Diari de Retalls

Biblioteca Alcoiana (LII)

2012-01-25T19:40:00.000+01:00

Títol: Historietes alcoianes

Autor: Vicent Biosca i Martínez

Any d'edició: 2009

Editor: Autoedició, Impremta Hispania (imp.), Alcoi.

Pàgines: 94

ISBN: ---

L'altre dia vaig tindre el plaer de conéixer en persona a Vibimar, amb l'objectiu d'adquirir un parell de llibres per a aquesta particular biblioteca alcoiana, i ell precisament és l'autor del que hui ens ocupa.

Es tracta d'una recopilació de 51 vinyetes humorístiques (no còmiques, com molt bé matisa Adrián Espí al pròleg) que es van publicar originalment al Ciudad allà per l'any 2004, referides a diferents moments històrics d'Alcoi ordenats cronològicament. Però millor que vos conte el propi Vibimar la història.

El resultat és una obra molt entretinguda que fins i tot es queda breu, perquè les possibilitats de rebuscar en la nostra història són il·limitades.

Podeu veure al seu blog altres creacions, a més d'alguns exemples d'aquesta sèrie (a la biblio també està), i per descomptat es podeu posar en contacte amb ell per adquirir-lo. El recomane.

Biblioteca Alcoiana (LI)

2012-01-20T14:05:00.000+01:00

Títol: Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).
Autor: Enrique Barberá Tomás, "Carrasca".

Any d'edició: 2003

Editor: RBA Libros, Novagràfik (imp.), Barcelona.

Pàgines: 272

ISBN: 84-7871-065-5

Hui tenim el llibre, de segur, amb la història més tràgica de tots els que puguen passar per ací. Es tracta del diari que va escriure el cenetista alcoià "Carrasca" en paper higiènic, mentre esperava la pena màxima al penal de Benalúa, a la capital alacantina. Els papers van arribar amagats a la seua vídua, la qual els va soterrar per por a represàlies. Anys després, en 1994, la seua filla els va transcriure i editar modestament, amb la sort d'arribar un exemplar a mans de l'escriptora Rosa Montero, qui li va dedicar un article. Allò va suposar que algunes editorials s'interessaren, i el resultat és aquest llibre que he pogut obtindre fa poc, el que em permet posar-vos directament l'article mencionat, aparegut a El País Semanal l'any 2002, nº 1.347, amb el títol "Maneras de vivir: la grandeza de un condenado a muerte":

Tengo entre mis manos un pedazo de vida. Turbadora, afanosa, palpitante. Es un libro que me ha pasado un amigo, el profesor Miguel Orts, que se quedó fascinado por su contenido. Son los diarios escritos por un cenetista de Alcoy mientras estaba en el tubo, en la prisión de Alicante, condenado a muerte y esperando a que le ejecutaran. Cosa que sucedió el 16 de septiembre de 1942. Se llamaba Enrique Barberá Tomás, aunque le conocían por el apodo de Carrasca. Había nacido en Alcoy y sólo tenía estudios primarios, pero, como buen anarquista, poseía una notable cultura autodidacta. Era vegetariano y profesor de educación física; formó una sociedad naturista en donde disponían de una pequeña biblioteca y organizaban excursiones, cursos, conferencias: una biografía típicamente libertaria. En la guerra fue jefe de abastecimientos de Alcoy y luchó en el frente de Levante como teniente. Todo eso, al final, le costó la vida. Fue condenado a muerte en un consejo de guerra; cuando le fusilaron tenía 34 años. Es un diario muy hermoso, sobrio y sustancial, un libro de una grandeza moral que conmociona. Durante ocho larguísimos meses, Carrasca vivió con sus compañeros de infortunio sin saber si por la noche sería llevado o no al paredón. Las sacas podían realizarse varias veces a la semana: seis, ocho, doce hombres en cada ocasión. Venían a buscarles entre las doce de la noche y la una; encerrados en sus celdas colectivas, escuchaban cómo se acercaban por el corredor los carceleros, y cómo se detenían delante de su puerta, y cómo chirriaba la llave en la cerradura. Los guardias entraban y leían los nombres en voz alta, como en una lotería horripilante; los hombres designados se vestían con entereza; se ponían las mejores ropas, algunos se perfumaban. Luego se despedían de los amigos sin quebrarse. En esta agonía insoportable pasaban los días, las semanas, los meses, siempre sin saber si iban a vivir hasta la tarde siguiente. Estaban comidos por la muerte. Esa muerte segura y al mismo tiempo incierta, tan cruel, les hacía fijarse obsesivamente en todos los detalles de la vida en la cárcel, para ver si adivinaban a por quién vendrían horas más tarde. Sólo respiraban los fines de semana, porque no había ejecuciones. Además, eran los días de visita. "He recibido carta de mi compañera, con inaudito dolor me comunica que no pudo venir a verme porque carecía de medios para el viaje, además tiene que librar la terrible batalla de buscar comida para los tres [a los presos los alimentaban sus parientes para que no murieran de desnutrición]", escribe Carrasca. Es un párrafo terrible: muy mal tenía que estar la mujer para no ir, cuando esa podía ser la última vez que viera a su marido. Pero tenían una niña, eran los años del hambre, eran rojos: la mera supervivencia debía de ser toda una hazaña. "Hoy tampoco tengo visita, otra que se pierde en el desierto de nuestra pobreza". El libro de Barberá también habla de eso: de la angustia de las familias, del sufrimiento extremo de los perdedores, de la represión en el exterior. Un compañero condenado, guardia civil, les recomendó ponerse un pañuelo blanco en el bolsillo del pecho, para atraer las balas del pelotón y morir más fácilmente; y a partir de entonces Carrasca colocaba el pañuelo a los amigos cuando los sacaban. El diario es un recuento de lo mejor del ser humano, de la heroicidad anónima y callada del vencido, de la capacidad de vivir y morir con dignidad aún en la situación más desesperanzada y más indigna. Al final, también a Carrasca le llegó su hora. Hay un par de cartas estremecedoras que escribió a su mujer mientras estaba en capilla: "Tengo la entereza necesaria (...). Tan puro me siento que ni siquiera encuentro en mí el morbo del odio". Y le dice que, aunque así la mujer no podrá aprovecharlo, se va a poner el pantalón del traje bueno: "Perdona este último sacrificio que hago por la estética. La belleza y el buen gusto deben de acompañarme a la tumba, ¿piensas igual?". Las cartas están reproducidas en facsímil: el pulso es perfecto, las letras regulares y armoniosas. Sin duda murió como esperaba morir: encarando la negrura con los ojos abiertos. El diario llegó a manos de la viuda escondido dentro del petate; tras leerlo, la mujer lo metió en una botella y lo enterró, lo cual da una idea del pánico en el que vivía. Ahora la hija ha editado el manuscrito en un modesto volumen costeado por ella. Es un libro luminoso que debería ser publicado por una editorial comercial. Hay que leer estos testimonios para no olvidar; y para saber hasta qué punto pueden ser espléndidos los seres humanos.

Poc més a afegir. Bé, teniu una altra ressenya amb alguns fragments de l'obra ací, i també voldria aportar unes dades sobre la causa de la seua condemna, ja que al llibre les insinua però no les detalla: quan va estar amb els milicians a Còrdova, a la localitat de Pedro Abad, "Carrasca" va donar conformitat a l'execució de set homes de dretes, en represàlia per altres morts que havien causat els feixistes al poble el mes anterior, tot i que ell mateixa va acabar salvant a un seminarista. Morts i més morts com a part dels desgavells de la guerra.

Podeu trobar a la biblio diversos exemplars, tant de la primera com de la segona edició. Pel que a mi respecta, com comprendreu, m'ha causat especial sensació aquest fragment:

"Al llegar la noche el 'tubo' con débiles lucecitas se ilumina en pasillos y celdas. ¿Y sabéis alcoyanos lo que parece? Una galería de la necrópolis de nuestra ciudad, con la pequeña diferencia que allí están los muertos de ayer y aquí los de mañana."

Biblioteca Alcoiana (L)

2012-01-13T18:55:00.001+01:00

Títol: Guía de Alcoy

Autor: Remigio Vicedo Sanfelipe

Any d'edició: 1925

Editor: El Serpis (imp.), Alcoi.

Pàgines: 500

ISBN:---

Sóc el primer sorprés en arribar a la cinquantena d'aquesta sèrie de ressenyes, la més llarga, amb diferència, de totes les que he anat encetant a aquest blog i que han acabat perdudes "como lágrimas en la lluvia", i què millor que celebrar-ho amb la joia de la meua col·lecció: la celebèrrima "Guia de Vicedo", com se sol conéixer.

Remigio Vicedo fou cronista oficial d'Alcoi i un dels primers historiadors seriosos que vam tindre, tot considerant les circumstàncies del seu temps. Apart d'aquesta guia, destaquen les seues publicacions El Archivo de Alcoy i Historia de Alcoy y su región, obra monumental on sols va poder arribar a l'època ibèrica. La seua condició religiosa, per desgràcia, va ser excusa per a ser assassinat a la Guerra Civil. Feliçment, aquestes darreres obres han estat reeditades en forma de facsímil no fa gaire temps, però el que no comprenc és per què ningú s'ha plantejat recuperar el llibre que hui tenim ací (o sí que s'ha fet? La veritat és que he vist algunes amb la coberta de color negre-blau... són també originals? Hi ha edició més recent? Veriueu-ho!).

Que estem davant d'una obra important ja ens ho indica la luxosa enquadernació en tela amb gravat daurat i en relleu, però evidentment, el que ens interessa no és el continent, sinó el contingut: com el seu nom indica, es tracta d'una guia de la ciutat a l'estil de la ja coneguda de Martí, amb qualsevol aspecte geogràfic, històric, artístic i econòmic que es pugueu imaginar, completada amb una Guía industrial, comercial y profesional de Alcoy, on apareixen tots aquests establiments del moment, agrupats per oficis. Un altre aspecte molt interessant i valuós són les nombroses imatges, algunes de les quals suposen ser l'únic testimoni gràfic existent d'obres d'art desaparegudes a la guerra. La llàstima és que estan disposades de forma anàrquica, normalment sense relació amb el text. Per últim, tenia la sospita, que el catàleg de la biblio m'ha confirmat, de que la guia es completava amb uns plànols, concretament un gràfic de carreteres de la província, un del terme municipal i un de la ciutat, però la meua, herència familiar, no els té (ai!). Algun dia hauré d'anar a escodrinyar-los (per cert, a la biblio hi han cinc exemplars, pel que veig, però crec que alguns són fotocopiats, més útils per a treballar-la sense fer malbé la seua delicada enquadernació).

Lògicament, no hi ha testimoni millor per conéixer l'Alcoi d'aquell moment, i ha estat citada innumerables vegades. En fi, una de les obres capitals de la historiografia alcoiana de la que, curiosament, no és difícil trobar encara alguns exemplars a la venda (4 o 5 n'he vist jo) en el mercat del col·leccionisme, però això sí, a preus estratosfèrics.

Zimmer after Morricone (again)

2012-01-11T20:00:00.000+01:00

Sembla que Hans Zimmer li té agafat el gustet a allò d'homenatjar els westerns d'Ennio Morricone. Ja ho vam veure amb els Pirates, i ara ho torna a fer amb Sherlock Holmes. Hi haurà algun altre homenatge que se'ns ha escapat? Vos pose els quatre vídeos, que els anteriors ja han caducat:

Biblioteca Alcoiana (XLIX)

2012-01-10T22:05:00.000+01:00

Títol: Al Azraq y Alcoy

Autor: Ricard Bañó Armiñana

Any d'edició:2003

Editor: Mariola edicions, Artes Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi.

Pàgines: 112

ISBN:84-933181-0-8

Aquesta és una d'eixes obres que passen prou desapercebudes, potser per la seua escassa tirada o per ser afavorida per un càrrec fester (en aquest cas l'Alferes "Navarro" del 2003), fet que li pot atribuir poques pretensions, però sens dubte hauria merescut major atenció.

En unes poques pàgines, el professor i medievalista Ricard Bañó ens fa un complet repàs i ens posa al dia de les dades que tenim actualment sobre l'origen i fundació d'Alcoi, les revoltes d'Al Azraq i els inicis de la devoció a Sant Jordi i, per tant, de la nostra Festa, tot amb un rigor historiogràfic fora de dubte, sense renyir-se amb una exposició molt amena.

Potser no semble gran cosa a colp d'ull, però per coneixement del tema vos dic que qualsevol intent d'apropar-se a aquestes qüestions sempre ha tupat amb falsedats històriques i tradicions mal enteses, fins que entre Josep Torró i el propi Bañó van començar a aportar un poc de llum, a partir dels anys 80, amb les seues investigacions.
A més, es completa amb un índex toponímic, altre onomàstic, una breu bibliografia comentada, una ressenya històrica dels diferents espais geogràfics mencionats al llibre, i un recull de fotografies. No es pot demanar més en tan poc espai. Bé, potser una petita revisió abans d'impremta li hauria anat bé, perquè són moltes les errades tipogràfiques detectades, però a banda d'açò, cap queixa. Com a curiositat, el meu exemplar està enquadernat al revés, amb les tapes a la inversa del text. Amb un poc de sort, supose que encara es podrà trobar a alguna llibreria local. I si no, com sempre, a la biblio.

Arranquem

2012-01-07T13:21:00.003+01:00

Massa temps, de nou, sense escriure per ací, bé per massa ocupat, bé per massa gos, però ja hem recarregat piles i anem mentalitzant-se per tornar a la realitat, que es presenta amb més incertesa que mai: per primera vegada des que sóc funcionari, vaig veure perillar seriosament el meu sou, que em va arribar el darrer minut "hàbil" de l'any. Després ja hem sabut per què.

I jo al menys tinc la seguretat de la meua plaça, perquè la meua companya, interina, serà una de les més perjudicades al no cobrar ja de cap manera els mesos d'estiu, apart de no haver oposicions i no reposar les jubilacions. I si veiem el nostre entorn més proper encara podríem donar gràcies, però no perdem la perspectiva: l'educació i la sanitat semblen ser ara els grans culpables de les despeses públiques, però que no ens enganyen, no s'oblidem d'aeroports fantasmes, àgores sense contingut, circuits innecessaris i demés "eventos valensianos". Els que han permés tot això són els vertaders culpables de la situació, que a més han enfonsat les nostres principals entitats financeres, amb tot el que porta darrere.

En fi, no vull encendre'm per començar, temps hi haurà per fer reflexions més pausades.

Com solen dir, feliç any 2014, perquè els dos propers haurem de resistir.

La fi d'una saga

2011-11-30T19:46:00.001+01:00

Tot arriba, i no per saber massa que no duren més d'uns 2 anys i mig, fa menys llàstima quan els perdem. L'últim supervivent de la mini-família que ens ha acompanyat aquests darrers anys ja ens ha deixat, així que paga la pena deixar un xicotet record:

Primer vingué Xanet, el valencianet

Després li buscàrem a Xaneta, una alcoianeta

Com que ens deixà prompte Xaneta, haguérem de portar a Xispeta

Xanet i Xispeta formaven bona parelleta

Així que no fou sorpresa que vinguera una bona remesa

Prompte fou evident que necessitaven canviar d'ambient

A set els van adoptar, la resta se'ls vam quedar

Adéu per sempre, ratolinets.

Biblioteca Alcoiana (XLVIII)

2011-11-15T21:16:00.001+01:00

Títol: Melchor Mombo: el ojo del africano

Autor:Jordi Peidro Torres

Any d'edició: 1992

Editor: Gráficas Ciudad (imp.), Alcoi.

Pàgines: 45

ISBN:84-88257-06-6

Crec que ja he dit per ací que són pocs els còmics produïts al nostre poble, i també són escasses les històries de ficció que s'inspiren en ell, tot i la gran quantitat de llibres que van apareixent. Doncs bé, l'obra de hui ve a ser una doble excepció a la regla: un còmic ambientat a Alcoi i que podríem qualificar com un autèntic thriller. L'autor, Jordi Peidro, és un historietista habitual que potser coneixeu pel seu alter ego, Melchor Mombo, precisament el protagonista del còmic que ens ocupa. Si no recorde malament, aquesta història va ser publicada de forma seriada pel Ciudad, i de fet són ells mateixos els que la van recopilar i editar, com veieu.

Es nota la joventut de l'autor en aquell moment (ja fa 20 anys!) en certes limitacions narratives i d'estil, tot i que també és evident que li va dedicar hores, i no deixa de ser un còmic entretingut amb nombroses localitzacions alcoianes, el que li dóna un interés afegit. Hui en dia ha depurat més el seu dibuix, i de fet podeu vore aquest mateix còmic, entre altres mostres, a aquest blog, i també un dels seus treballs més recents, per si voleu comparar. I ja que esteu, també em permet recomanar-vos el seu blog personal, on ara mateix està contant la seua aventura amb el transsiberià (que també va eixint al Ciudad, per cert).

