dijous, 22 d’agost de 2013

La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura (i II). Conclusió.

L'última làpida que analitzarem ha estat un descobriment recent (5), i es tracta d’una obra realitzada ja cap al final de la seua producció escultòrica i personal. Datada en 1946, fou un encàrrec per part de Diadema Llorca, vídua d'Enrique Llorens Beneyto. Allunyat ja de la seua etapa de màxima producció, hem pogut constatar que el nostre escultor reutilitza models de catàleg ‒sense descartar que també siguen obra seua‒ molt semblants per a concebre-la. Tallat en marbre blanc, la composició del relleu és triangular, amb equilibri i solidesa, obtinguda exclusivament a partir d'una figura femenina vestida amb una túnica que representa la Malenconia, la qual recolza el cap sobre els genolls, com arreplegant-se en si mateixa. Es tracta d'una aportació molt interessant, perquè tot i mantenir un to intimista i delicat molt propi de Ridaura, amb un element iconogràfic ja superat i clares reminiscències classicistes, el tractament més robust i la puresa de les línies de les formes ens repta a incloure les avantguardes en el seu desenvolupament estilístic. 
Fins ací aquest breu repàs sobre les creacions funeràries de Ridaura, una part fonamental de la seua producció. Els relleus seleccionats encaixen perfectament en les etapes estilístiques que establírem per als panteons, i també ho fan altres possibles atribucions de les que no hem trobat suficient informació com per a confirmar-les, però que porten l'innegable factura delicada del nostre artista. Sens dubte, mereix un estudi de major profunditat que anirem desenvolupant pròximament.

(5)    I gràcies a la informació de primera mà d'Antonio Castelló i la seua esposa Diadema Llorens.