dir al darrer retall):



dissabte, 10 d’agost de 2013

Depor de nou

Sembla mentida, però per a ser part del "scope" d'aquest blog, fa quasi un any que no parle del Depor, i fins i tot no vaig complir amb el tradicional anàlisi de la temporada amb la classificació final. En fi, ací la teniu:


Com era habitual els darrers anys a la Segona B, ens tornàrem a classificar per al play-off, tot i que de manera prou ajustada. A la promoció d'ascens ens va tocar de nou l'Eibar, i les ironies del destí van fer que ens eliminara als últims minuts un gol d'un alcoià que se'n va eixir de no molt bones maneres de l'equip, Diego Jiménez. En resum, va ser una temporada sense pena ni glòria, amb poques vesprades per a gaudir del futbol i amb un equip que no va enganxar mai a l'afició, més enllà dels detalls de qualitat de Javi Lara. L'únic positiu, com havem dit, la classificació final.
I per a la propera temporada? Curiosament, ahir vam tenir la presentació del planter, amb derrota 0-3 front al Múrcia, i quasi puc calcar el mateix comentari que feia l'any passat, a excepció del que deia del míster, ja que David Porras repeteix des de la seua tornada al tram final de la lliga passada: "L'equip mostra les lògiques mancances per haver-se renovat en un 80%, entrenador inclòs, i no tindre del tot un onze definit, però són coses que poden millorar amb el temps. Sí que es troba a faltar, després de la neteja de vestuari (necessària per altra banda), algun jugador carismàtic que motive a l'afició i tire de l'equip. Anirem acomodant-se de nou a la Segona B, la nostra vertadera categoria, i esperem que la temporada siga digna."


Poc més a afegir, hi han moltes cares noves i falta veure si s'ha fitxat bé i si es pot conjuntar l'equip, però també és veritat que la categoria està molt devaluada i, per poca serietat que tingues (econòmica, tècnica...), quasi segur que acabarem als llocs d'ascens.

divendres, 9 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (LXXXII)

Títol: Catálogo de paneles cerámicos devocionales de L'Alcoià-El Comtat (Alicante)    
Autor: José Mª Segura Martí  
Any d'edició: 1990      
Editor: Institut de Cultura "Juan Gil-Albert", Gráficas Ciudad (imp.), Alcoi.    
Pàgines: 274
ISBN: 84-7784-042-3

Més conegut per la seua faceta d'arqueòleg, una de les grans passions de l'autor, al que podem considerar el major especialista de la zona, són els panells ceràmics devocionals, molts dels quals ha estat l'encarregat de preservar-los dels enderrocs o dels lladres des de la seua posició de director del Museu Arqueològic.
De fet, si haguera fet els farragosos tràmits acadèmics per als que no haurà tingut temps, aquesta podria considerar-se la seua pròpia tesi doctoral, perquè es tracta d'un minuciós estudi d'absolutament tots els panells existents a estes comarques, que no en són pocs, amb descripció tècnica, tipològica i iconogràfica, acompanyats de plànols de localització, taules de dades i molts altres detalls que vos anime a descobrir si vos interessa el tema. I és que, a banda de la qüestió religiosa, el que és cert és el seu valor com a representacions del més genuí art popular, més enllà de la major o menor qualitat estilística. Per a completar-lo, al final hi ha un annex de làmines a color amb reproduccions dels panells més representatius.
Tot i els anys transcorreguts, encara és fàcil trobar-lo per internet.

dijous, 8 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (LXXXI)

Títol: El sainet fester     
Autor: Jordi Botella Miró 
Any d'edició: 1995      
Editor: Ajuntament d'Alcoi i Institut de Cultura "Juan Gil-Albert", Gráficas Ciudad (imp.), Alcoi.  
Pàgines: 262 
ISBN: 84-89136-04-1

Una de les coses que mai suposaries que porta aparellat açò de ser Cronista és formar part del jurat del concurs de sainet fester, apartat on els meus coneixements, ho reconec, no van molt més enllà dels d'un simple aficionat. Per sort, la resta de components són professionals amb reconeguda trajectòria en aquest camp.
Un d'ells és, precisament, l'autor d'aquesta monografia que hui vos porte, el company i professor de Valencià Jordi Botella, qui també va ser director del propi institut Pare Vitòria i del Centre Cultural. Més conegut com a escriptor de narrativa i poesia, aquest llibre fou el resultat d'un treball d'investigació de la seua disciplina, publicat arran d'aquella col·lecció que l'Ajuntament promogué amb motiu del 150 aniversari del títol de Ciutat per a Alcoi, i de la que ja en havem vist alguns exemplars.
El sainet fester és altra d'eixes peculiaritats emanades del nostre poble, amb una temàtica difícilment exportable més enllà de l'àmbit comarcal, i que compta ja amb una llarga evolució des dels primers editats en 1855. El que fa l'autor és un repàs històric i estilístic sobre eixa evolució, incloent no poques reproduccions facsimilars dels més antics. De fet, la major part del treball se centra en eixa etapa més desconeguda i anterior a "l'edat d'or" que promogueren Armando Santacreu i Joan Valls, junt amb el Quadre Artístic de l'Associació de Sant Jordi, i que ja tracta a la part final del llibre.
I ací tenim la major carència de l'obra, els anys transcorreguts, ja que quan va ser publicat encara no hi havia suficient perspectiva per analitzar la nova fornada d'autors que han anat escrivint sainets al llarg de 20 anys més, fins l'actualitat. Aquesta seria una etapa caracteritzada per un estancament general de les fórmules, amb honroses excepcions, i per autors que no arrisquen massa als seus plantejaments, potser pel condicionant d'haver de passar el filtre d'un jurat.
Però en fi, són reflexions que no venen al cas d'un llibre molt recomanable per als que els interesse el tema, de fet és el més complet que hi poden trobar.

dimecres, 7 d’agost de 2013

Biblioteca Alcoiana (LXXX)

Títol: Història d'Alcoi   
Autor: AA.DD.
Any d'edició: 2007    
Editor: Ajuntament d'Alcoi i Editorial Marfil, Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi. 
Pàgines: 600
ISBN:
84-89136-50-5

Ja que estic de reciclatge, adapte també una altra ressenya que vaig fer sobre una obra imprescindible a qualsevol biblioteca alcoiana. 
Amb un títol senzill i concís, Història d'Alcoi, ens ofereix precisament això, ni més ni menys que absolutament tota la nostra Història, sense deixar de banda l'Art i la Geografia. Elaborat pel CAEHA (Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics) i coordinat per Josep Lluís Santonja i Josep Mª Segura, hi van participar 49 autors -la flor i nata de la historiografia local- al llarg de 600 pàgines dividides en períodes històrics, amb apartats monogràfics intercalats, i arrodonides amb una completa cronologia, tot amb una cuidada edició farcida de fotografies, mapes i gràfics.
Suposa, apart d'un digne colofó, el millor llegat que ens va deixar la celebració del 750 aniversari de la Carta Pobla. Com deia, es tracta d'una obra imprescindible per a tot alcoià (no sols per als friki-històrics com jo), que a més es va editar en dues versions, valenciana i castellana, per a que la puga gaudir tothom. Una sola "pega": els 50 € que costa, però és una d'eixes ocasions en que els diners estan ben emprats.