Un TDT intel·ligent

2011-11-04T14:45:00.003+01:00

No puc estar més d'acord amb l'opinió que té el nostre ben educat TDT sobre les notícies de Canal 9.

Biblioteca Alcoiana (XLVII)

2011-11-01T12:27:00.002+01:00

Títol: Primer Congreso de Historia del País Valenciano

Autor: A.A.V.V.

Any d'edició: 1971

Editor: Universitat de València, Artes Gráficas Soler (imp.), València.

Pàgines: 718, 955, 854 i 794.

ISBN: 84-600-5660-0

Feia temps que anava darrere d'aquesta obra, però els pocs exemplars disponibles estaven fora del que estic disposat a pagar per uns llibres. Gràcies a les meravelles de la globalització, l'he pogut obtindre d'una llibreria de Cleveland, Ohio (com aniria a parar allí?), a un preu molt raonable fins i tot amb les despeses del transport.

Aquest mític congrés fou celebrat a València del 14 al 18 d'abril de 1971, i en ell va prendre part el més granat de la cultura valenciana del moment. Tot i la varietat dins les innumerables col·laboracions que hi van haver, va suposar una vertadera renovació de la historiografia valenciana, tot adquirint, des de llavors, un caràcter més econòmic i social, d'acord amb els corrents que ja feia temps es desenvolupaven per Europa. L'edició de les actes va ser costosa, com ho demostren les dates de publicació dels quatre gruixuts volums (1973, 1974, 1976 i 1980), els quals estan dividits en: Estudis sobre fonts documentals (vol. I); Prehistòria, Hª Antiga i Medieval (vol. II); Hª Moderna (vol. III); i Hª Contemporània (vol. IV).

I per què faig aquesta ressenya? Doncs per què, lògicament, no van faltar les col·laboracions alcoianes, així que em permet citar-vos els títols dels treballs centrats específicament en Alcoi:

- Fonts documentals d'Alcoi (segles XVIII, XIX i XX). R. Aracil, M. García i J. Bernabé (vol. I).

- Contribució a un catàleg de premsa periòdica alcoiana (segles XIX-XX). R. Aracil, M. García i J. Bernabé (vol. I).

- El "offici de sastres y calcetters de Alcoy". Rogelio Sanchis Llorens (vol. III).
- El padró de 1784: una aproximació a l'estructura social d'Alcoi. R. Aracil, M. García i J. Bernabé (vol. III).
- Origen y antigüedad de la fiesta de moros y cristianos de Alcoy. Enrique Cerdá Gordo (vol. III).
- Demografia d'Alcoi: 1860-1936. R. Aracil, M. García i J. Bernabé (vol. IV).
- Moviments socials d'Alcoi: un intent de cronologia. R. Aracil, M. García i J. Bernabé (vol. IV).
- Les epidèmies colèriques a Alcoi: 1854 i 1885. R. Aracil, M. García i J. Bernabé (vol. IV).
- Bateigs, matrimonis i defuncions a Alcoi des del 1843 al 1860. R. Aracil, M. García i J. Bernabé (vol. IV).
- Els fets d'Alcoi de 1909 i la guerra del Marroc. Jaume Pérez Montaner (vol. IV).
- Sobre arquitectura alcoyana en los años 1930-1936. Vicente M. Vidal Vidal (vol. IV).
- "El Primer Congreso Regional de Sindicatos Textiles y Fabriles de Levante" (Alcoi, juliol del 1937). R. Aracil, M. García i J. Bernabé (vol. IV).

El primer que crida l'atenció són les nombroses aportacions de Rafael Aracil Martí, Màrius García Bonafé i Josep Maria Bernabé Maestre, tots ells especialistes en anàlisi econòmica i social, que van trobar a Alcoi un camp totalment inexplorat a aquell moment. De fet, aquests estudis serien la base que utilitzarien Aracil i García Bonafé per a la seua obra sobre el procés industrial d'Alcoi, que algun dia ressenyaré, pilar sobre el que es recolzen tots els treballs locals posteriors.
A banda d'estes qüestions, l'únic interés que pot tindre l'obra, apart del purament bibliogràfic, és si es busca informació sobre algun tema en concret que va ser abordat, així que vos pose l'índex de comunicacions (no estan les del segon volum, això sí).

Biblioteca Alcoiana (XLVI)

2011-10-26T19:55:00.000+02:00

Títol: Naturismo, filosofía universal. 70 años de naturismo y desnudismo en Alcoy.

Autor: Agustín Belda Carbonell.

Any d'edició: 1984

Editor: Autoedició, Gráficas El Cid (imp.), Alcoi.

Pàgines: 177

ISBN: 84-398-2936-1

Fa poc va caure a les meues mans una d'aquelles "rareses" bibliogràfiques que demostren que a Alcoi s'ha escrit pràcticament de qualsevol tema. L'autor, al que li conec un parell de llibres més, fou fundador i membre destacat d'aquella Societat Naturista Cultural que es va crear a Alcoi en 1922, una de les pioneres i de les més destacades a nivell nacional (arribà a superar el centenar de membres i va editar algun que altre llibre), que va fer dels Canalons el seu lloc de reunió i retrobament amb la natura.
En realitat, l'apartat dedicat a Alcoi és anecdòtic: la major part del llibre és una defensa d'aquest peculiar mode de vida lligat al vegetarianisme, el nudisme i, en el cas d'Alcoi, íntimament vinculat amb l'anarquisme. Prohibits i perseguits després de la Guerra Civil, el Centre Excursionista va servir per a reagrupar-se fins que, a inicis dels anys 70, van renàixer amb el nom de "Societat Naturista Vegetariana", i per tots és coneguda encara la pràctica del nudisme al Racó del Salt.
Lògicament, el llibre és recomanable per a tots els interessats en el tema, però si no, sols es queda en una curiositat bibliogràfica. Hi han diversos exemplars a la biblio.

Biblioteca Alcoiana (XLV)

2011-10-19T13:41:00.001+02:00

Títol: La Historia que no se escribió.

Autor: Rafael Terol Aznar.

Any d'edició: 1996

Editor: Autoedició, Gráficas Ciudad (imp.), Alcoi.

Pàgines: 271

ISBN: 84-605-5836-3

Ens quedava pendent, des de feia un temps, l'altra part de l'autobiografia de Rafael Terol. Si aquella se centrava en la seua etapa com alcalde, aquesta és un repàs a tots els altres aspectes que va abastar en la seua polifacètica vida, que no és dir poc. Parlarà dels seus negocis, de la seua relació amb la Festa, de les seues actuacions des de la patronal tèxtil, i fins i tot de qüestions polítiques que es va deixar per contar a l'anterior obra.

El més interessant, com també dóna a entendre al títol, és que aporta una visió anecdòtica o extraoficial, lluny de rancors o complexos i amb poc afany d'autocomplaença, i això que podem considerar-lo, sens dubte, com una de les 4 o 5 figures clau de l'Alcoi de la segona meitat del segle XX. No s'enganyem: aquest factòtum de la burgesia local era un home de dretes, i no puc estar més en desacord amb la seua visió del moviment obrer alcoià vuitcentista, però el seu talant li permetia ser dialogant i just quan la situació o requeria (quant haurien d'aprendre alguns!), i eixa honestedat li va comportar el respecte de tots.

No puc més que recomanar-vos aquesta particular visió d'una etapa d'Alcoi que ha sigut molt poc estudiada (que jo sàpiga, hi ha un buit historiogràfic entre la Guerra Civil i la Transició que algú s'hauria d'encarregar d'omplir). És pràcticament impossible de trobar, però a la biblio teniu alguns exemplars.

El Cementeri Vell d'Alcoi (i VI)

2011-10-16T09:30:00.000+02:00

FONTS CONSULTADES

AMA: Expedients 3246, 5393, 5679, 5691, 5692, 5759, 5760, 5761 i 5763.

BENEITO LLORIS, A.(2003):Condicions de vida i salut a Alcoi durantel procés d’industrialització, Universitat Politècnica de València, Alcoi.

BENEYTO GÓMEZ, E. i VIDALPÉREZ, Ll. (2010): “Dos panteons oblidats al Cementeri d’Alcoi”, Ciudad de Alcoy, 25-X-2010.

BERENGUER BARCELÓ, J.(1975): El Alcoy del siglo XIX y lamedicina: contribución al estudio de la medicina en el Alcoy de la segundamitad del siglo XIX, Imp. Belguer, Alcoi.

CORTÉS MIRALLES, J.(1976): Crecimiento urbano de Alcoy en elsiglo XIX, Ajuntament d’Alcoi.

HMA: La Patria Chica, 24-II-1898, 3-III-1898,24-III-1898, 1-XII-1898 i 28-IX-1899.

MARTÍ CASANOVA, J. (ed.)(1864): Guía del forastero en Alcoy,Imp. Juan Martí, Alcoi. Ed. facsímil (1990), Misèria i Companyia.

SANTONJA CARDONA, J. Ll.(1998): “La construcción de cementerios extramuros: un aspecto de la luchacontra la mortalidad en el Antiguo Régimen”, Revista de Historia Moderna,17, Universitat d’Alacant.

SANTONJA CARDONA, J. Ll.(2001): Alcoi. Sociedad, Fiestas,Devociones, Iconografía, Ed. Llorens, Alcoi.

VICEDO SANFELIPE, R.(1925): Guia de Alcoy, Imp. ElSerpis, Alcoi.

VILAPLANA GISBERT, J.(1892): Historia religiosa de Alcoy,Imp. Fco. Botella, Alcoi. Ed. facsímil (1977), Diputació Provincial d’Alacant.

El Cementeri Vell d'Alcoi (V)

2011-10-15T10:00:00.000+02:00

Clausurati abandonat, progressivament assistirem al deteriorament del recinte. En 1893,els mestres d’obres Agustín Muñoz i Jorge Vilaplana, que exerceixeninterinament d’arquitectes municipals, denuncien el dolent estat de l’ermita ideclaren ruïnós un cos d’obra de nínxols. Davant d’aquesta situació, moltsalcoians aniran traslladant les restes dels seus avantpassats des de l’anticcementeri al nou, fins que el propi Ajuntament emplaçarà, en 1898, al trasllatgeneral de tots els inhumats, assumint el cost els particulars o, en cascontrari, tenint com a destí l’ossera general. Aquesta decisió motivà unaautèntica campanya de protesta per part del setmanari local La Patria Chica,que a més denunciava el continu espoli que patia la necròpolis, i fins i totderivaria en diverses disputes periodístiques amb El Heraldo de Alcoy i LaRevista Católica. D’aquest moment és un gravat que ens mostral’aspecte de la façana davantera del Cementeri Vell, incloent la part del Civil(9).

Enqualsevol cas, sembla que el trasllat no es faria completament, perquè encaraen 1902 apareix un informe pel qual els arquitectes municipals Timoteo Briet iVicente Pascual fan constar la ruïna del recinte, amb diversos enderrocs imolts cadàvers al descobert, aconsellant la demolició total. Aquest informe síes va tindre en consideració, perquè existeix un expedient municipal de 1903que adjunta tots els materials que s’han extret del vell camp sant,reutilitzats al nou cementeri i en reparacions dels ponts de Mª Cristina i Cocentainao Alcassares.

No hi ha cap dada mésreferent al Cementeri Vell. Sembla que el solar va quedar molts anys abandonati en desús fins que es va habilitar, aprofitant l’explanació del terreny, peral camp de futbol de Bellavista. Amb la construcció del col·legi públic SantVicent, es convertí en les actuals pistes esportives del centre, com podemapreciar en la comparativa entre un fragment del plànol de la Guia de Martí iuna ortofoto actual.

Soles havem conservat d’aquell recinte que vaestar en ús 73 anys el ja esmentat panteó Gosálbez, que necessita una netejaurgent, i algunes làpides localitzades a l’actual cementeri, que també serientraslladades al seu moment.

(1) El podem veure, curiosament, al’última edició apareguda de La PatriaChica, amb data de 28-IX-1899. Hemeroteca Municipal d’Alcoi (HMA).

El Cementeri Vell d'Alcoi (IV)

2011-10-14T11:00:00.000+02:00

Posteriorment,la Guia de Martí serà la que ens deixe la millor descripció del Cementeri Vell(7): “Consta de un solo pátio muy capázpara el servicio de esta poblacion. Ademas de los 280 nichos para sepultura departiculares, cuyo número va siempre en aumento, cuenta con algunos panteonesde buena fàbrica y un monumento sencillo y de gusto, el primero que se labró,en el centro frente á la puerta de entrada. Contiene una capilla deconstrucción moderna; cuarto-habitacion para el sepulturero; un pozo grande deagua y otro destinado a servir de sumidero.” És evident que el monument alque es refereix és l’obelisc de la família Gosálbez, i la descripció delrecinte ve a coincidir amb un croquis elaborat en 1885 que recullVicedo a la seua Guia de 1925 (8).

Com a novetat, es pot apreciar el petitrecinte adossat del Cementeri Civil, habilitat des de 1877 segons requerimentd’una comunitat evangèlica existent a Alcoi per aquelles dates. Es tractavad’una parcel·la amb una superfície de 61 m² i 46 cm (quasi 8 metres de costat,aproximadament), sembla que amb la modalitat dels nínxols per als soterraments.

Peraquella època, dos problemes començaven a fer-se evidents: per una banda, lacada vegada major proximitat al nucli urbà, el qual tenia una gran necessitatd’espai pel continu creixement demogràfic, i per altra, i derivada d’aquestacircumstància, la manca de llocs per a practicar nous soterraments, agreujadaper l’elevada mortalitat ocasionada per les diferents epidèmies i les dolentescondicions de vida que patia la ciutat, en especial les classes mésdesafavorides. Ja al Projecte d’Eixample i Rectificació de l’any 1875 esplantejarà un nou emplaçament per al cementeri, però la qüestió no s’abordaràdefinitivament fins a 1884, quan la imminent arribada d’una nova passa decòlera provocarà que el Governador Civil d’Alacant dictamine el tancament delcementeri existent, que estava ja a soles 50 metres dels habitatges méspropers, i la construcció d’un altre més ampli i allunyat de la població. Enqualsevol cas, els problemes respecte a la nova localització al tossal deCantagallet faran que encara s’utilitze l’antic un any més, fins que en juliolde 1885, quan l’epidèmia colèrica ja estava present, s’habilite provisionalmentla nova ubicació i no es permeta ja cap inhumació més al Cementeri Vell.

(7) Concretament, a la pàgina 253.

(8) Apareix a la pàgina 84, però no vaacompanyada de cap explicació al text.

El Cementeri Vell d'Alcoi (III)

2011-10-13T11:00:00.000+02:00

Tanmateix,prompte és evident el desig de la burgesia local de soterrar-se més dignament,i en 1839 es concedia als hereus de Francisco Tomás Gosálbez la construcciód’una ermita dins del cementeri, amb cripta subterrània. D’aquest moment, opotser l’any anterior, és la iniciativa dels mateixos Gosálbez d’elevar elprimer monument funerari d’aquest cementeri (5), en forma d’obelisc, el qualper sort encara es conserva, ja que en 1898 va ser traslladat al nou camp santde Cantagallet.

Com que l’espai existent a la necròpolis alcoiana nopermetia molts monuments d’aquest tipus, prompte apareix altra tipologia, ladel panteó arquitectònic familiar, que com a original solució haurà deconstruir-se a l’exterior del recinte, tenint únicament l’accés a la tàpiainterior. A l’Arxiu Municipal es conserven dos plànols d’aquest tipus ireferències a un altre, amb un estil molt academicista.

Elclero parroquial va continuar administrant el cementeri com a propietat seua,compensant la inversió inicial mitjançant els beneficis del ius sepelendi, és a dir, els dretsd’enterrament junt amb els oficis religiosos, però anirà patint algunesrestriccions, com en 1849, quan se’ls prohibia realitzar les exèquies de cospresent a les esglésies de la població, per qüestions de salubritat. A més amés, en 1847 el vicari general ja havia disposat que la nova parròquia de SantMaure i Sant Francesc començara a percebre els drets de sepultura dels seusfeligresos, en detriment de la parròquia de Santa Maria, considerant queaquesta ja estava reintegrada de les despeses per a la construcció del recinte.

D’aquells anys esconserva també un ampli expedient a l’Arxiu sobre la plaça d’enterrador (6), ontrobem que solia estar vinculada a una mateixa família i que, a més a més,patia una mortalitat molt elevada, sens dubte per la contínua exposició a lesdiferents epidèmies i malalties que assolaven la ciutat. També eren freqüentsles denúncies per negligència o per picaresca.

(5) Cap la possibilitat que fins i totsiga més antic. Aquest panteó està més àmpliament estudiat al nostre article delperiòdic Ciudad.

(6) Es tracta del nº 3246/013, ambdades de 1844 a 1876.

