dilluns, 19 d’agost de 2013

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (i II). Primera part.

Continuant amb el costum de posar-vos els articles que van publicant-nos (tot i que aquest pot considerar-se "autopublicat", ejem!), ací teniu la segona part del de Ridaura, aparegut a la Revista de Festes d'enguany. La referència bibliogràfica seria aquesta:

Beneyto Gómez, Elisa i Vidal Pérez, Lluís: “La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (i II)”, Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy. Alcoi; Associació de Sant Jordi, 2013, pp. 160-162.

LA PRODUCCIÓ ESCULTÒRICA FUNERÀRIA DE LORENZO RIDAURA (i II)

A la revista de l'any passat ens apropàvem a la producció funerària de Lorenzo Ridaura Gosálbez (Alcoi, 1871 – Anna, 1963), concretament a cinc panteons de gran format on podíem apreciar una interessant evolució estilística de l'escultor (1). Enguany finalitzarem aquest treball amb alguns exemples de relleus lapidaris localitzats al Cementeri Municipal d'Alcoi, un vessant de la seua obra pràcticament desconegut (2).  
Cronològicament, la primera làpida que podem atribuir a Ridaura està datada en 1901. El nínxol, situat a la galeria subterrània de Sant Fabià, allotja a quatre infants, tots ells germans, identificats com a Eliseta, Jaime, Enriquito i Jaimín Sodar Gosálbez. La mortalitat infantil era habitual a l'època, i en aquest cas es tracta dels fills d'Enrique Sodar Blanes i Elisa Gosálbez Tormo, oncles per part materna del propi Ridaura, d'ací la nostra atribució a falta de més documentació. Es tracta d'un mig i baix relleu fet amb escaiola, circumstància que, unida al fet de trobar-se a la part superior, sota la reixa de ventilació a l'exterior, ha provocat la pràctica destrucció de l'obra. La làpida, deixada en el seu blanc natural al·ludint a la puresa infantil, s'adapta al marc arquitectònic quadrangular, però la composició de les figures és triangular o clàssica, molt del gust de l'escultor en aquesta primera etapa productiva, si recordem les tres Virtuts del panteó Moltó Valor (1898). Els elements es disposen damunt d'un basament rectangular on parcialment es poden llegir el nom dels difunts. Primerament, apreciem unes figures infantils que emmarquen l'escena pels costats, agenollats en situació de pregar. Els infants nus, de formes arrodonides, recorden a la tipologia clàssica dels putti, tant del gust renaixentista. Quatre són els putti representats i quatre els nens que hi han soterrats, tot establint un cert paral·lelisme d'aquestos amb la puresa angèlica. Tres d'ells apareixen al marge esquerre ‒un amb un baix relleu molt suavitzat‒, acompanyats de símbols catòlics com el rosari o la palma del martiri, mentre que el quart està situat a la banda dreta de la làpida, agenollat i esperant, com la resta, a rebre la gràcia divina. Aquesta els ve atorgada per una figura central molt deteriorada que emergeix del fons, sent el vèrtex de l'escena compositiva i punt d'equilibri del triangle. Manté els braços oberts com acaronant als xiquets, i segurament es tractaria d'un àngel, tan habitual a la iconografia del nostre artista. Si no es pren alguna mesura de protecció, malauradament aquesta obra acabarà per desaparéixer completament.


(1)  BENEYTO GÓMEZ, E. i VIDAL PÉREZ, Ll.: “La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura”, Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy. Associació de Sant Jordi, 2012, pp. 168-171.
(2) Hem d'agrair especialment la col·laboració dels treballadors del Cementeri i dels propietaris que hem localitzat a l'hora d'obtenir dades de les làpides analitzades.