dimarts, 20 d’agost de 2013

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (i II). Segona part.

El següent relleu del nostre escultor es localitza també a les galeries subterrànies, concretament a la de Sant Sever. En esta ocasió sí la tenim documentada i datada en 1904, ja que fou exposada durant un temps a l'aparador de la botiga "La Sultana", sent un encàrrec de Luis Pérez Julià per a la tomba de la seua esposa Rosa Espinós i la seua filla Elvira (3). Les relacions de Ridaura amb aquesta família eren estretes, i de fet temps després seria un habitual de les tertúlies que l'altre fill del mecenes, Luis Pérez Espinós, organitzava junt amb el seu familiar i soci, el pintor Julio Pascual Espinós, al conegut "Trianón" del carrer Sant Llorenç, del que eren propietaris (4). Tot i que sembla que la idea inicial era traslladar-la al bronze, finalment es va deixar el model d'escaiola pintat en verd, del que encara es conserva algun rastre. La composició formal és circular, al·ludint al cercle de l’eterna tornada com a cicle vital, però el tema principal se centra al marge esquerre de la làpida, on un àngel malenconiós s'agenolla contenint-se pel dolor que li causa la pèrdua de l’ésser volgut. Ridaura progressivament va abandonant l'academicisme més pur i ens ofereix formes plenament modernistes, amb eixe moviment contingut i la teatralitat de l'ala estesa i la corona de semprevives que cau en una pluja de pètals i flors, metàfora de la fugacitat de la vida, una vanitas molt poèticament tractada. Els cronistes de l'època encertaven al descriure "el ángel que echa flores sobre la tumba, que no tiene la fría hermosura ni el silencio de las estatuas clásicas, sino esa enérgica belleza que atrae y petrifica el pensamiento". El tractament que fa l'escultor del relleu, gradual de mig a baix, crea un volum òpticament tridimensional que trobarem a tota la seua obra lapidària, i tanca l'escena rodejant-la amb un món vegetal i fitomòrfic propi d’aquestes composicions artístiques d’entre segles.


Pràcticament del mateix moment deu ser l'altra làpida situada baix de l'anterior i per a un membre de la mateixa família, Antonio Espinós Julià, junt amb la seua dona Camila Pérez (soterrats en 1903 i 1927, respectivament). Apareix signada per l'escultor, i els paral·lelismes amb l'anterior són evidents. Realitzada amb escaiola pintada de verd per a simular bronze, la composició torna a ser circular, però en esta ocasió l'àngel ha estat substituït per una dona escorçada d’esquenes que descansa sobre la cartel·la amb els noms dels difunts. Aquesta figura simbòlica representa la Malenconia, tema molt utilitzat a l'àmbit funerari per ser símbol de la tristesa, el dol i la somnolència. Porta tot el cos tapat amb una llarga túnica, el que ens podria remetre a formes clàssiques, però el moviment sinuós que fan els draps al enlairar-se i, de nou, les formes fitomòrfiques que rodegen l'escena entremesclant elements cristians i pagans, com ara una palma, símbol del martiri, ara uns capolls de cascall, associats al somni i a la mort, ens remeten de nou al modernisme de tall més nouveau, propi d'aquesta etapa de l'escultor, ben evident al seu famós "Àngel del Silenci" del panteó Gisbert (1903).


(3)  Així ho recull la premsa de l'època, concretament el Heraldo de Alcoy ("Una obra admirable", el 26-X-1904, p. 1) i La Defensa ("Una lápida", el 28-X-1904, p. 1).
(4)  COLOMA, R.: "La tertulia del Trianón", Ciudad, 22-III-1977, p. 6.