El Cementeri Vell d'Alcoi (II)

2011-10-12T11:30:00.000+02:00

El15 de febrer es presenta el projecte per part de l’arquitecte, del qual solestenim la descripció: es tractava d’un recinte d’indubtable factura acadèmica ipresència arquitectònica, amb un claustre porticat al voltant d’un paticentral, capelles a les cantonades i un oratori central. El lloc elegit eral’anomenat “Altet de la Creu”, situat junt al camí d’Alacant, poc més amunt dela Porta del Molinar, uns terrenys que oferien unes condicions òptimes: elevatsi ventilats, ben comunicats i sense terres de conreu més avall que poguerenveure’s afectades. El cost ascendia a 230.000 rals, 142.000 si s’excloïal’oratori.

Acontinuació, segons disposava la llei, es va obrir sumari per a recollirtestimonis que justificaren l’obra i es va formar una comissió de metges que vadonar conformitat a l’emplaçament, però el principal problema que es plantejavaera el finançament, especialment per part de l’Arquebisbat, insistint en què l’obraera desproporcionada i s’havien de reduir despeses, ja que, per a fer elcementeri, “con una cruz y las paredes desu cerco estaba cumplido.”

Laqüestió anava endarrerint-se, i en febrer de 1807 s’aprovava una actuaciód’urgència amb l’objectiu de fer lloc a l’església parroquial (2), amb lacuriosa mesura de procedir al desallotjament nocturn de les sepultures tancantles portes i obrint les finestres més altes de l’església, per a que lespossibles emanacions no afectaren a la població.

Res més tenim al’Arxiu Municipal sobre la construcció del cementeri, però podem completar lainformació mitjançant fonts indirectes (3). Així, trobem que finalment va serinaugurat baix l’ocupació francesa del general Harispe, concretament en febrer de1812 (4), i la primera partida de defunció corresponia, curiosament, al propienterrador, Jorge Pérez. Segons comptes aprovats en visita parroquial de 1819,la construcció li havia costat al clero 7.454 lliures, 19 sous i 3 diners.L’àrea del cementeri era de 4.810’25 m² (quasi uns 70 metres de costat),s’elevava 74 metres sobre el centre de la població i distava de les últimescases 547’85 metres. Sembla evident que el projecte original no es va poderrealitzar pel seu elevat cost, i per descripcions posteriors i també percomparació amb els primitius recintes cementerials de poblacions de lacontornada, podem intuir un aspecte molt pobre, limitat a un simple espaiquadrangular, amb pati central per a fosses comunes i sepultures en terra,quatre fileres de nínxols adossades als murs de tancament amb coberta de teulacap a la vessant interior, i algunes instal·lacions mínimes per a l’enterrador.

(2) Tot i la prohibició, sí que sesoterraven en dues criptes a l’interior els membres del clero i els de laConfraria del Rosari.

(3) Bàsicament, obres editades almateix segle XIX. Veieu les fonts consultades.

(4) Vilaplana aporta la data del dia4, i Martí la del 24.

El Cementeri Vell d'Alcoi (I)

2011-10-11T15:37:00.000+02:00

Com que ja han passat uns mesos, i supose que tampoc els molestaria massa, vos pose per ací en diverses parts, per a no fer-ho llarg, l'article que vam escriure per a la Revista de Festes sobre el Cementeri Vell. La referència bibliogràfica seria:

Beneyto Gómez, Elisa i Vidal Pérez, Lluís: “El Cementeri Velld’Alcoi (1812-1885)”, Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy.Alcoi; Associació de Sant Jordi, 2011, pp. 147-149.

EL CEMENTERI VELL D'ALCOI (1812-1885)

Ésconvenient, ara que estan a punt de complir-se els 200 anys de la seuainauguració, que repassem tota l’evolució que va patir el conegut com aCementeri Vell d’Alcoi, fins les circumstàncies que obligaren al seu tancamenti posterior desaparició.
Eracomuna al món catòlic la pràctica de soterrar els difunts dins dels nuclisurbans, tant als cementeris parroquials com a l’interior de les esglésies.Alcoi no era l’excepció, i a les primeries del segle XIX ja havia conegut doscamps sants, corresponents amb les dues ubicacions de la parròquia de SantaMaria: les actuals placetes de la Mare de Déu i del Fossar –topònim aquest bensignificatiu. Els més benestants, per la seua part, havien anat inhumant-sedins la primitiva església parroquial i a les dels convents de Sant Agustí, deSant Francesc i del Sant Sepulcre, a més d’haver algunes sepultures aïllades al’anterior església de Sant Jordi i a la capella de la Confraria de l’Assumpció,on hui es troba la de la Mare de Déu dels Desemparats.
Ales acaballes del segle XVIII, d’acord amb un esperit il·lustrat que buscavamillors condicions higièniques i de salubritat, una sèrie de disposicionslegislatives iniciades pel monarca Carles III prohibiran aquestes pràctiques idecretaran la construcció dels cementeris municipals fora de poblat i enubicacions ventilades. A Alcoi s’afegia un altre problema: la pràcticasaturació de tots els llocs d’enterrament existents. El clero havia prohibitrealitzar inhumacions particulars dins la nova església parroquial, provocantuna redistribució de sepultures que havia acabat per massificar els espais habilitatsals diferents convents; a més, les pròpies fosses comunes del cementeriparroquial també estaven pràcticament plenes.
Així,ja en cabildo del 12 de desembre de 1803 s’encarrega al regidor FranciscoAparisi junt amb l’arquitecte municipal Juan Carbonell que reconeguen unaubicació per al nou cementeri, alcen plànol i calculen costos de l’obra. Semblaque la iniciativa es va quedar en suspens, perquè en sessió de l’11 de febrerde 1805 el corregidor, Bernardo Cebasco, li torna a encarregar a l’arquitecteCarbonell que reconega el terreny i alce plànol, ja que “había llegado el caso de no poderse enterrar cadáveres en lassepulturas de la Iglesia Parroquial, por lo llenas que estaban, sin tener lugarapropiado para poder limpiarlas.”(1)

(1) Tots els informes sobre lalocalització del nou cementeri provenen d’un ampli expedient de l’Arxiu Municipal d’Alcoi (AMA), el nº 5759/001.

Un poc d'ordre i neteja

2011-10-10T19:37:00.000+02:00

Com que ja s'ha convertit en una secció habitual i sembla que no és una d'eixes "volades" passatgeres que em venen de tant en tant, he pensat de dignificar i posar un poc d'ordre a la col·lecció de ressenyes sobre llibres alcoians, així que dalt teniu una pestanyeta exclusiva i una organització temàtica. De moment, la classificació és molt particular i en funció del predomini d'unes temàtiques sobre altres, però supose que aniré modificant-la a mesura que afegisca llibres. S'admeten suggeriments, per descomptat.

De pas, també aprofite per crear una altra pestanya dedicada a recopilar els articles més elaborats que tinc dispersos, alguns dels quals hauria de revisar un poc, per cert.

Nosaltres som el Superdepor

2011-10-09T00:56:00.001+02:00

Partits de hui són els que fan afició, amb un Collao ple i guanyant-li 2-0 a tot un equipàs com el Deportivo de La Corunya, fins i tot amb "gol fantasma" que no ens han concedit. Tots els jugadors han estat perfectes al seu lloc, i Porras ha demostrat saber el que es fa, fent canvis a la davantera en compte de tirar-se enrere quan anàvem per davant al marcador. Només per partits així val la pena aquesta aventura en Segona, passe el que passe al final.

DE-POR-TI-VO!

Biblioteca Alcoiana (XLIV)

2011-10-08T19:19:00.000+02:00

Títol: Olcina Miró. Una industria legendaria.

Autor: Gilberto Olcina Lloréns i Eloy Olcina Carbonell.

Any d'edició: 2006

Editor: Autoedició, Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi.

Pàgines: 156

ISBN: 84-611-2690-4

Tornem amb aquesta secció que tenia un poc abandonada, en esta ocasió amb un monogràfic sobre una empresa metal·lúrgica, la famosa "Antonio Olcina Miró", de la que l'actual "Foradia" és hereva. Els autors, pare i fill, estan estretament vinculats a la història de l'empresa , ja que són nét i besnét, respectivament, del fundador que li va donar nom. Gilberto Olcina, actualment dedicat al negoci immobiliari, és conegut també pel seu magnífic estudi sobre la conca industrial del Barxell, que algun dia analitzarem, mentre que Eloy Olcina era estudiant universitari al moment d'escriure el llibre i, de fet, el va basar en un treball d'investigació per a la carrera.

El primer que crida l'atenció, apart de la luxosa edició, és el predomini de l'apartat visual, amb poca densitat de textos i gran quantitat d'imatges a tot color, i és que els mateixos autors es justifiquen volent fer una obra més de divulgació que d'erudició. Veiem una llarga panoràmica de la vida de l'empresa, des de la seua fundació en 1912, amb totes les vicissituds que travessa, els trasllats de seu social, el relleu familiar, el zenit de la seua fama i producció, i finalment la decadència i la reconversió en cooperativa. També hi ha lloc per al catàleg de la producció, concretament màquines eina o màquines ferramenta, així com per a algunes generalitats sobre la indústria metal·lúrgica.

En resum, un continent exquisit, però un contingut al que li desitjaria un poc més de profunditat (és imperdonable, per exemple, no adjuntar una bibliografia o un recull de fonts documentals). En qualsevol cas, permet conéixer molt bé la trajectòria d'una de les empreses punteres d'Alcoi al seu moment. Us adjunte un vídeo sobre l'actual societat:

Anuncis breus

2011-09-29T17:48:00.000+02:00

De nou, una visita guiada més al Cementeri, esta vegada "solo ante el peligro", ja que Eli ha anat a un congrés a Gijón a parlar precisament del mateix tema. Això sí, ara tenim organització i tot. Si voleu, ja sabeu, dissabte a les 11'00 h (hi han altres propostes també molt interessants):

Programa d'activitats del Dia Mundial del Turisme

Nous reptes

2011-09-19T19:17:00.001+02:00

Comencem un nou curs, ara ja més tranquils i consolidats, sense els nervis de la novetat i amb nous reptes per davant. Per primera vegada tinc Ciències Socials de 1r d'ESO i Àmbit Social del PQPI (Programa de Qualificació Professional Inicial), mentre que repetisc amb dos 4t d'ESO, on a més sóc tutor, i torne a la meua estimada Història d'Espanya de 2n de Batxillerat, després de dos anys sense tastar-la. Enguany deixe descansar a la Geografia.

Permeteu-me, ja de pas, enllaçar-vos un xicotet article en defensa de la tan vilipendiada educació pública, per si algú encara no té clar de què va la cosa:

"Mentira podrida" (El País, 19/09/11)

Depor de Plata

2011-08-30T11:48:00.001+02:00

Ja hem començat la temporada amb aquest Depor a la Divisió de Plata, concretament front al Numància, amb resultat final d'empat a un gol. Hem de mentalitzar-se que s'ha d'anar sumar puntets com siga per a patir el menys possible al final de la temporada.

Hi havia expectació per sentir-se en un Collao de Segona, però la veritat és que tampoc canvien tant les coses: juguem en dissabte, més seguretat, quatre àrbitres, més espectadors però sense omplir-lo... i poca cosa més. Al meu voltant, les mateixes cares de sempre.

Respecte al nou planter, per primera vegada en molts anys la majoria són jugadors ja coneguts, de fet soles hi havien tres novetats a l'alineació del dissabte, a l'espera d'altres incorporacions sense els papers en regla o que encara vindran esta mateixa setmana.

L'equip es va veure prou ben assentat i sense massa nervis, el que és bona senyal, però no sé si serà suficient per a mantenir la categoria, ja que, a diferència d'altres anys, desconec per complet els rivals. En fi, soles ens queda gaudir, i patir, d'aquesta oportunitat històrica que ens ha brindat el Depor.

Retorn a Alcoi

2011-08-28T17:32:00.000+02:00

Després de tres anys d'experiència murera, les circumstàncies ens tornen momentàniament a Alcoi per a una temporada. Potser algun dia fem el mateix camí a la inversa, perquè la veritat és que allí hem viscut molt bé, però de moment tornem a ser alcoians.

Es podeu imaginar l'estiu que hem passat amb la mudança, que encara no ha finalitzat del tot, però ja estem instal·lats i hem d'anar pensant en tornar a la rutina, ara des d'una nova perspectiva, i a reprendre, com no, aquest blog que he tingut tan abandonat. Així que deixeu-me que torque la pols, lleve les teranyines i torne a posar en marxa açò.

Gràcies per continuar per ací.

Fer més mili que el "canuto"

2011-07-05T23:12:00.003+02:00

Aquesta frase feta, ja quasi igual de desapareguda que la mili, es referia al canó ("canuto") de metall que donaven antigament als soldats amb la llicència absoluta per haver acabat el servei militar obligatori, i que els servia com a salconduit. Doncs bé, quina va ser la meua sorpresa quan la iaia em va donar el "canuto" del meu besavi, amb la corresponent llicència i fulla de serveis. Considerant que va estar ni més ni menys que a la Guerra de Cuba, la veritat és que no té desaprofitament, així que em permet posar-vos la transcripció més algunes curiositats.

EL CAPITÁN GENERAL DE Valencia y en su nombre el Coronel del Regimiento Infª Reserva de Alicante nº 101 Don Sixto Sanchez de Val

CONCEDO LICENCIA ABSOLUTA, por haber permanecido doce años en el servicio militar, desde la fecha de su ingreso en Caja, según lo dispuesto en los artículos 2º y 7º de la ley de reclutamiento, al soldado Rafael Perez Martínez, hijo de Rafael y de Dolores, natural de Alcoy, Juzgado de primera instancia de id., provincia de Alicante, nació el día 13 de agosto de 1875, de oficio Batanero, su estado ___________ Fué alistado en el reemplazo de 1894 y clasificado como soldado, habiendo prestado los servicios que se expresan al dorso.

Y por haber cumplido su compromiso en el Ejército, expido la presente en Alcoy á 8 agosto de 1904

Anotado al folio 46 núm. 560

EL COMANDANTE MAYOR Sixto Sanchez de Val

(Signatura)

Primeres consideracions: el meu besavi va tindre al meu iaio amb 49 anys, el que explica que nasquera fa tant de temps, en 1875, soles dos anys després dels fets del Petroli, per exemple. I no podia tindre altre ofici més alcoià que el de bataner, clar. Com a curiositat, havien de complir-se 12 anys de mili, motiu de no poques disputes a l'època, ja que existia la possibilitat de pagar per a lliurar-se, cosa que soles podien fer uns quants, evidentment. Al meu besavi li van donar la llicència amb "soles" 10 anys complits, possiblement com a compensació per haver anat a Cuba.

SITUACIONES, SERVICIOS Y VICISITUDES

Francisco (il·legible) Comandante Mayor del Regimiento Infantería Reserva de Alicante nº 101 del que es Primer Jefe el Coronel Don Sixto sanchez del Val

Certifico: que el individuo comprendido en esta licencia durante su permanencia en el servicio ha prestado los siguientes.

1894 En 8 Dibre. (diciembre) tuvo ingreso en la Caja de Reclutas de la Zona de Alicante y en el sorteo que sufrió en 10 del mismo obtuvo el nº 677.

1895 En la revista de Abril fue alta en el Regtº Infª (Regimiento Infantería) de Africa nº 2, quedando con licencia ilimitada, siendo baja en fin de mayo por pase al Regtº de Mallorca nº 13, quedando de instrucción y guion. (guarnición), hasta el 27 de agosto que embarcó para Cuba, llegando a Puerto Príncipe el 14 de sepbre. (septiembre), quedando hasta el 20 que marchó a Vista Hermosa, permaneciendo de operaciones y conducción de convoy, 26 de nobre. (noviembre) salió de operaciones por el departamento de las Villas y finó el año.

1896 En id. id. (ídem ídem, el departamento de las Villas) hasta fin de abril que marchó á Madruga quedando de guion. (guarnición) hasta el 19 de octubre que marchó a Candelaria, quedando de operaciones, donde finó el año.

1897 En Candelaria hasta fin de enero que se trasladó a Madruga, quedando de guion. (guarnición) hasta el 20 de sepbre. (septiembre) que marchó a Calabazas, llegando el 1º de octubre, quedando de guion. (guarnición) hasta fin de año.

1898 En Calabazas hasta el 19 de octubre, que marchó al Vedado (Habana) donde continuó hasta el 23 de Dibre. (diciembre), que embarcó para la Península y finó el año.

1899 En igual situación, desembarcando el 7 de enero en Valencia y marchó con 3 meses de licencia como repatriado y en esta situación hasta fin de marzo que es baja en este Regtº por pase al de Reserva de Alicante nº 101, en el que causó

El meu besavi va pertànyer gran part de la seua vida militar, després d'un breu pas pel regiment "África nº2", al "Mallorca nº13", que ha tingut molts anys l'aquarterament a Llorca, però desconec si també a aquell moment. Com veiem, es va "xuclar" tota la Guerra de Cuba, de 1895 a 1898, bàsicament amb tasques de defensa de guarnicions, fins a la intervenció nord-americana i la derrota final. Ací l'uniforme colonial a Cuba i Filipines de l'exèrcit espanyol:

La vida allí no va ser fàcil. L'escassesa d'aigua obligava a beure's el pixum dels cavalls (mateix remei que s'adoptaria anys després a la Guerra del Rif, curiosament), i eren freqüents les malalties tropicals de tot tipus. De fet, es deia que els que tornaven d'allí estaven "cucats" i no podien tindre descendència. Sembla que el meu besavi ho va desmentir amb cinc fills amb dues dones diferents, l'últim dels quals va ser el meu iaio.

1899 alta en la revista de abril, ingresando en el 2º Bon. (batallón) y finó el año.

1900 al 1904 En id. id. (ídem ídem) hasta el 8 de agosto que es baja en este Regtº y en el Ejército como licenciado absoluto por haber cumplido los 12 años de servicios con abonos que la Ley previene; habiendo observado durante su permanencia en el servicio buena conducta.

(Signatura)

Vº Bº

Sánchez

Els darrers anys els passà al Regiment de Reserva nº101 d'Alacant, el que en la pràctica m'imagine que suposaria estar desmobilitzat i residint ja a Alcoi, que és on li signen la llicència.
En fi, un grapadet d'història amb més valor sentimental que altra cosa, però que conservaré com un tresor. No puc evitar pensar que una bala perduda o una malaltia greu patida per aquest home hauria suposat la meua no-existència.

Reflexions deportivistes

2011-07-01T19:45:00.001+02:00

És hora de fer ja una reflexió pausada i sense l'emoció del moment, aquesta vegada més tardana que mai, sobre el que ha sigut la temporada de l'Alcoyano.

Com que la darrera ocasió que vaig parlar, quan alcançàrem el lideratge, va ser el senyal per anar costera avall, destitució de Paco López inclosa, vaig decidir no dir res més fins que no finalitzara la temporada. I mira per on, resulta que ens classifiquem per al play off i eliminem, un darrere d'altre, a tots els rivals que ens trobem pel camí. I jo mossegant-me la llengua, però no volia temptar a la sort. Ja sabeu allò de no ser supersticiós perquè dóna mala sort.

Però en fi, jo venia a parlar de la temporada, que com deia, ha resultat de nou amb la classificació per a la promoció d'ascens, amb una discreta tercera posició i, s'ha de reconéixer, una evolució prou irregular. Ja he mencionat en altres ocasions la devaluació de la Segona B i la mediocritat de la majoria d'equips, el que permet una classificació digna per poc que faces, com ha sigut el cas. Determinants han resultat, per cert, fitxatges d'hivern com Paco Esteban, César Remón, Álvaro o Fran Miranda.

Però el més bo encara estava per vindre, amb l'eliminació consecutiva, a doble partit, de tres autèntics "gallitos" com són el Castilla, l'Éibar i el Lugo. El futbol és així, quan menys ho podíem esperar i més factors en contra hi havien (recordem que el Depor és un dels de menor pressupost de la categoria), havem acabat pujant a 2ª Divisió A, 42 anys després de deixar-la.

Gràfics obtinguts de Futbolme.com

Deixeu-me que vos conte un poc el que ha suposat aquest ascens per a mi.

Després d'aficionar-me pujant al Collao de la mà de mon pare, em vaig fer soci la temporada 1995-96, precisament la que va suposar el descens a 3ª Divisió. A partir d'ací, després d'una temporada triomfal on quedàrem campions amb aquell màxim golejador, Boli, el Lorca es va creuar al nostre camí i començàrem a enfonsar-se al pou de la Tercera. Sense diners i exclusivament amb jugadors de la comarca, tocàrem fons aquell any de Calsita on, si no arriba a ser per una carambola on l'Alacant pujava de categoria i deixava un lloc lliure, hauríem descendit a Preferent i, amb seguretat, hauria desaparegut el club.

Era difícil explicar als amics la meua passió pel Depor, que sempre posava com a favorit per damunt de qualsevol equip de Primera, i no eren poques les burles, però reconec les escasses bondats d'aquells camps de terra i equips de barri que ens tocava veure, a més de les habituals campanyes de rescat econòmic per a poder pagar al planter. L'amic Germán va compartir molts pelegrinatges pels camps dels voltants.

Per fi, arribà aquell mític ascens l'any 2004, amb invasió del Pitín inclosa, i des de llavors el play off d'ascens ha sigut el nostre lloc habitual, però amb poca fortuna. Especialment dolorosa fou l'eliminació front al Cartagena, després de quedar campions i tindre el partit de tornada al Collao. Però allò que el futbol et lleva, t'ho acaba tornant, i després d'aquest breu repàs personal d'història deportivista, permeteu-me que em senta especialment orgullós d'aquest ascens. En la riquesa i en la pobresa, en la salut i la enfermetat...

Som, som, som de Segona Divisió!

2011-06-26T23:57:00.000+02:00

Després de dues setmanes aguantant la respiració i sense gosar a dir res, que a vegades crec que sóc "gafe", ja podem cridar ben alt:

DE-POR-TI-VO!

De nou, al Cementeri

2011-06-08T13:53:00.000+02:00

Com que alguns no van poder vindre i altres volen repetir, tornem a fer la visita cultural al Cementeri. Si vos apetix, el diumenge a les 12'00 h. a la porta. Finalitzarà cap a les 14'00 h.

El Molí Serelles, sentenciat

2011-06-06T19:51:00.000+02:00

Aquests dies ha aparegut una notícia que deixa pràcticament sentenciat el magnífic Molí Serelles de Cocentaina. Per si teniu interés, vos enllace l'article que he fet per al blog d'AVAI:

"La defunció del Molí Serelles"

Per a entendre la crisi

2011-06-05T14:17:00.000+02:00

Porte tres anys intentant explicar-ho als alumnes de Geografia, però a partir d'ara ja sé el que vaig a utilitzar:

Biblioteca Alcoiana (XLIII)

2011-06-04T14:22:00.000+02:00

Títol: Alcoy en su Historia

Autor: Enrique Payá Guillem

Any d'edició: 1982

Editor: CAAM, Gráficas Ciudad (imp.), Alcoi.

Pàgines: 156

ISBN: 84-500-7670-6

Hui tenim un llibre peculiar dins la bibliografia alcoiana, ja que es tracta en realitat d'un còmic, obra de l'únic (supose) dibuixant d'historietes professional que havem tingut al nostre poble, conegut amb el pseudònim de "Payagill". Va treballar per a la popular Editorial Valenciana, i allà pels anys 70 inicià les seues col·laboracions amb Ciudad, on va aparéixer precisament aquesta obra en forma de serial, recopilant-la anys després en aquesta publicació.
Payagill demostra un estil de dibuix molt elaborat, a vegades "barroquitzant", però el que no podem analitzar és la seua narrativa, ja que, al ser un còmic sobre tota la Història d'Alcoi, es converteix en una successió d'escenes amb textos de recolzament, en ocasions un poc densos. Abasta des de la Prehistòria fins a la Guerra Civil, basant-se en la historiografia clàssica que existia aquells anys, i que recull al final, el que suposa que apareguen no poques errades que han anat corregint els historiadors els darrers anys, sobretot pel que fa a les etapes més antigues. Tanmateix, és d'agrair la voluntat de l'autor per reflectir fins als detalls més secundaris de la història local.
El conjunt és una obra molt digna, amb moltes hores de treball al darrere i que, al menys per la seua originalitat, mereix que li pegueu una ullada.

Els perdedors de la Història

2011-05-28T18:07:00.000+02:00

Vos adjunte un article que han tingut a bé publicar-nos a ARAMULTIMÈDIA.

Ací el teniu.

Biblioteca Alcoiana (XLII)

2011-05-25T18:41:00.000+02:00

Títol: Del Alcoy literario

Autor: Adrián Miró García

Any d'edició: 2008

Editor: Autoedició, La Victoria (imp.), Alcoi.

Pàgines: 178

ISBN: 978-84-612-4720-2

Finalitzem aquest seguit de ressenyes sobre les obres mironianes de temàtica bibliogràfica, amb el colofó que ell mateix va elaborar per a recopilar els seus darrers escrits.

Dividit en quatre parts, la primera està dedicada a una detallada anàlisi de l'obra castellana de Jordi Valor i Serra, elaborada per a unes jornades celebrades a la Universitat d'Alacant que després es van recopilar al llibre Jordi Valor i Serra, el mestre que estimava les paraules. La segona part és l'article, corregit i augmentat, que Miró va fer per al volum col·lectiu Història d'Alcoi, editat amb motiu del 750 aniversari de la Carta Pobla i que, com no, va referit a tots els autors alcoians en llengua llatina i castellana (els de llengua valenciana els va fer Jordi Botella). La tercera part gairebé és una continuació d'aquell Al margen de..., sobre llibres estranys i curiosos d'autoria alcoiana, i de fet inclou també l'índex d'aquella obra per al lector despistat. La quarta i última és una recopilació de ressenyes, aparegudes al Ciudad i altres publicacions aquests últims anys, en aquest cas sobre autors en la nostra llengua.

Quedaria així, contemplant el conjunt de les quatre obres que hem analitzat, una panoràmica prou completa sobre tot el que s'ha escrit al nostre poble, sinó fos per una absència destacada i que hem de criticar: mai s'inclou ell mateix als seus escrits, quan és un dels autors locals més prolífics, siga en biografies, investigacions històriques, assaig o poesia. La seua modèstia ho va impedir, així que està per fer l'estudi de tota l'obra d'Adrián Miró.

Els irreductibles gals

2011-05-23T16:52:00.001+02:00

Any 2011. Tota la Gàl·lia està ocupada per romans... tota? No! Una comarca poblada per irreductibles gals resisteix encara a l'invasor...

Sensació agredolça amb la que m'he alçat aquest matí. Content perquè a Alcoi encara tenim trellat (i a Cocentaina, Muro, Ontinyent, Bocairent o Xixona, entre d'altres), però fotut pel panorama general... i pel que vindrà. Curiosa, això sí, la caiguda del zaplanisme-ripollisme a la província, del que el sedanisme-peraltisme no és l'excepció. De segur que la Trini o l'Amparo no tardaran a ser enviades a posar ordre... i si no, temps al temps.

Indigna't i vota

2011-05-19T18:12:00.000+02:00

Doncs això. Més clar, aigua.

Parèntesi fester

2011-05-18T19:55:00.000+02:00

Enguany més tard que mai, però ja tenim ací les Festes, tot i que, com sempre, sembla que no ens lliurem de la pluja, al menys a última hora del dissabte. Per primera vegada des de fa uns quants anys no em toca treballar, així que pense gaudir-les plenament i oblidar-me uns dies de xiquets, lletres del cotxe, polítics, terratrèmols i demés maldecaps. Fins i tot m'he permés negar al Dimoni, no vull saber-ne res.

Interrompem, doncs, la programació habitual. Que passeu bones Festes, i fins la setmana que ve!

Enquesta popular

2011-05-08T20:30:00.000+02:00

Un senzill experiment sociològic: imagineu-se que aneu al Cap i Casal a veure als sogres. Entres pels carrers habituals, aprofites que estàs allí per anar al centre, et meneges automobilísticament per una part considerable de la capital, i acabes tornant cap al poble. Pregunta: a quin partit polític pertany l'ÚNICA propaganda electoral que has pogut veure:

Al PP, clar.
Al de la Rita i Camps.
Però... hi han més apart del partit únic?
No te entiendo si no me hablas en cristiano.

Més enllaços del terreny

2011-05-05T12:03:00.001+02:00

De tant en tant vaig afegint enllaços alcoians ací a l'esquerra, mentre que altres, per desgràcia, van quedant inactius al "cementeri de blogs" del final de la llista. Hui destaque un nou diari digital (ja en van tres després del pioner i ja inactiu d'Alcoi Digital), que no coneixia i compta amb alguns col·laboradors de prestigi: El Nuevo Digital.

Crec que els mitjans de comunicació local ja mereixen un apartat especial, així que ací al costat el teniu.

Autoodi

2011-05-04T16:46:00.001+02:00

Ja fa un temps que sabíem d'aquestes coses, però veure-ho "en viu" és encara més sagnant.

Vergonya, cavallers, vergonya.

Biblioteca Alcoiana (XLI)

2011-05-03T19:25:00.000+02:00

Títol: Al margen de...

Autor: Adrián Miró García

Any d'edició: 1975

Editor: Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy, Cosmos (imp.), València.

Pàgines: 172

ISBN: 84-500-7274-3

Continuem amb aquesta modest homenatge a l'obra de Miró, amb el que es pot considerar continuació o ampliació d'aquell Escritores de Alcoy que comentàvem l'altre dia. De fet, els subtítols d'aquest no poden ser més aclaridors: "Lecturas de autores alcoyanos de 1559 a 1928", o el que és el mateix, d'Andreu Sempere a Joan Gil-Albert.

En realitat, l'autor se centra en el que ell considera llibres estranys, curiosos, difícils de trobar, escrits per alcoians, independentment de la seua temàtica. En total són 24, el que li permet analitzar en profunditat les diferents obres i els seus creadors, demostrant de nou una erudició immensa i permetent-se, fins i tot, i sens dubte amb bon criteri, dotar d'autor a algunes obres que fins eixe moment havien estat anònimes.

Poc més a afegir, soles que, per sort, encara ens llegaria una última obra que recolliria tots els seus últims escrits sobre tema bibliogràfic.

Quina nit la del dijous!

2011-04-30T03:19:00.002+02:00

Un grapat de gent, els suficients per omplir el Teatre Calderón, vam tindre la sort de gaudir dijous passat d'un gran espectacle: Música de telers, una producció que aglutina sis propostes diferents del panorama musical alcoià, cadascuna amb el seu peculiar estil. Però no es tracta tan sols d'una successió d'actuacions, sinó que el fil conductor és el procés d'industrialització alcoià (el de qualsevol poble, en realitat) i la lluita constant dels treballadors, presentat a través de projeccions audiovisuals.

Els protagonistes en qüestió van ser Pelandruska, Batà, Hugo Mas, Arthur Caravan, We Are Not Brothers i Verdcel, anant des de la música instrumental de caire folklòric fins al jazz, la cançó d'autor, el rock o la música electrònica (l'única que em va "xirriar" un poc, per cert, però ha d'haver de tot). El colofó, no per esperat menys aborronador, va ser la versió conjunta de la cançó que dóna nom al concert: El meu poble, Alcoi.

Un espectacle magnífic, en definitiva, que va demostrar la qualitat i l'esforç de la "contracultura" local, i al qual van deixar ben clar, "con un par", que si havien tingut aquesta oportunitat al seu poble (l'estrena va ser a Barcelona) era per pur electoralisme, ja que el nostre govern local no és precisament un entusiasta d'aquestes propostes.

Enhorabona a tots, i en especial al "mànager", Pau Grau, el qual em consta que alguna vegada ha passat per ací.

Biblioteca Alcoiana (XL)

2011-04-25T13:08:00.002+02:00

Títol: Escritores de Alcoy. Notas y conceptos.

Autor: Adrián Miró García

Any d'edició: 1973

Editor: Autor, La Victoria (imp.), Alcoi.

Pàgines: 148

ISBN: 84-400-6105-6

Resulta tristament irònic que, quan em vaig proposar fer una sèrie sobre les obres de temàtica bibliogràfica d'Adrián Miró, l'autor ens deixara. En fi, no podem fer més que continuar amb aquest modest homenatge i una altra de les seues obres més significatives. Com solia ser habitual en ell, es tracta d'una nova recopilació d'articles que van anar apareixent al Ciudad (els últims que ha fet, per cert, sobre una sèrie de Virgilio Botella, per desgràcia han quedat incomplets), en aquest cas referents a escriptors nascuts o molt vinculats a Alcoi, independentment de que les seues obres tinguen alguna cosa a veure amb el nostre poble.

Al ser un recull d'articles, i com el propi autor justifica a la introducció, no és un treball exhaustiu ni amb una unitat estructural, però no deixen de ser aportacions interessants sobre molts autors desconeguts, al menys per a mi, amb un lleu predomini de les creacions poètiques. Com a complement i colofó perfecte al llibre, trobem unes breus notes biogràfiques de tots els escriptors ressenyats al llarg de l'obra. En qualsevol cas, llegir a Miró és sempre una delícia, sobre tot per la gran erudició i cultura general que demostra sense pretensions, i pel profund coneixement de tot "lo alcoià", amb el mèrit afegit de residir tant de temps allunyat d'aquestes terres.

Una obra molt recomanable i que posteriorment va ampliar, com veurem.

El cartell 2011

2011-04-05T21:47:00.000+02:00

Coent a més no poder. I amb això ja estaria tot dit.

Vaja per davant que no tinc res contra Paco Aznar, faltaria més. L'admire pel seu vessant teatral, i resulta apropiat en la seua faceta radio-festera, però en el camp del disseny mai ha destacat especialment, i les seues carències són evidents. Ja va fer la portada de la Revista fa un parell d'anys, i deuria haver servit d'avís (cosa més coenta, redéu), però no, se li encarrega tot un cartell que anuncia unes Festes d'Interés Turístic Internacional (les úniques on no es fa concurs) amb els mèrits de... ser alcoià? (les males llengües diuen que una considerable rebaixa en la qüestió pecuniària també ha influït).

Començaríem dient que no podem considerar-lo cartell, ja que la tipografia en ocasions és pràcticament il·legible (mancança d'accents a banda). Seguiríem assenyalant unes anatomies impossibles i uns caps mal dibuixats. Continuaríem parlant d'un simbolisme forçat i recarregat. I pel que fa a la composició (clàssica i poc imaginativa), els colors (de dubtosa combinació) i la temàtica (poc arriscada), ja són aspectes més subjectius de cadascú.

I ara una reflexió: el cartell va deixar d'encarregar-se a artistes reconeguts perquè solien ser polèmics. Estem condemnats a la mediocritat en sacrifici d'allò políticament correcte?

Més encara: el concurs es va acabar perquè el premi va quedar desert uns anys degut a l'escassa qualitat dels dissenys presentats. De veritat penseu que aquest cartell quedaria per damunt dels que pogueren fer, per exemple, els alumnes de l'Escola d'Art?

Senyors responsables del cartell: fem un concurs públic, amb un premi atractiu i un jurat amb formació artística. L'element que anuncia la nostra Festa mereix major dignitat.

Crònica de la visita

2011-04-04T20:18:00.001+02:00

El dissabte sí ens va eixir bon dia, així que, per si teniu interés, ací teniu la crònica de l'excursió per Alcoi.

D'excursió per Alcoi (de nou)

2011-03-29T19:58:00.000+02:00

Després de l'ajornament per la pluja, aquest dissabte intentarem de nou fer l'excursió:

Per a més informació, ací.

Biblioteca Alcoiana (XXXIX)

2011-03-27T12:34:00.002+02:00

Títol: Bibliografia de Alcoy

Autor: Adrián Miró García

Any d'edició: 1958

Editor: Comisión provincial de monumentos históricos y artísticos, Layetana (imp.), Alacant.

Pàgines: 84

ISBN: ---

Si hi ha algun pioner en parlar sobre llibres del nostre poble, eixe és Adrián Miró, i no solament això, sinó que al llarg dels anys ha anat elaborant diverses publicacions dedicades als escriptors locals i les seues obres, que ressenyaré en propers retalls.

Aquesta és precisament el punt de partida d'eixa temàtica, i un dels seus primers treballs editats. L'obra ofereix el que promet al títol: una recopilació de llibres, articles i, fins i tot, manuscrits, que parlen sobre algun aspecte històric, científic o humà d'Alcoi. Queden excloses, per tant, les obres fetes per alcoians que no tinguen com a protagonista al nostre poble.

El treball és breu, soles és una relació sense valoracions, agrupada temàticament, però és evident que és exhaustiu, tenint en compte el que existia a aquella època. També adjunta al final un imprescindible índex d'autors. Sí que se li pot criticar no ser més exacte pel que fa als articles apareguts en premsa, ja que moltes vegades soles aporta l'any i el nom de la publicació, però no deixa de ser una tasca meritòria.

Hui en dia ha quedat desfasat, evidentment, i de fet l'esperit d'aquesta obra el recull una altra que ja vam ressenyar (que per desgràcia també necessita actualització), però no deixa de ser una curiositat.

El regal de l'any

2011-03-24T11:40:00.002+01:00

Pensava que res podia superar la Batamanta, però sí, el regal de l'any és el nou Furbi Camps. Corre a per ell!

Los intereses creados

2011-03-22T19:03:00.002+01:00

Aquests dies estem assistint a tot un seguit de justificacions i declaracions pomposes, per part de la premsa i la classe política occidental en general, sobre la necessitat d'intervindre militarment a Líbia amb un propòsit "humanitari" (les cometes són meues). És evident, clar, que es frenaran els abusos que feia Gadafi amb la població civil, i fins i tot s'acabarà amb ell (políticament o físicament), encara que no es vulga reconéixer, però jo em pregunte: i per què no abans?

El cas de Gadafi és molt curiós: enemic clàssic d'occident, promotor del terrorisme internacional, bombardejat per Reagan, "malo" habitual a les pel·lícules ianquis de finals dels 80 i principis dels 90... i de sobte, es converteix en "el amigo de los niños" i tots corren a fer-se la foto amb ell (el primer, per cert, un president de cuyo nombre no quiero acordarme).

És que Gadafi havia deixat de ser el que era de la nit al dia? Perdonàvem els seus "pecadillos"? Però si fins i tot queia simpàtic, per frikades com els seus vestits, la seua haima o la seua guàrdia d'amazones.
Ara, davant les revoltes populars, França no va tardar en donar el seu suport als rebels. Les cartes estaven damunt la taula i no hi havia marxa enrere, soles s'havia de posar d'acord l'ONU (no massa ràpid, que els rebels havien de necessitar-nos de veritat i estar en deute amb nosaltres) per a la intervenció.

Ara bé, quan acaben en Líbia aniran també a Bahrain o a Iemen? I quan estiguen apaivagats continuaran amb aquells dels que no se'n recorda ningú i viuen contínues tragèdies Sàhara cap avall? I s'encarregaran també de règims tan poc respectuosos amb els drets humans com Corea del Nord o la pròpia Xina?

La resposta és simple: si una qüestió humanitària és excusa per a intervindre a Líbia, també ho serà arreu del món. Si es queden de braços creuats, haurem de ser malpensats.

Biblioteca Alcoiana (XXXVIII)

2011-03-19T11:34:00.000+01:00

Títol: Lecturas alcoyanas

Autor: Rafael Coloma Payá

Any d'edició: 1967

Editor: Autoedició, La Victoria (imp.), Alcoi.

Pàgines: 176

ISBN: ---

És increïble la quantitat de llibres que es van publicar als anys 60-70 a Alcoi, quasi sempre fruit de l'autoedició, amb uns autors habituals i amb temàtiques molt diverses. La majoria impossibles de trobar al nostre poble, gràcies a Internet poden anar recuperant-se molts provinents de biblioteques desaparegudes o de particulars, però sovint són "tirs a cegues", perquè la informació sobre molts d'ells és pràcticament inexistent. En aquest cas, tant l'autor com el títol eren prou significatius, però el contingut era una incògnita.

I el que m'he trobat és una recopilació d'una trentena de textos (potser d'articles del Ciudad? No ho especifica) sobre diferents aspectes històrics d'Alcoi, basats en diverses troballes documentals que l'autor va fer a l'Arxiu. L'ordenació és completament anàrquica, sense relació cronològica ni temàtica, i l'interés també és variable, però no deixen d'haver algunes aportacions interessants. És totalment fruit d'una època òrfena d'historiadors (amb les excepcions de Rogelio Sanchis i Adrian Espí), depenent de la bona voluntat dels lletraferits locals, el que donava lloc a publicacions d'aquest tipus. Llàstima que moltes d'elles passen ja completament desapercebudes per a la historiografia alcoiana.

Sembla que al que tinc li falta la sobrecoberta, i pel que veig soles existeix un exemplar de consulta a la biblio.

Líders!

2011-03-13T20:55:00.000+01:00

Feia temps que no parlava del meu estimat Depor per ací, però l'ocasió ho mereix. I és que, poquet a poquet i sense fer soroll, s'havem convertit en els nous líders del grup:

S'ha de reconéixer que li havem agafat el filet a la categoria, i no hi ha any que no estiguem entre el grup capdavanter. També diu molt poc d'aquesta Segona B, perquè no és que estiguem fent una temporada especialment brillant, sobre tot a casa, però em fa la sensació que amb un mínim de serietat, estabilitat a la banqueta i, sobre tot, pagaments al dia, tens un lloc de privilegi assegurat.

En fi, soles és anecdòtic, perquè encara queda lliga, però com se sol dir, "estem en la pomada".

Biblioteca Alcoiana (XXXVII)

2011-03-12T11:01:00.001+01:00

Títol: Un siglo de construcción, 1903-2004

Autor: Vicente Pérez Seguí

Any d'edició: 2010

Editor: Autoedició, Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi.

Pàgines: 93

ISBN: 978-84-614-5671-0

Fa pocs dies anava a la presentació d'aquest llibre, que partia d'una premissa interessant: l'arquitectura des del punt de vista dels mestres d'obres. Sovint, quasi sempre millor dit, els historiadors tenim el vici de quedar-se amb els grans noms: reis, generals, presidents, empresaris... i poques vegades (també per la inexistent informació) ens referim a la gent que hi ha darrere i que possibilita les seues gestes. Amb la construcció passa el mateix, i sempre ens quedem amb els arquitectes, però mai amb els que en realitat fan els edificis. L'arquitectura és un cas insòlit dins de les arts: autors i executors solen coincidir a la pintura o l'escultura, però en altres com la música, el teatre o el cinema els dos tenen igual reconeixement, cosa que no succeïx a la construcció.

L'autor del llibre que ens ocupa pretén suplir, en part i humilment, eixa injustícia, com a últim membre d'una saga familiar de tres generacions que s'han dedicat a aquest ofici, els "Chulleta". El seu avi, Vicente Pérez Espinós, començà com a mestre d'obres quan aquests ja començaven a deixar el protagonisme als arquitectes titulats, i visqué el gran esplendor de la burgesia alcoiana. El seu pare, Vicente Pérez Jordà, s'enfrontà als difícils anys de postguerra i a la reconstrucció i creixement d'Alcoi. I ell mateix, Vicente Pérez Seguí, va assumir l'adaptació de l'empresa ("Viaducto Obras") als temps moderns i les noves necessitats.

El llibre és modest, de fet es llig en un sospir, i potser és més interessant la nombrosa documentació gràfica que aporta, però tampoc se li pot demanar més. Seria tasca dels historiadors abordar de veritat aquest tema, i no soles pel que fa als mestres d'obres, sinó també a tots els artesans anònims que han col·laborat a engrandir eixes edificacions.

D'excursió per Alcoi

2011-03-07T16:04:00.001+01:00

*EDITAT: Queda ajornada la visita per la pluja, ja avisarem de les noves dates.

AVAI ha tornat a triar Alcoi per a la seua activitat "Una visita per mes", en esta ocasió per a un passeig urbà de la mà de l'historiador, arqueòleg industrial i professor universitari Manuel Cerdà. El recorregut serà aquest proper dissabte a partir de les 11'30, iniciant-se a la Plaça d'Espanya. Per la vesprada també hi ha intenció de visitar el Refugi i el Centre Explora, amb possibilitat d'organitzar un dinaret si hi ha interés.

Per a més informació, ací. Esteu tots convidats.

Et voilà

2011-03-03T15:59:00.000+01:00

Finalment, ja podem posar-vos per ací el tríptic, però si se l'estimeu més en paper, podeu passar per la Tourist Info o pel propi Cementeri:

Biblioteca Alcoiana (XXXVI)

2011-03-02T13:46:00.018+01:00

Títol: Casos y cosas sobre Alcoy

Autor: Roberto García Payá

Any d'edició: 2004

Editor: CAM, Alfagràfic (imp.), Alcoi.

Pàgines: 215

ISBN: 84-688-6923-6

De nou tenim una altra recopilació d'articles del Ciudad, en esta ocasió obra de Roberto García Payá, director i professor que fou de l'Escola Industrial, a més d'Enginyer Cap Municipal, entre d'altres càrrecs. Pòstumament se li va editar altre llibre, Alcoy y sus aguas (2007), ja que aquest fou un dels seus camps d'actuació.

El recull està classificat en àmbits temàtics: Urbanisme, Aigües, Medi Ambient, Indústria i Economia, Ensenyament, Personatges i Varis, amb articles des de finals dels anys 70 fins a principis dels 2000. Ací radica gran part del seu interés, ja que ens permet conéixer els problemes sempiterns que ha patit Alcoi, molts d'ells encara sense resoldre, així com les dots de "futuròleg" de l'autor. L'enginyer demostra la seua gran formació i cultura als diferents articles, lògicament d'interés variable per al lector, a més de la seua constant crítica al sanusisme, més significativa si tenim en compte que ell era de vella tradició socialista (el seu oncle, militar, fou qui afavorí l'accés del poble al quarter a l'inici de la Guerra Civil davant del perill de sublevació, fet que li suposà el posterior afusellament).

En definitiva, es tracta d'una obra certament recomanable, com a testimoni de primera mà d'un protagonista i d'una ment tan preclara d'aquell Alcoi tan recent i tan llunyà al mateix temps. Ja és difícil de trobar però, com sempre, el teniu a la biblio.

El CADA

2011-03-01T18:01:00.000+01:00

Havíem deixat passar els dies sense trobar el moment per a visitar el nou Centre d'Art d'Alcoi, el CADA, però ja puc parlar-vos de les primeres impressions.

En primer lloc, la ubicació és excel·lent: cèntric i a un edifici amb la prestància de l'antic Monte de Piedad, al qual se li ha fet una reforma amb molt de criteri. És un problema si vas en cotxe, clar, però ben prop està l'aparcament públic de La Alcoyana (al qual no li vindria malament una reforma, per cert).

Les sales interiors tenen espai suficient, i ha sigut un encert la conservació de la Sala de Juntes i la Sala del Consell, com a homenatge a la història de l'entitat originària, la més antiga de les que formen l'actual CAM. I és que l'edifici continua sent propietat seua, destinant la planta baixa i la segona a la seua Obra Social, mentre que la primera està dedicada a les exposicions del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana.

Les primeres que van inaugurar el museu van ser la de "Elogi de la pintura. Alcoi 1865-1925", i "Mitos de Cano. La exposición". Òbviament, la que ens interessava era la primera, tot i que la segona, que per cert ja ha estat clausurada, no deixava de ser curiosa, referida a fotos taurines dels famosos que venien per Espanya. La de pintura, com deia, la més interessant, està dedicada a una mostra d'eixa magnífica generació artística que vam tindre a Alcoi a les acaballes del segle XIX i inicis del XX. Obres d'Antonio Gisbert, Emilio Sala, Lorenzo Casanova, Plácido Francés, Francisco Laporta, Fernando Cabrera... i fins i tot una escultura de Lorenzo Ridaura, amb l'interés afegit de pertànyer totes elles a institucions privades o particulars, i per tant no massa accessibles habitualment. Si no haveu anat, no se la perdeu, hi ha de temps fins al 20 de març.

Ja era hora que a Alcoi tinguérem un museu d'art, però ací podem fer també la major crítica: la increïble estupidesa de l'Ajuntament d'Alcoi, que per no poder ni veure a la Consellera de Cultura (del mateix partit!) que ha finançat en gran part l'obra, s'ha desentés completament, perdent una oportunitat única de tindre un espai propi per a tota eixa col·lecció municipal dispersa en diferents dependències i magatzems. Espere (desitge), que si algun dia enviem a pastar fang a estos borinots es puga arribar a algun tipus de conveni.

Biblioteca Alcoiana (XXXV)

2011-02-25T16:38:00.003+01:00

Títol: El combate político de Juan Botella Asensi

Autor: Adrián Miró García

Any d'edició: 1981

Editor: Instituto de Estudios Alicantinos, Sucesor de Such, Serra y Cía. (imp.), Alacant.

Pàgines: 270

ISBN: 84-00-04845-8

Seria qüestió de fer una anàlisi més concreta, però em fa la sensació que gran part del repertori bibliogràfic alcoià existent fins als anys 80 se'l devem, apart de a l'autoedició, al mecenatge de les diferents versions del Monte de Piedad i al de l'Institut d'Estudis Alacantins, entitat vinculada a la Diputació Provincial i que hui en dia porta el nom del nostre Juan Gil-Albert. Ara ja es dedica soles a patrocinar treballs d'investigació i tesis doctorals, però al seu moment va permetre eixir a la llum moltes obres que d'altra forma mai haurien existit o passarien desapercebudes als arxius del Ciudad.
Aquest no és una excepció, ja que originalment va ser publicat pel seu autor a mode de fulletó setmanal al periòdic local, per a ser després recopilat en forma de llibre. A Adrián Miró no cal que el presentem, però potser sí al seu biografiat, un gran desconegut per als alcoians, tenint en compte que és l'únic que, de moment i si no m'equivoque, ha arribat a ministre.

Republicà i esquerrà serien qualificatius que podríem aplicar a Juan Botella Asensi, a més d'íntegre, ja que mai va renunciar a la seua ideologia. A través de la seua vida podem conéixer les intimitats polítiques d'eixa etapa poc estudiada de l'Alcoi de la Restauració, per a passar, després dels seus inicis com a advocat a Madrid, a la primera línia nacional com a diputat i Ministre de Justícia (soles 80 dies) de la II República.
No es porteu a engany, el títol ja deixa palés que és una obra eminentment política, i això és el que es trobareu, però també serveix per a conéixer la personalitat d'un gran alcoià, germà precisament de l'alcalde Evaristo Botella, afusellat al final de la Guerra Civil, i pare de l'escriptor Virgilio Botella, del que, curiosament, el propi Adrián Miró ha publicat molt recentment un altre fulletó setmanal al Ciudad. El veurem algun dia recopilat?
L'obra ja té uns anys, però es pot trobar en llibreries de vell, apart de, com no, a les biblioteques habituals.

Autobombo (XV)

2011-02-15T21:36:00.003+01:00

El tríptic cementerial és ja una realitat, i "los medios habituales" s'han fet ressò de la notícia, cadascú a la seua manera, però amb la mateixa nota de premsa i idèntica foto de base. El periodisme ja no és el que era:

Segons ARAMULTIMÈDIA.

Segons Pàgina 66.

Segons Información.

Segons Las Provincias.

I segons el Ciudad, tot i que ací la notícia sembla ser altra (premeu al damunt per a ampliar-la). Ja sabeu, qui paga, mana.

I ara una justificació: l'òbvia politització que s'ha fet de la guia no és cosa nostra, i entenc els comentaris crítics que van apareixent als mitjans digitals, però no mesclem conceptes: la valoració del patrimoni no entén d'ideologies, i al cap i a la fi, nosaltres s'havem aprofitat d'ells tant com ells de nosaltres.

Que conste

2011-02-14T17:13:00.000+01:00

Que conste, senyors diversos d'agències d'inteligència diverses que es dediquen a rastrejar pàgines diverses buscant enemics diversos, que tot i les semblances, no tinc res a veure amb aquests interfectes. Altra cosa és que estiga d'acord amb el que defenen, que ho estic.

Parle d'aquests, per si no els coneixeu.

Biblioteca Alcoiana (XXXIV)

2011-02-12T13:17:00.000+01:00

Títol: Arqueología Industrial de Alcoi

Autors: Rafael Aracil Martí, Manuel Cerdà Pérez i Màrius García Bonafé.

Any d'edició: 1980

Editor: Ajuntament d'Alcoi, Foco-Berthe (imp.), Alcoi.

Pàgines: 96

ISBN: 84-300-2243-0

Aquesta obra suposà una autèntica fita historiogràfica al seu moment, ja que va ser la primera aproximació bibliogràfica que es feia a l'arqueologia industrial a tot l'estat espanyol. Els seus autors, vinculats a l'estudi de la industrialització i del moviment obrer però pràcticament neòfits en aquesta disciplina, recollien així les experiències que ja feia un temps venien desenvolupant-se al Regne Unit i part d'Europa. El lloc elegit no podia ser altre que Alcoi, tant pel propi origen dels autors (dos alcoians i un murer) com per les possibilitats que oferia la pervivència d'un considerable patrimoni industrial a aquell moment.

Com deia, es tracta soles d'una aproximació, amb una introducció sobre l'aparició i evolució de la disciplina, així com del cas concret de la industrialització alcoiana, amb les possibilitats que oferia l'estudi científic de les restes materials i els testimonis orals i escrits d'aquell procés. L'obra es completa amb una ampli recull fotogràfic, dividit en apartats per a les indústries tèxtil, paperera i metal·lúrgica, a més d'un per a construccions civils. Precisament, ací es pot criticar que s'imprimira tot el llibre en tinta verda, el que provoca que la majoria de imatges no siguen aprofitables.

Tampoc es planteja cap tipus de mètode o de tècniques arqueològiques, lògicament pel propi desconeixement dels autors, però això seria suplit anys després amb la Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial (1995), coordinada per Manuel Cerdà i Màrius García, i amb la primera aplicació pràctica a Espanya de l'arqueologia industrial al Molinar d'Alcoi, dirigida pel propi Cerdà i on vaig tindre la sort també de participar-hi. Finalment, la seua obra de 2008, Arqueología Industrial, que ressenyarem en altra ocasió, es pot considerar tot un manual definitiu de la disciplina.

En resum, es tracta d'una obra amb un valor més bibliòfil que altra cosa, ja que ha sigut superada després pels mateixos autors, però no deixa de ser una lectura interessant. És molt difícil ja de trobar, però la teniu disponible a les biblioteques habituals.

Re-evolució

2011-01-31T16:01:00.000+01:00

És difícil, de vegades, fer comprendre als alumnes un concepte com el de "revolució", tan habitual, per cert, a la Història Contemporània. Pot confondre's amb "evolució", però aquesta no és traumàtica. Pot confondre's amb "revolta", però aquesta no és transcendent. "Revolució" és, en definitiva, trencar amb el passat i construir un nou futur. "Revolució" ben bé pot ser el que està veient-se a Tunísia, Egipte, Algèria o Iemen, soles el temps ho dirà, però és curiós com ara tots, governs i mitjans de comunicació, s'han adonat de sobte que aquests eren règims poc democràtics. Això sí, altres encara no es qüestionen, al menys mentre els dure el petroli.

"Una revolució és la larva d'una civilització". Víctor Hugo.

Biblioteca Alcoiana (XXXIII)

2011-01-28T20:24:00.001+01:00

Títol: Retazos de una época de inquietudes

Autor: Mario Brotóns Jordá

Any d'edició: 1995

Editor: Autoedició, Artes Gráficas Alcoy (imp.), Alcoi.

Pàgines: 516

ISBN: 84-605-2174-5

Baix aquest suggeridor títol trobem les memòries de Mario Brotóns, també conegut com "Aventino", polifacètic alcoià, llibreter i paperaire de professió, però també excursionista, arqueòleg aficionat (va descobrir amb uns companys les pintures de La Sarga) i, sobre tot, destacat dirigent del socialisme alcoià durant el franquisme. Precisament, la vessant política és la que aborda en aquesta obra, des dels seus inicis com a milicià anarquista fins al seu rebuig al nou PSOE sortit de la Transició.

Curiosament, els primers capítols són de caire més històric, repassant dos moments claus del moviment obrer alcoià: el moviment luddita i la Revolució del Petroli, més uns altres amb generalitats sobre Alcoi i la Història d'Espanya. Però el que ens interessa, evidentment, són els capítols dedicats a la seua trajectòria vital, començant per ser, amb 14 anys, el milicià més jove del batalló que va anar a combatre a Còrdova, i passant després pels esdeveniments de la Guerra Civil, les seues etapes a la clandestinitat i la presó, per a finalment conéixer la refundació i l'evolució del PSOE alcoià i provincial.

Un matís important: la que jo tinc és la segona edició, que augmenta considerablement la primera, i la qual es va publicar el mateix any de la seua mort. Per una banda, adjunta un apèndix dedicat a explicar tot el que sabia sobre la famosa massacre de la carbonera del Cercle Industrial, i certament ell era la persona més informada dels que quedaven per a contar-ho, aportant fins i tot el nom dels autors. Al mateix temps, li servia per a criticar durament les versions aportades per Coloma i Pascual que ja havem abordat per ací. Per altre costat, també adjunta un fullet plegat dedicat a la identificació que ell mateix va fer del famós "milicià caigut" de la foto de Capa, també portada de l'obra.

Imprescindible, per tant, buscar aquesta segona edició si vos interessa el llibre, i haurà de ser a la biblioteca, perquè és quasi impossible de trobar a la venda.

Quin Petroli!

2011-01-17T00:15:00.000+01:00

Treballar al teu poble t'obri un fum de possibilitats didàctiques, no sols pels coneixements que pugues tindre del teu entorn, sinó pels materials que pots utilitzar. En esta ocasió, vaig pensar d'encarregar un treballet per a aquestes festes nadalenques centrat en la Revolució del Petroli, ja que el moviment obrer és una unitat didàctica tant a 4t d'ESO com a 1r de Batxillerat.

El resultat pense que ha sigut bo, ja que a molts els ha interessat i els ha sorprés que uns fets així pogueren donar-se a escenaris tan propers. A més a més, i com a complement perfecte i no preparat, resulta que a l'assignatura de Valencià els havien encomanat llegir-se Júlia, d'Isabel-Clara Simó, així que més no podem demanar. Vos adjunte els materials utilitzats, per si vos interessa (premeu damunt per a ampliar-los):

Biblioteca Alcoiana (XXXII)

2010-12-28T13:34:00.001+01:00

Títol: Hombres que mueven Alcoy

Autor: Floreal Moltó Soler

Any d'edició: 1973

Editor: Autoedició, Tipografía Artística Puertes (imp.), València.

Pàgines: 298

ISBN: 84-400-6570-1

Aquest és un llibre molt famós, no tant per ser conegut o haver estat llegit com pel seu títol, que s'ha convertit en una frase que ha passat a formar part de la parla alcoiana. En realitat, més que el llibre, els que van ser coneguts al seu moment van ser els articles publicats al periòdic Ciudad pel seu autor, el periodista i conegut expert deportivista Floreal Moltó, que després va recopilar a títol personal en aquesta obra.

Es tracta d'un recull d'entrevistes a 45 personalitats alcoianes del moment, eixos "hombres que mueven Alcoy" del títol, en la seua majoria industrials, però també alguns altres com Rafael Coloma, director del periòdic, Cirilo Tormo, arxipreste d'Alcoi, o Jorge Silvestre, l'alcalde del moment. La veritat és que sorprén l'estil d'aquestes entrevistes, molt directe i informal, sovint amb temes que s'allunyen dels que podríem considerar obvis per a determinats personatges. El resultat és un panorama prou complet de la societat alcoiana del moment, amb la incertesa d'un franquisme que s'acabava i un problema omnipresent: la manca de sòl industrial que estava provocant la fugida de les empreses alcoianes cap a les poblacions dels voltants, a l'espera de la construcció del polígon de Cotes Baixes.

Potser hauria sigut desitjable, des del punt de vista d'un historiador, parlar més del cas concret i les circumstàncies de cada empresa, però comprenc que aquest no era l'objectiu del periodista, que se centra més en les persones. En qualsevol cas, sí que se li pot criticar que "hombres que mueven Alcoy" també serien els del món de la cultura del moment, per exemple, i sobre tot, totes aquelles persones anònimes que amb el seu esforç i treball personal contribuïen a engrandir els noms dels protagonistes. Pot sonar demagògic, perquè açò és impossible de reflectir en entrevistes personals, però potser el títol no és massa afortunat, i de fet crec que hui en dia la frase s'utilitza amb un to més irònic que altra cosa.

El llibre és pràcticament impossible d'aconseguir, de fet jo el vaig trobar per casualitat, i sospite que li deu faltar la sobrecoberta (algú també el té i me la pot escanejar?). En qualsevol cas, hi ha un exemplar a la biblioteca.

Un matí boirós

2010-12-19T18:16:00.000+01:00

Aquest matí havem realitzat la visita prevista al Cementeri, organitzada des d'AVAI, i la veritat és que l'ambient ha sigut molt propici, amb una boira que li ha donat un atractiu especial. La guia ha anat molt bé, i el grup, molt interessat, ha contribuït al bon funcionament del recorregut. Ací teniu un recull d'imatges:

Teniu més informació al blog d'AVAI.

Visita al Cementeri

2010-12-15T13:47:00.000+01:00

Des de l'Associació Valenciana d'Arqueologia Industrial (AVAI), i dins la nostra activitat "Una visita per mes", havem organitzat una visita cultural al Cementeri Municipal d'Alcoi per al proper diumenge 19 de desembre, on farem un recorregut guiat i comentat.

Observarem com la societat industrial alcoiana es reflectix perfectament en l'evolució interna del cementeri, amb parcel·les específiques (militars, cementeri civil, religiosos, cenotafi...) i diverses tipologies de soterrament (fosses comunes, fossa-nínxol, galeries subterrànies, hipogeus...), detenint-se també, lògicament, en la riquesa artística i varietat d'estils dels panteons burgesos.

El lloc de trobada és a les 12'00 hores a la porta del Cementeri, i està previst que finalitze la visita cap a les 14'00 h. Soles preguem confirmeu assistència per a no fer un grup excessiu i saber també quants plànols hem de preparar-vos.

Esteu tots convidats.

Biblioteca Alcoiana (XXXI)

2010-12-10T20:35:00.002+01:00

Títol: Horas robadas

Autor: Miguel Pascual Mira

Any d'edició: 1993

Editor: Alcoy 2000 Ediciones, Gráficas El Cid (imp.), Alcoi.

Pàgines: 464

ISBN: 84-604-6493-1

Pràcticament es poden comptar amb una mà les novel·les històriques existents amb tema alcoià, i aquesta és una, com a mínim, de les més documentades.

El seu autor fou dirigent sindicalista i, tot i no tindre formació d'historiador, segurament és un dels màxims coneixedors de la nostra particular Guerra Civil, sense haver-la viscut. I és que precisament d'açò tracta la novel·la: un relat de tots els esdeveniments més significatius que van haver a Alcoi, o allà on van anar els alcoians, des del mateix moment de l'alçament fins a la derrota republicana. No penseu que tot està elaborat a partir d'elucubracions: al final hi ha un ampli annex documental, a més de ressenyar totes les fonts orals i escrites utilitzades, però ha de quedar clar també, com el mateix autor adverteix, que en definitiva és una ficció i poden haver noms i fets que no s'ajusten a la realitat. Precisament, aquesta és la major crítica que podem fer-li, ja que en el moment de publicar el llibre encara hi havia molta gent que havia viscut aquells esdeveniments de primera mà, els quals no van digerir massa bé algunes particulars interpretacions que no s'ajustaven a la realitat, cas de la coneguda massacre del Cercle Industrial.

Apart d'això, el deute al llibre de Coloma que ressenyàvem l'altre dia és evident, ja que més o menys segueix el que allí hi ha recollit, així que ve a ser un complement perfecte i una visió, per sort, no tan parcial com la d'aquell autor. La llàstima és que deu ser pràcticament impossible d'aconseguir en cap lloc, però hi han alguns exemplars a les biblioteques habituals.

Per cert, Miguel Pascual va ser també conegut després per fer algunes troballes sobre la famosa foto de Capa i la seua identificació com a Federico Borrell "Taino". En aquest sentit, sembla que és autor d'un altre llibre amb el títol de ¡Milicianos! Taino, el miliciano olvidado. He trobat la portada, però cap informació més, i ni tan sols hi han exemplars a la biblioteca, cosa que m'estranya. De veritat es va publicar, o sols va quedar en un projecte? Ho dic perquè el disseny de la portada sembla inacabat, i pel que es veu, pertany a la mateixa editorial que l'anterior, la qual, si no m'equivoque, era propietat del mateix autor. Seguirem investigant.

Biblioteca Alcoiana (XXX)

2010-12-08T13:29:00.000+01:00

Títol: José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en Alcoi y Vila-Real.

Autor: Miquel i Andreu Amorós Peidro.

Any d'edició: 2005

Editor: Likiniano elkartea, Publidisa (imp.), Bilbao.

Pàgines: 143

ISBN: 84-609-8878-3

Tematitzat com estic últimament amb la Guerra Civil a Alcoi, no vaig poder resistir la temptació de fer-me amb aquest llibret que circul·la pels establiments locals. Els autors són dos reconeguts anarquistes, sobre tot el primer, autor de nombrosos llibres de temàtica llibertària, que en aquesta ocasió col·laboren per fer una mena de biografia del seu avi matern, el protagonista del títol.

Dic que no és una biografia a l'ús, perquè en realitat es tracta d'una espècie de cronologia del moviment obrer paral·lela a l'existència del seu avi, des que nasquera pràcticament amb el segle XX (1897) fins a la seua mort (1941) als camps de treball de les colònies franceses nord-africanes. Aquesta última etapa, basada quasi exclusivament en les cartes que enviava a la família, sí que és ja netament biogràfica.

La resta, com deia, ens ofereix un panorama prou complet del moviment obrer tant a Alcoi com a Vila-real, on les circumstàncies van fer traslladar-se al protagonista, obrer metal·lúrgic, per a treballar. Com resa el títol, va ser militant de la CNT, tot i que normalment apartat, per voluntat pròpia, dels grups dirigents, així que, junt amb la ideologia confessa dels autors, és evident que l'anarcosindicalisme és el gran protagonista del llibre, més si tenim en compte la seua importància a Alcoi en aquell moment.

Prou ben documentada, amb bibliografia, llistat d'arxius consultats, notes i apèndix fotogràfic, si alguna cosa trobem en falta és precisament un esperit més crític amb l'actuació del moviment llibertari al llarg del conflicte, ja que també va ser partícip destacat del fracàs del seu bàndol.

Un poc dens per moments, el recomane als interessats pel tema que vulguen aprofundir més en les circumstàncies d'aquells temps.

Fumboleries

2010-12-07T12:32:00.000+01:00

Ja fa temps que el futbol no desperta passions en mi, llevat d'un Depor que, més per "patriotisme" que per altra cosa, ens porta diumenge sí, diumenge no, al freqüentment gèlid Collao.

Però la força de les circumstàncies fa renàixer, en ocasions, vells enamoraments, i més quan l'equip de la teua infantesa, aquell pel qual discuties amb els companys o fins i tot dormies entre els seus colors, meravella a qualsevol bon aficionat a "l'esport rei".

I no és qüestió de forofisme, és qüestió d'un model del qual poden sentir-se orgullosos. Fer el futbol que fa el Barça, fidel a la seua concepció, superant daltabaixos pel mig, des que Cruyff tornara com a entrenador per a implantar i perfeccionar el que es feia a l'Ajax, té molt de mèrit.

Els resultats, a la vista de tots: no es pot negar la vistositat i efectivitat del seu joc, ni la titularitat habitual de 7 o 8 productes de la "pedrera", ni el fet que tres d'ells siguen els candidats al Baló d'Or. Ni tan sols, per molt que li dolga a tota eixa premsa i noticiaris madrilenys i madridistes, que si la selecció espanyola ha arribat on està, és gràcies fonamentalment al Barça.

Altres models, els dels fitxatges mediàtics a colp de talonari i els egos unflats i auto-divinitzats, potser done resultats a curt termini, però què voleu que vos diga, si es pot triar...

Novetats blogueres

2010-11-27T13:56:00.001+01:00

De tant en tant vaig afegint ací a l'esquerra enllaços del particular món bloguer alcoià, amb els únics requisits de semblar-me interessants i de tindre al nostre poble d'alguna forma present als posts. Per desgràcia, molts acaben sent abandonats pels seus autors i acaben enfonsant-se al llistat, però em resistisc a esborrar-los, encara que açò acabe convertint-se en un cementeri de la blogosfera. Per sort, de tant en tant apareixen noves propostes que considere oportú ressenyar.

Hui vos porte, per una banda, el blog de la "Lupa Alcoyana", un observatori polític d'Alcoi, com ell (o ella) mateix es defineix. Les seues opinions em semblen molt encertades i, sobre tot, documentades, cosa que és d'agrair:

LA LUPA ALCOYANA

I l'altre és una autèntica joia, obra de Pau Rubio (abans conegut com a Senil Dion), i que recull una sèrie de cartes que un familiar va enviar a la seua xicona des del front, en plena Guerra Civil. Un testimoni únic i de primera mà que té la immensa sort de conservar, i nosaltres que ho compartisca públicament:

LAS CARTAS DE J. (també en valencià)

Biblioteca Alcoiana (XXIX)

2010-11-13T13:25:00.000+01:00

Títol: Episodios alcoyanos de la Guerra de España

Autor: Rafael Coloma Payá

Any d'edició: 1980

Editor: Casa de Alcoy, Gráficas Díaz (imp.), Alacant.

Pàgines: 429

ISBN: 84-300-3595-8

És precís enfrontar-se amb suspicàcia a una obra sobre la Guerra Civil escrita per un convençut falangista i ex-voluntari de la "División Azul", i no ajuda, tot i la seua pretesa objectivitat a la introducció, trobar-se a la primera pàgina amb allò de "se había alzado en armas el Ejército, para salvar a España del caos en que la estaba sumiendo el Frente Popular".

Una vegada previnguts, i obviant la contínua condemna moral sobre les baixes d'un bàndol i no les de l'altre, és un llibre certament recomanable, ja que realitza una exhaustiva crònica de tots els esdeveniments, mes a mes, ocorreguts a Alcoi en aquells anys difícils. Apart de les seues pròpies vivències, utilitza com a fonts els periòdics de l'època (fonamentalment la Gaceta de Levante, primer, i Humanidad després), així com diverses obres de la historiografia franquista que, òbviament, soles ens donen una visió dels fets, però ací havem d'exculpar a l'autor, perquè en 1980 encara no existia pràcticament cap estudi des de l'altre costat.

Està realitzada amb prou rigor d'investigació, amb un índex detallat, bibliografia i fins i tot citació de fonts (de forma un poc general, això sí) al final de cada capítol, cosa que és d'agrair per si es vol aprofundir amb l'estudi. Les imatges són escasses, centrades principalment en els temples enderrocats i en les tombes d'alguns "caídos", aspecte de nou tendenciós, perquè també es podria haver il·lustrat amb alguna conseqüència dels bombardejos, per exemple.

En qualsevol cas, i amb les precaucions assenyalades, és un testimoni indispensable per a conéixer millor les circumstàncies de la Guerra al nostre poble, però ja és pràcticament impossible d'aconseguir. Per sort, hi han alguns exemplars disponibles a les biblioteques locals.

També en notes de premsa

2010-11-06T01:08:00.000+01:00

El tríptic és imminent, i ja comença a saber-se com és via notes de premsa:

ARAMultimèdia

El Periòdic.com

Autobombo (XIV)

2010-11-03T00:02:00.004+01:00

Promet que és l'última vegada, al menys en una temporada, que eixim en "los medios", però sí, ací ens teniu de nou en la contraportada del Ciudad d'ahir, ara amb motiu de la refundació d'AVAI:

Dos panteons "oblidats" al Cementeri d'Alcoi (i II)

2010-11-02T00:05:00.023+01:00

I ací teniu el segon article que ens ha publicat el Ciudad, en l'edició del dia 1 de novembre de 2010, pàgines 22 i 23 (premeu per a ampliar). Ens han canviat el títol i ha perdut un poc de sentit, perquè soles parlem d'un panteó de Ridaura:

La batamanta!

2010-11-01T16:24:00.000+01:00

No es podeu perdre aquest exemple de publicitat agressiva:

Dos panteons "oblidats" al Cementeri d'Alcoi (I)

2010-10-26T00:26:00.001+02:00

El nostre benvolgut Ciudad ha tingut a bé publicar-nos un parell d'articles sobre el nostre tema "estrella". Ací teniu el primer, amb data de 25 d'octubre de 2010, pàgines 22-23 (premeu per a ampliar):

La setmana que ve, el següent.

Biblioteca Alcoiana (XXVIII)

2010-10-19T14:15:00.060+02:00

Títol: Alcoy a mediados del siglo XVIII

Autor: Anònim

Any d'edició: 1753 (1996)

Editor: Misèria i Companyia, Imprenta Belguer (imp.), Alcoi.

Pàgines: 70

ISBN: 84-87885-21-7

Adrián Miró, conegut escriptor i erudit local, va recuperar aquest document d'entre els papers del llegat de son pare, qui a la seua vegada l'havia copiat d'un altre arxiu particular. Al no conservar l'original les primeres i últimes pàgines, era difícil d'ubicar dins la historiografia local, però del que no hi ha dubte és que es tracta d'una "Guia d'Alcoi", semblant a les ja conegudes d'altres èpoques, i en aquest cas datada en 1753, ja que anava a celebrar-se el centenari dels fets miraculosos de la Font Roja.

A més d'uns trets geogràfics i històrics (que inclouen els habituals mites de l'antiga historiografia local), la guia serveix sobre tot per a descriure tots els aspectes de la vila d'Alcoi d'aquell moment: urbanisme, edificis destacats, oficis i gremis, serveis i institucions, festivitats religioses... i fins i tot adjunta una relació d'alcoians cèlebres i de les nombroses i inversemblants relíquies que tenien els diferents temples locals. El desconegut autor mostra una gran erudició, tot i que també recull moltes parts de la Célebre Centuria de Vicente Carbonell, de qui parlarem en altra ocasió.

Una curiositat, en definitiva, de gran interés històric, sobre tot pel moment en què va ser escrita, i que de segur encara podeu trobar a preu molt assequible, gràcies a l'econòmica edició que es va fer fa uns anys.

Autobombo (XIII)

2010-10-18T14:16:00.003+02:00

Els "cementeriòlegs" seguim d'actualitat, en esta ocasió per al portal de notícies ARAMULTIMÈDIA, amb un reportatge de Jordi Orts: "Molt més que un cementeri".

Més o menys la mateixa versió és la que Jordi també ha fet per a El Mundo, edició d'Alacant del 10 d'octubre de 2010:

I com diu allí, estem preparant l'edició d'un tríptic informatiu per a tot aquell interessat en el patrimoni histórico-artístic d'aquest recinte. Ja vos diré alguna cosa en tindre'l enllestit.

Biblioteca Alcoiana (XXVII)

2010-10-17T17:19:00.001+02:00

Títol: Los incendiarios de Alcoy

Autor: Julio Rocha

Any d'edició: 1993

Editor: Alcoy 2000 Ediciones, Gráficas El Cid (imp.), Alcoi.

Pàgines:354

ISBN: 84-604-5946-2

Aquest llibre supose que és una de eixes "rareses" bibliogràfiques que ixen de tant en tant, ja que, completament desconegut, es va comunicar a la Biblioteca Municipal la seua existència a una llibreria barcelonina. La Regidoria de Cultura el va adquirir, i es tractava d'una obra (un "romance original", com es subtitula) datada cap a 1875 i situada en l'Alcoi d'aquella època, amb la particularitat d'estar escrita en portugués i editada a Lisboa, amb el títol Os incendiarios de Alcoy.

Poc podem dir de l'autor i de la seua obra, molt vulgar i carregada de la ideologia de l'època: suposadament ambientada a Alcoi, no hi ha cap versemblança ni de localitzacions ni de protagonistes, llevat d'algun nom aïllat, i fins i tot els fets de la Revolució del Petroli, que suposadament li donen nom, són tractats molt tangencialment, recollint la versió més truculenta que va circular per l'Espanya d'aquell moment. La trama en si mateixa és prou "infumable", i de fet reconec que soles he pogut llegir-la per damunt, detenint-me en el que m'interessava respecte als fets d'Alcoi. El seu vertader interés és la constatació palpable que, soles uns dos anys després del Petroli (1873), un portugués coneixia el suficient, tot i que distorsionadament, per a situar una obra en aquells fets als quals el propi Engels també es va referir. Apart de la menció a l'alcalde, Agustí Albors, sorprén per exemple que parle en un moment donat de la fàbrica d'Anselm Aracil, així que alguna documentació manejaria.

Una editorial local va decidir, al seu moment, publicar la traducció al castellà junt amb la còpia facsímil de l'obra, i aquesta és l'edició que manege. A la biblioteca teniu tant l'original com diversos exemplars d'aquesta edició però, sincerament, és totalment prescindible, així que no perdeu el temps amb ella.

Biblioteca Alcoiana (XXVI)

2010-10-12T11:38:00.001+02:00

Títol: Historia religiosa de Alcoy

Autor: José Vilaplana Gisbert

Any d'edició: 1892 (1977)

Editor: Francisco Botella (imp.), Alcoi. Ed. facsímil a càrrec de Diputació Provincial, Sucesor de Such, Serra y Cia. (imp.), Alacant.

Pàgines: 526

ISBN: 84-500-2418-8

Aquest és un altre d'eixos clàssics de la historiografia local, ja que, tot i centrar-se exclusivament en l'evolució religiosa d'Alcoi, aquest ha sigut un aspecte que sempre ha estat lligat a la pròpia història de qualsevol poble.

L'autor, el prevere Vilaplana, que després seria el Cronista Oficial de la ciutat, la va presentar a un certamen literari celebrat a les festes de 1890 i, lògicament, va ser premiada. Va ser publicada primer per parts a un periòdic local, i després ja com a llibre en 1892. En qualsevol cas, aquest facsímil es va fer a partir d'una altra edició de 1903 que, inexplicablement, es numerava de la pàgina 198 a la 707.

L'obra presenta un sorprenent rigor historiogràfic, amb notes a peu de pàgina, citacions de les fonts i un detallat índex, soles es troba a faltar una bibliografia compilada (supose que tampoc serien molts els llibres als que va poder accedir en aquella època, sent la majoria un treball d'arxiu).

La informació que ens proporciona és molt valuosa, sobre tot considerant que l'autor tenia accés a arxius com el tristament desaparegut a la Guerra Civil de la parròquia de Santa Maria, que tenia fons des del segle XVI. Evidentment, tot queda condicionat a la seua visió des del punt de vista catòlic i eclesiàstic, però això no li lleva interés. Es fa un repàs des de la mateixa fundació d'Alcoi fins al moment de l'elaboració del llibre, i als capítols més antics és on havem de ser un poc crítics, ja que Vilaplana recull alguns mites existents sobre els primers temps d'Alcoi que després s'han repetit molt en la historiografia local, basant-se en aquesta font. Sort que els il·lustres historiadors que tenim hui en dia ja van posant les coses al seu lloc.

En resum, una obra fonamental de consulta, un poc difícil de trobar, això sí, però com sempre, hi han exemplars disponibles a diverses biblioteques, i a la Central tenen fins i tot un original de 1892.

Jo ja ho sabia

2010-10-11T13:51:00.001+02:00

Doncs sí. No és que m'haja llegit cap llibre seu, ni tampoc que coincidisca especialment amb la seua ideologia, però jo ja sabia que tard o prompte li donarien el Nobel:

Autobombo (XII)

2010-10-05T14:53:00.001+02:00

No estaba muertooooo, estaba de parrandaaaa...

Ja estic de nou per ací, i perdoneu per l'abandonament temporal del blog, però tinc una explicació satisfactòria, i que a més em serveix per a recuperar aquella secció clàssica de l'autobombo que "los viejos del lugar" ja coneixeu (premeu per a engrandir la imatge):

Clar, després de la portada i algun que altre reportatge interior, soles em quedava la contraportada del Ciudad, així que objectiu complit. Fora conyes, la veritat és que aquest assumpte ens ha tingut ocupats tot l'estiu, i això junt amb l'inici de curs al meu nou destí ha provocat que deixara açò un poc abandonat.

Respecte al treball d'investigació sobre el cementeri, una experiència molt enriquidora, i esperem que siga el principi de moltes altres.

Un nou començament

2010-09-14T18:48:00.000+02:00

Institut nou, alumnes nous, companys nous... i ja toca començar. Enguany torne a tindre per tercer any consecutiu Geografia de 2n de Batxillerat (m'he fet geògraf a la força), repetisc amb dos 4ts d'ESO als que done Història, com el curs passat, i com a novetats done Història del Món Contemporani per a 1r de Batxillerat, Ciències Socials de 2n d'ESO, i també tinc una horeta setmanal de Treball Monogràfic d'Investigació, per a 4t. Potser en aquesta última també em done per experimentar, com vaig fer amb el Taller de l'any passat.

Un horari carregat, però em sent més realitzat així que amb aquelles hores mortes d'Atenció Educativa que he patit els cursos passats. Per altra banda, també em lliure de ser tutor i d'ofegar-me amb paperassa burocràtica.

En fi, veurem com va la nova experiència.

Retorn al Collao

2010-09-05T20:37:00.000+02:00

Ja tenia jo ganes de tornar a veure al Depor, després d'haver anat soles a un partit de la pretemporada, i damunt tocava el màxim rival, l'Ontinyent. Massa prompte per al "derby", perquè la gent encara no s'ha animat a pujar i l'horari de dissabte no ajuda massa, amb molts buits a les grades, i l'equip tampoc està suficientment rodat.

La veritat és que estan molt verds. Ja havia sigut polèmica la setmana, després de perdre el primer partit a casa del Sant Andreu i de ser eliminats a la Copa pel Poli Ejido, apareixent crítiques per la falta de compromís d'alguns jugadors. Ni un sol tir amb perill en tot el partit és un resultat poc esperançador, més enllà del 0-0 que es va quedar al final. L'Ontinyent, per cert, molt millor plantat i molt més tàctic, però també amb poca pólvora.

Hui per hui no tenim centre del camp ni davanter de referència, i ací és on s'ha de millorar. Els fitxatges semblen ser prou encertats, però com dic, els queda molt per a fer equip. Esperem que no siga tard per a enganxar-se al carro quan ho aconseguisquen.

I res més, soles dir-vos que per sort des de fa un temps tenim a algú millor que jo a la blogosfera per a estar completament informats de l'actualitat deportivista, l'incombustible Seserino.

Crisi bloguera

2010-08-22T10:20:00.000+02:00

No em puc creure com d'abandonat tinc açò, però és que a l'habitual sequera intel·lectual estival s'afegeixen algunes altres coses que tinc entre mans i que em tenen ocupat quasi al 100 %, de les quals ja en parlarem.

El que sí m'ha sorprés és trobar-me que alguns dels paisans bloguers més actius han decidit tancar la "paraeta" oficialment. En fi, espere que soles siga un descans, perquè blogs amb vertader trellat hi han pocs.

Per la meua part, destrellatat o no, promet tornar prompte amb els retalls habituals. Que acabeu de passar bon estiu.

Biblioteca Alcoiana (XXV)

2010-07-03T14:23:00.000+02:00

Títol: Els lluitadors

Autor: Francesc Gisbert Muñoz

Any d'edició: 2005

Editor: Edicions Bromera, Romanyà-Valls (imp.), Alzira.

Pàgines:246

ISBN: 84-9824-019-0

L'altre dia em vaig fer amb aquesta novel·la, obra del prolífic escriptor alcoià Francesc Gisbert (també professor de Valencià), i m'ha enganxat tant que m'ha durat soles dues vesprades.

Anava ja sobre avís del que em trobaria, sobre tot per l'atractiu afegit que ha suposat la Ruta Literària d'Alcoi industrial i modernista, guiada pel propi autor i que segueix alguns dels escenaris de la novel·la, però el que més m'interessava era la recreació històrica de les acaballes d'aquella belle époque alcoiana que va finalitzar amb la Guerra Civil.

I és que aquest és l'argument de la primera part del llibre: l'Alcoi de la Segona República a través dels ulls d'Estrella, una xiqueta que també està present al relat en paral·lel que se'ns ofereix, ubicat ja a l'actualitat, on ja com a una dona major, recorda tots aquests fets junt amb la seua inquilina Alícia, una immigrant argentina. Reconec que aquests capítols paral·lels no aconsegueixen enganxar-me, m'interessen molt més els del passat, i no sé si és cosa meua o és que l'autor tampoc arriba a donar-li massa profunditat a aquest aspecte.

En qualsevol cas, el que buscava no em defrauda: l'Alcoi dels anys 30 ens apareix real i viu, amb totes eixes característiques que tantes vegades li he escoltat a la iaia. Tampoc falten els personatges reals, sobre tot els grans noms de la indústria alcoiana: els Albors, els Ferrandis, els Carbonell, els Mataix, els Escaló, els Matarredona... però també milicians com el tristament conegut "Taino", protagonista de la famosa foto de Capa. És apreciable també l'esforç de l'autor per recollir expressions o menjars típics de la zona, que contribueixen a donar-li versemblança.

La segona part segueix les desventures de la protagonista i altres secundaris a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial, ja lluny d'Alcoi i, per tant, amb menys interés personal per a mi, però al mateix temps la història "actual" també es dilueix i, al final, no arriba a cap conclusió. Açò provoca, al meu parer, que la novel·la no siga "rodona", però en qualsevol cas vos la recomane, encara que siga com a document històric, perquè, tot i els elements de ficció, es nota el gran treball d'investigació i documentació que ha realitzat l'autor, i que a més li va suposar el premi "Enric Valor" de Novel·la en Valencià, atorgat per la Diputació d'Alacant.

Tanquem el taller

2010-06-27T18:15:00.002+02:00

Ja ha arribat la fi del curs i toca tancar el blog que he utilitzat per a l'assignatura optativa Taller del Geògraf i de l'Historiador. La cosa ha anat molt bé, així que, tot i no actualitzar-lo més, el deixe actiu per si a algú li fa paper.

Ho han tornat a fer

2010-06-25T12:50:00.000+02:00

Després del de Pasqua, els meus antics alumnes tornen a fer un soparot, amb el seu corresponent cartell que ja comença a ser una tradició:

Em reitere: són uns cracks.

Crònica salonera

2010-06-22T19:22:00.002+02:00

Fa molt, molt de temps, a un Saló del Còmic molt llunyà, ens vam trobar amb d'allò milloret de la Galàxia...

Era una terra de sorpreses, amb exposicions de pàgines originals de grans herois...

Amb conferències d'admirats autors...

Amb fauna local d'allò més variada...

Ens va servir per a aprovisionar-nos de merchandising variat, samarretes xules... i una maleta plena de còmics, clar.

Si pot ser, l'any que ve repetim.

Biblioteca Alcoiana (XXIV)

2010-06-21T20:43:00.005+02:00

Títol: Alcoy contado por sus piedras y vida de Vicente Pascual

Autor: Jacqueline Charron

Any d'edició: 2009

Editor: Autoedició, Grafixman (imp.), Cocentaina.

Pàgines: 324

ISBN: 978-84-613-7040-5

L'estudi més profund que mencionava l'autora a la guia ja comentada el trobem precisament ací, un llibre que recopila informació sobre les principals obres arquitectòniques localitzades a Alcoi (i comarques) i els seus autors, amb abundància d'imatges.

L'estructura és la cronològica, amb diferents períodes de temps des de la fundació de la vila (sense oblidar-se de les restes més antigues al preàmbul) fins a 1950, ja que a partir d'ací s'imposa el racionalisme i els edificis perden qualitat estètica i originalitat. Fora d'esta distribució, l'autora dedica especial atenció al Conservatori, la Casa Laporta i l'Hort de Brutinel, per la seua singularitat, i vos recomane sobre tot que es detingueu en aquest últim, ja que pocs a Alcoi sabran que existeix aquesta meravella al nostre terme.

La segona part de l'obra està dedicada a la biografia de Vicent Pascual Pastor, però també aborda breument la del seu company, l'arquitecte Timoteu Briet Montahud, del qual hi ha menys informació. Res a objectar a una biografia molt completa sobre les diferents facetes de Pascual com a arquitecte, acadèmic i polític, ja que també va ser professor i director de l'Escola Industrial i, a més a més, alcalde d'Alcoi.

Finalment, afegeix diferents annexes com discursos, plànols, articles o fotografies relacionats amb el biografiat, i adjunt porta el DVD Alcoy Modernista, reeditat per a l'ocasió en aquest format.

Una obra molt completa, en definitiva, però que també té, al meu paréixer, algunes mancances que no li permeten ser rodona.

En primer lloc, tot i que siga un llibre divulgatiu i no erudit, pense que és necessari un major rigor historiogràfic, amb una correcta citació de les fonts utilitzades i una millor elaboració de la Bibliografia, ja que el criteri cronològic que ha utilitzat no ajuda res a l'investigador que vulga consultar-la. També s'ha de ser més detallat quan es parle d'expedients, llicències d'obres o articles periodístics, ja que no hi ha forma de saber quins són en concret.

Això pel que fa al contingut, i sobre el continent, pense que la maquetació i el disseny del llibre són un poc... "d'anar per casa", i que podria haver-se tingut un poc més de cura, des de la mateixa portada, fins a l'alineació dels textos (a vegades a l'esquerra, a vegades justificats), passant per la disposició de les fotografies, que sol ser arbitrària i deixa espais buits i desquadrats.

De tota manera, són detalls menors i no impedixen que es puga gaudir d'una obra que, de segur, agradarà a tothom, així que la recomane de veritat a tot aquell que vulga conéixer millor el nostre poble i els personatges que el van imaginar al seu moment.

Biblioteca Alcoiana (XXIII)

2010-06-15T20:17:00.001+02:00

Títol: Paseos arquitectónicos por Alcoy

Autor: Jacqueline Charron

Any d'edició:2002

Editor: Autoedició, Artes Gráficas (imp.), Alcoi.

Pàgines:100

ISBN: 84-607-6342-0

Reprenem aquestes ressenyes bibliogràfiques amb la que podríem considerar una especialista en l'arquitectura local de finals del segle XIX i principis del XX, i que curiosament no és alcoiana, sinó parisenca. Tenia plaça fixa, això sí, com a professora d'anglés en Alcoi des de ja feia anys, i també ensenya Història de l'Arquitectura en la Universitat Sènior.

Dic que és especialista per tres obres dedicades al tema: un vídeo anomenat Alcoy Modernista, editat el 2000, aquesta guia que comentarem hui, i un altre llibre molt recent, Alcoy contado por sus piedras y vida de Vicente Pascual, del 2009, que a més ha servit per a reeditar el primer vídeo en format DVD.

Però d'eixes altres ja en parlarem en altra ocasió, hui se centrarem en aquesta guia molt útil i pràctica per a conéixer el patrimoni urbà d'Alcoi. Està estructurada en forma de "parades" al llarg de dues rutes, Centre i Eixample-Viaducte, amb els seus corresponents mapes desplegables, mitjançant moltes fotografies i una estructura en forma de mini-fitxes sobre els diferents edificis destacats que van trobant-se pel camí. Aconsegueix així el seu objectiu de cridar l'atenció sobre determinats elements dels quals normalment no faríem cas, al mateix temps que ens els ubica per estil, data i autor. Per cert, i ja que parle de dates, se centra exclusivament en el període entre 1850 i 1950, el que podríem considerar "Segle d'Or" alcoià.

La guia no pretén ser més que això, ja que, com la pròpia autora reconeix, soles és una aproximació a un tema que mereix un estudi més profund (i que abordarà en el llibre ja esmentat), així que vos la recomane si voleu conéixer un poc millor el vostre poble, perquè és molt assequible i fàcil de consultar. Supose que encara deu estar a la venda per algun lloc, i de totes formes, també la teniu a diverses biblioteques.

"De fora vindran...", i en aquest cas, per a bé.

El Molí Sol de Banyeres serà rehabilitat

2010-06-13T17:27:00.000+02:00

Article publicat originàriament al blog d'AVAI (09/06/2010)

La població de Banyeres de Mariola (L’Alcoià) tindrà un centre d’interpretació de la indústria paperera, aprofitant la rehabilitació del Molí Sol. Aquesta infraestructura vindrà a consolidar al municipi com un referent per al coneixement d’aquesta tradicional manufactura, ja que també compta amb el Museu Valencià del Paper.

El Molí Sol, també conegut com la fàbrica “Blanco y Negro” per la seua principal marca de paper de fumar, és un gran complex fabril hereu de diverses transformacions. Originalment construït al 1862, no serà fins a l’adquisició per José Laporta Valor el 1899 quan el primitiu molí comence a transformar-se en una gran factoria que arribarà a fabricar més de cent marques de paper de fumar, producció en la que s’especialitzarà. El mateix industrial comptarà en aquesta localitat amb el Molí Pont (o “La Innovadora”) i un taller adjunt a l’estació del ferrocarril Alcoi-Villena-Yecla (VAY, o popularment, “El Xitxarra”), obra de Timoteu Briet, qui també intervindria en part de les ampliacions de l’immoble que ens ocupa. Les exportacions de paper arribarien a Portugal, Cuba, Mèxic, Brasil i Amèrica Central.

El 1934 la societat José Laporta Valor S.A. formaria part de la nova Papeleras Reunidas S.A., que va unificar la producció de set fàbriques d’Alcoi, Banyeres, Cocentaina, L’Alqueria d’Asnar i Vilallonga, amb un total de 1.600 operaris i que es convertiria en el primer productor de paper de fumar del món. Els molins Sol i Pont quedarien integrats amb la denominació administrativa de fàbriques “E” i “H”, respectivament, dins la nova empresa.

Tanmateix, la progressiva decadència del paper de fumar i la desaparició de la línia VAY assegurarien el tancament d’aquesta factoria, i la pròpia Papeleras Reunidas finalitzaria la seua activitat el 1984, després d’una llarga angúnia. L’Ajuntament de Banyeres adquiriria l’edifici, però això no evitaria un procés de degradació que va fer perillar seriosament la supervivència del conjunt fabril. Conegut és el cas del robatori de les lletres que formaven el nom de la fàbrica, llaurades en pedra, que per sort van ser recuperades. També és anecdòtic el trasllat d’una ermita neogòtica que es trobava a la fàbrica i hui està ubicada al lloc del Cementeri Vell de la localitat.

Tots aquests problemes, per sort, semblen haver finalitzat, i s’ha aconseguit recuperar aquesta autèntica joia del patrimoni industrial donant-li, a més a més, un ús molt apropiat.

Podeu trobar més informació i fotografies a aquesta fitxa.

Bibliografia emprada:

- CASTELLÓ MORA, J.: Molinos papeleros del Alto Vinalopó. Banyeres de Mariola, Beneixama, Biar, Bocairent, Villena y Sax. Associació Cultural Font Bona, Centre de Estudis Locals, Banyeres de Mariola, 2008.
- CERDÁ GORDO, E.: Monografía sobre la industria papelera. Papeleras Reunidas S.A., Alcoi, 1967.

(Re)naix AVAI

2010-06-12T19:55:00.001+02:00

En efecte, tinc el gust de participar en la refundació d'AVAI, l'Associació Valenciana d'Arqueologia Industrial, que va estar activa als anys 90 i s'encarregava de vetlar pel coneixement de la disciplina com a mètode d'estudi històric i per la protecció del patrimoni industrial.

Els objectius ara són els mateixos, i de moment centrem la nostra activitat al voltant d'aquest blog, però hi han previstes diverses actuacions que aniran prenent forma poc a poc. Tots els articles que vaja escrivint allí, els posaré també per ací.

Per descomptat, tots els que estigueu interessats en formar part de l'associació esteu convidats, soles haveu d'omplir aquest formulari.

Diari de Retalls 4.0

2010-06-11T19:53:00.000+02:00

Deu ser que l'edat no perdona i em faig més "puretilla", així que m'apetia un blog més sobri, menys barroc, més "sosainas". Aprofite de pas per a modificar un poc els enllaços i la capçalera. Provarem un temps a veure com va aquest nou disseny.

Un parèntesi més

2010-06-09T09:45:00.001+02:00

Un any més, inevitablement m'ha vingut la crisi del bloguer i he estat uns dies amb el cervell mort i sense capacitat d'escriure, però no patiu, que poc a poc em torne a posar en marxa i a continuar desvariant per ací.

Lost at last

2010-05-23T17:16:00.000+02:00

Arriba ja el moment final de Lost (Perdidos) amb una situació insòlita, com és l'estrena simultània del capítol en Cuatro quasi al mateix temps que al món mundial, amb el lògic xicotet retard per a poder anar subtitulant-lo sobre la marxa.

Una sèrie amb la que he tingut moments d'amor i odi, i en la que, en qualsevol cas, és evident que ens han pres prou el pel, amb nombrosos capítols "de relleno" i arguments que no han anat a cap lloc i que difícilment s'explicaran amb el capítol doble que queda. Són els eterns problemes de les sèries d'èxit, que necessiten allargar la història inicial amb l'únic objectiu d'anar recol·lectant audiències.

De tota manera, no li guarde rancor. Són moltes les setmanes que m'ha tingut literalment enganxat, cavil·lant les explicacions més inversemblants, i no són pocs els capítols on m'ha quedat amb cara de babau, pensant que ens l'havien tornat a pegar a tots.

En fi, li dec fidelitat i per això demà m'alçaré a les 6'30 h. per a gaudir de la traca final; espere que no s'allargue molt més enllà de les 8'30, que toca "currar".

Deures complits

2010-05-13T08:00:00.002+02:00

Un any més tornem a classificar-se per a la promoció d'ascens i, de pas, per a jugar la Copa del Rei l'any que ve, i el Depor torna a demostrar que, humilment i sense fer soroll, és un autèntic "pes pesat" de la categoria, amb una regularitat els darrers anys (menys un) als primers llocs de la classificació que no se li coneixia ni en la recordada anterior etapa a la Segona B, abans dels anys de la Tercera.

El primer rival a batre és l'Eibar, tot un clàssic de la Segona Divisió vingut a menys, però no s'enganyem, l'ascens és força complicat i, fins i tot, pense que contraproduent, i si no soles s'ha de veure a equips com l'Alacant. A vegades val la pena ser més "cabeza de ratón" que "cola de león".

Me'n vaig al Saló

2010-05-07T12:39:00.000+02:00

Aquest cap de setmana compliré una vella aspiració: anar al Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Per unes coses o altres, fins ara m'havia sigut impossible anar al major esdeveniment "comiquer" que es fa a Espanya, i per fi s'ho havem pogut arreglar. Ja vos contaré!

La vida per davant

2010-04-30T12:33:00.000+02:00

S'han acabat els patiments, s'ha acabat la incertesa, el meu camí ja té una meta. La meua plaça definitiva és...

l'IES PARE VITÒRIA d'Alcoi!

No es pot demanar més. Ara ja toca pensar "a lo grande", però primer... a celebrar-ho!

AÇÒ HO PAGUE JO!

Dues finals

2010-04-28T09:39:00.001+02:00

Recuperat ja de la ressaca festera, em queda ocupar-me d'altra de les meues passions, el Depor, que s'ha complicat l'existència aquest final de temporada i ara li queden dues autèntiques finals contra la Gramanet i l'Espanyol B, les quals ha de guanyar si vol jugar la promoció d'ascens:

En qualsevol cas, pense que té molt de mèrit haver arribat fins ací amb un planter prou improvisat i pensat inicialment per a la permanència, però ens tenen malacostumats i sempre volem un poc més, sobre tot si l'Ontinyent està per davant, que tot s'ha de dir...
Aprofite també per posar-vos un reportatge que va eixir fa poc al programa "Gente" de la Primera, dedicat a l'Alcoyano i al porter Maestro, especialment: